Dissabte i diumenge, la creadora espanyola més internacional presenta l’obra Caridad en el Festival Temporada Alta, i avui s’ha explicat en roda de premsa virtual Auca#38
Artista criminal
Contra la uniformitat de les idees i el traç simplificat, sempre podrem comptar amb la veu discordant d’Angélica Liddell. Subversiva i per moments contradictòria, resulta un plaer sentir com oscil·la el seu magma de conceptes i obsessions en permanent expansió. Amb Caridad entra a disseccionar un mite vilipendiat per l’ús en la cultura cristiana. “És un concepte gairebé immoral, o totalment immoral. Una figura que accepta la naturalesa humana en la seva totalitat […] La caritat és un acte immens de pietat que arriba a neutralitzar la llei, això és el que busco, una commoció artística més enllà de la llei. Perquè l’artista s’assembla més al criminal que al jutge. L’art està més enllà de la racionalitat”.
Cedir la paraula
Muntatge de gran format al teatre d’El Canal, Caridad serà una estrena absoluta en un festival amb el qual manté “una relació intensa i prolongada, un afecte especial”, que es tradueix en el vuitè espectacle que hi presenta. 22 artistes damunt escena –inclòs un cor de laringectomitzats–, una creació altament simbòlica en què l’actriu i directora cedeix la paraula, es resisteix d’entrada a oferir un dels seus colpidors monòlegs. “Per a mi la paraula ha d’estar a l’altura de les emocions, i per aquest muntatge hem generat un gran volum de textos. La paraula és un do i una maledicció, i cedir-la és un acte de generositat”.
Contra els puritans
La Liddell no se n’amaga. Contra una part de la crítica que titlla de reaccionàries algunes de les idees que llança en escena ella respon: “No he de salvar-me d’aquestes acusacions. Hi ha un gran cansament contra cert puritanisme, contra una societat de denúncies que empobreixen l’expressió artística, concepte que ha d’estar per damunt de tot. No incloc política en les meves obres, jo faig una aposta pel terrorisme de la bellesa. Intento posar el públic davant d’un conflicte. Crec que estèticament només la immoralitat ens diferencia de la massa, de l’opinió generalitzada. Només la immoralitat ens eleva, com les obres del Marquès de Sade ens porten a la racionalitat. Quan les obres cauen en les bones intencions només intenten unificar-nos, mirar que tots pensem el mateix. Jo intento generar el dissens que només s’aconsegueix travessant la immoralitat”.
Artista desajustat
Per no fer política, moltes vegades els seus textos es queden fregant temes d’actualitat. Com malauradament la Liddell concedeix comptades entrevistes, li preguntem en la roda de premsa si està d’acord amb una certa interpretació que es fa de les seves obres en relació amb temes socials com el #MeToo. “Moltes vegades es fa política sense el propòsit de fer-la. M’han dit que fer bellesa també és una forma de política. Per descomptat que soc sensible al món que m’envolta, i això em fa rebel·lar, sobretot contra l’estupidesa. La veritable rebel·lió és la bellesa, i tota reivindicació civil que ataca o intenta intervenir en el món de l’expressió artística, jo la veig com una agressió. Penso igual que Carson McCullers que l’artista és un irresponsable. [Rudolf] Steiner diu que l’artista es mou en el desajust entre la justícia social i l’expressió artística. L’artista està en el desajust, no pertany a la justícia social, com els bojos, com les criatures. A mi m’importa el desajust, treballo des del desequilibri. Cal maduresa per entendre al boig, a l’irresponsable”.
Contra la mediocritat
“Jo defenso la poesia per damunt de tot. En els meus textos de vegades em poso a la contra per manifestar un malestar en relació amb les restriccions d’una societat prohibicionista. Per damunt de tot està la bogeria de l’art […] No podem permetre que les bones intencions necrosin la llibertat de l’expressió estètica. Es qüestiona Nabókov, es qüestiona Balthus. Com deia Harold Bloom, un dels grans perills és que es faci una interpretació política de les obres d’art. El cànon de les obres d’art està defensat per la seva supremacia estètica. Quan les obres no es valoren per la seva estètica, arribem a un mar de mediocritat terrible. L’interès de les meves obres passa per una total i obsessiva defensa de la llibertat de l’artista per damunt de les seves responsabilitats democràtiques”.
Salvar a Nabókov
“A còpia d’horitzontalitat estem perdent la capacitat de reconèixer les nostres ombres. Només si reconeixem les nostres ombres a través de la immoralitat, només així podrem reconèixer l’obra d’art. Però, per desgràcia, abunden les lectures polítiques planes. Tot està summament polititzat i és tediós fins a la banalitat […] Determinats qüestionaments de les mirades artístiques ens portaran a la destrucció del goig estètic, a la manca de sensibilitat. La politització de l’art només ens portarà al món de Fahrenheit 451, el #MeToo ens pot portar a un Fahrenheit 451. Cal que defensem Nabókov per damunt de tot”.
