La pedra en la sabata de la nostra capacitat d’exportació.

Quan un artista, companyia o un projecte escènic es vol donar a conèixer internacionalment, la manera més directa és posar-se en mans de professionals especialistes. Així, en el món de les arts escèniques, els mànagers i els agents distribuïdors són les peces clau d’aquest procés. Ells i elles, a títol individual o com a empreses, tenen l’experiència i els coneixements necessaris perquè el treball d’un artista circuli per circuits més amplis que els seus habituals. Aquests intermediaris de la cultura disposen d’una bona agenda de contactes en determinats països, competència i credibilitat necessària, són escoltats pels programadors si es vol vendre un espectacle, pels socis potencials per a projectes en col·laboració o coproducció, i pels amfitrions si es tracta d’una residència artística.

Malauradament, de la mateixa manera que la sortida d’artistes escènics catalans a l’estranger és relativament escassa, també ho és la d’agents que reuneixen aquests criteris d’experiència, coneixements, competència i credibilitat a escala internacional. Les poques agències artísticament solvents, com MOM & El Vivero o Agente 129 –per citar-ne un parell–, ja tenen prou feina i difícilment accepten nous artistes per representar. En tot cas, ja que és totalment necessari comptar amb professionals experts, si es vol fer un gir internacional a la carrera i no es troba aquesta agència de confiança, es pot optar per alternatives més accessibles.

Primer de tot, és pot fer de manera autodidacta. Aquest sistema, d’entrada no gaire recomanable, xoca amb la falta de disponibilitat i de dedicació del mateix artista ja que difícilment la seva feina creativa li deixa temps per fer altres activitats. Amb tot, cal dir que a Catalunya hi ha casos d’artistes excepcionals que han estat capaços de compatibilitzar perfectament aquestes dues feines. Sense cap dubte, qui millor pot promocionar el treball propi és el mateix autor. Certament, el programador escènic internacional sempre s’estima més parlar directament amb l’artista que amb el seu representant. Una alternativa, derivada d’aquesta opció, però més realista, és formar algun membre de la companyia. Aquest procés requereix temps però assegura que el coneixement adquirit quedi dins l’entorn de la mateixa companyia. Això sí, és molt més ràpid, tant en el cas de l’artista autodidacta com en el del membre de la companyia, si se sol·licita l’ajut d’un mentor o consultor expert que vagi guiant tot el procés de formació i les primeres fases de la internacionalització.

Per acabar, una alternativa una mica més elaborada és agrupar-se i formar una persona que s’ocupi de la distribució internacional. Aquest sistema és menys costós, tot i que pot xocar amb la manca de confiança en un país on, encara, compartir no està entre les prioritats més immediates.

Compartir.

Sobre l’autor

Deixa una resposta