Catalunya està immersa en un procés de reformulació que desembocarà en un nou país, ja sigui amb el naixement d’una república o amb l’establiment d’una relació diferent amb la resta de l’Estat. Sigui com sigui, serà una oportunitat única per repensar com enfoquem la cultura, per redefinir els espais de participació i de creació en la cultura com a expressió màxima de la personalitat d’un país. La cultura catalana ha de competir en un entorn hostil, sota la pressió de cultures veïnes –i no tan veïnes– amb una potència enormement superior, però els diners que es dediquen al servei del deute públic –per posar un exemple– són quatre vegades superiors als que es destinen a la cultura. Una realitat que el nou país no es pot permetre el luxe de reproduir.
Sovint es transmet la sensació que les inversions en cultura són la decisió discrecional d’un govern que es compadeix d’un sector sempre en situació precària, però és una visió equivocada i parcial. El pressupost que es dedica a la cultura en un país (en el cas de Catalunya, lluny de l’1% del total) és una decisió que ha d’implicar tota la societat. Com a ciutadans, hem de fer saber als nostres representats polítics que volem una cultura forta i competitiva, que necessita una inversió elevada i sostinguda per poder compensar els desequilibris d’un pes demogràfic reduït i la pressió d’altres cultures més consolidades. Altres països d’una dimensió similar ho tenen molt clar, i els més grans també. No deixem passar l’oportunitat de construir un nou país on la cultura tingui el pes que li pertoca. Sabem que les necessitats de la societat són moltes i variades, i tenim clares les prioritats, però també cal tenir present que un país sense una cultura sòlida i competitiva no té espai en un món globalitzat.
