En els irrecuperables anys 70 vam poder veure una Christa Leem, musculosa i blanca com la cortina d’un menjador de pobres (cursives propietat intel·lectual de MTVO), que per indicació de Joan Brossa amagava asos de bastos entre les poques robes que lluïa sobre l’escenari, tot un símbol del deshabillé econòmic i social que registrava la societat del seu voltant.

 

Ara, continuen pintant bastos. Prova A: el Govern discuteix sobre el sistema de pensions. Prova B: la patronal vol que les vagues tornin a ser delictes de lesa pàtria. Tot sense oblidar que als enterraments, com que ja no es viatja en diligència, només hi ha d’anar el difunt (potser el rector també, per entonar gori-goris de rigor). Només falta el novíssim Gil de Biedma fent-nos notar que vivim en un vell país ineficient on es fa necessari no llegir, no sofrir, no escriure, no pagar els comptes i viure com a nobles arruïnats entre els enderrocs de la nostra intel·ligència, adorn que, com bé saben ministres i defraudadors d’Hisenda que mai acaben a la presó, no pot lluir tota bestiola vivent.

 

 

Per cert, el Teatre Principal de la Rambla està en obres. Diuen que obrirà de nou (de moment, com que n’hi ha pocs a Barcelona, es munta un hotel i ha obert portes una immensa botiga de samarretes). A la Cúpula Venus, situada en el pis més alt d’aquest vell edifici, hi va actuar per a vosaltres amb amor Christa Leem. I per aquell escenari hi van passar Rubianes, Loles León, Manel Barceló, Xus Estruch, Roba Estesa i inclús Els Pallassos de Fellini.

Compartir.

Sobre l’autor

Deixa una resposta