Coincidint amb la publicació de l’assaig El teatre de Shakespeare en el seu context (Edicions de 1984), Jordi Coca reflexiona sobre el camí d’un autor cap a la seva immortalitat
No és fàcil determinar quan, com, ni per quines raons un autor accedeix a la categoria de clàssic. En canvi, és claríssim que aquesta denominació suposa —com a mínim per als estudiants i per al públic no especialitzat— un obstacle afegit en l’accés a les seves obres. I diem “un obstacle afegit” perquè si bé és clar que la llunyania entre un autor determinat i la recepció actual mai no és fàcil, no ho és tant que l’etiqueta de clàssic imposa una aura de sacralitat que pot arribar a convertir els autors en impenetrables.
Diguem-ho d’una altra manera: podem arribar a explicar les característiques estètiques i temàtiques, i les funcions diferents que tenien en el seu moment les obres d’Èsquil, Shakespeare, Txékhov, Brecht o Beckett, però si considerem aquests autors només com uns clàssics (valoracions tancades, transcendència indubtable de les seves aportacions, consens social suficient, etcètera) difícilment els entendrem en la seva veritable dimensió perquè, efectivament, la crosta que se’ls ha afegit pot arribar a ser impenetrable.
Per accedir realment als clàssics potser els hauríem de desmitificar i prescindir de la seva cuirassa d’inviolabilitat
En primera instància, doncs, per accedir realment als clàssics potser els hauríem de desmitificar i prescindir de la cuirassa d’inviolabilitat que tenen precisament com a funció esdevenir un escut protector que ens els mostri perfectes, intocables i vàlids per sempre. De fet, no és del tot inútil recordar que cap autor mínimament seriós no produeix les seves obres en tant que clàssic, que aquesta condició és posterior, acadèmica i que és revisable. Shakespeare, per exemple, que tenia molt en compte tot el que s’havia fet amb anterioritat al seu temps, es dedicava sistemàticament tant a carretejar materials del passat al present, com a burlar-se’n i a introduir-hi tants canvis com calgués per fer entenedora l’herència que rebia. I, en sentit contrari, no oblidem que el pobre William va ser esborrat del mapa poc després de morir i que no li va ser gens fàcil esdevenir el clàssic momificat que és avui en dia.
Txékhov és un clàssic perquè va relativitzar el valor dels clàssics anteriors a ell, perquè va tenir la gosadia de tocar tot allò que es considerava intocable, perquè allargassava les comèdies convencionals, i aparentment les buidava de contingut en la mesura que reduïa al mínim les peripècies temàtiques tan blasmades per Aristòtil (un truc que avui es lloa amb admiració i que s’anomena girs…), en benefici de la veritable acció, dels moviments interiors dels personatges, del silenci… Brecht abandona tot el teatre clàssic, recupera una mena d’èpica, proposa relativitzar les emocions, i, malgrat tenir un peu en l’expressionisme, amb l’altre se n’allunya… Beckett es precipita en l’absurd per defugir gairebé tot el que li arribava com a clàssic…
En definitiva: quan el concepte de clàssic s’usa superficialment, ens paralitza i mata allò de bo que té l’obra per la pretensió de convertir-ho en etern. I és que res no és etern, ni els clàssics…
