Editorial del número 208 de la revista ‘Entreacte’, que tracta des de diverses perspectives l’actual crisi que amenaça les sales teatrals a Barcelona

D’on venim? Segons les estadístiques del Departament de Cultura, entre el 2010 i el 2017 –els pitjors anys de la passada crisi econòmica–, el nombre de sales de teatre, dansa i circ a Catalunya va augmentar gairebé un 20%. No està de més recordar que han estat anys de duríssimes retallades de pressupostos públics, amb l’IVA cultural al 21% i amb una davallada terrible de l’assistència a representacions teatrals. Tot i aquest panorama, es van obrir nous espais dedicats a les arts escèniques, amb exemples d’èxit com la Flyhard (2010),  l’Atrium (2011) o la sala Hiroshima (2015). Una gran part de l’augment va ser possible per l’abnegació dels professionals en el seu ofici, per la valentia. El ressorgiment dels marges davant del declivi institucional.

Diferències. Intentar fer una norma a partir de la diversitat de casos no tindria gaire sentit. L’Ajuntament no ha tingut problemes a l’hora de sortir en ajuda d’espais històrics com l’Arnau o fins i tot el Molino. I és clar, no és el mateix la metamorfosi del minúscul Espai Brossa amb el seu trasllat a La Seca que la Beckett, víctima d’un greu cas d’assetjament immobiliari quan habitava el gracienc espai del carrer Alegre de Dalt. Sortides més que dignes amb el suport institucional, com el cas Tantarantana, que es va salvar ‘in extremis’ d’un altre cas relacionat amb l’especulació.

Les lleis no protegeixen la cultura, sembla evident, com també ho és la necessitat de trobar un camí per protegir les llicències d’espais escènics.

I ara? En els últims mesos, el degoteig de tancaments i amenaces a teatres de Barcelona ha fet saltar totes les alarmes. El cas Muntaner va ser el primer, i poc se n’ha parlat també del fet que un teatre tan important per nombre de butaques com és l’Apolo del Paral·lel romangui tancat i sense cap pla a la vista. La clausura de La Vilella és indici que la voluntat no dura sempre. I el cas del Capitol també té la seva rellevància per tractar-se de la Rambla, una artèria històrica de la cultura amenaçada per una de les cares més cruentes del fenomen de la gentrificació, la que desdibuixa i aliena els centres històrics per transformar-los en la pitjor cara del consumisme de franquícia global.

Què fem? Un cas simptomàtic, l’últim i no per això menys greu, l’Antic Teatre, un model ben viu en l’àmbit artístic i de gestió. El propietari del local els vol apujar el lloguer un 500%. Com operar? Subvencionant l’espai independent perquè pugui fer front a la pujada del lloguer i fomentar l’especulació dels propietaris de locals amb usos culturals? L’Ajuntament es defensa, diu que no té eines legislatives per fer front al problema. Les lleis no protegeixen la cultura, sembla evident, com també ho és la necessitat de trobar un camí per protegir les llicències d’espais escènics, o aviat haurem de lamentar més baixes.

 

Compartir.

Sobre l’autor

Treballar la cultura, fer visible el món amb l'objectiu de millorar-lo. Tota la resta és folklore. Director d'Entreacte, entre moltes altres coses.

Deixa una resposta