La publicació d’un reportatge sobre suposats abusos de poder i assetjament a l’Institut del Teatre fa tremolar els fonaments de l’escena catalana.

Desprotecció. Alguna cosa comença a canviar. La investigació del diari Ara sobre assetjament sexual i abús de poder per part de tres professors de l’Institut del Teatre ha sacsejat l’escena catalana. Els periodistes Núria Juanico i Albert Llimós han tret els colors al gran centre de referència de l’ensenyament escènic, una institució que és un mirall del sector, també de les seves febleses. Tot i que des de 2018 el centre, dependent de la Diputació, comptava amb un protocol de prevenció, detecció i actuació contra aquest tipus de casos, les alarmes no hi havien saltat, i hem de preguntar-nos per què. La falta de denúncies en ferm no pot ser una excusa per a la manca d’acció davant d’unes actituds intolerables i unes dinàmiques tòxiques que, pel que sembla, eren conegudes. Un possible primer aprenentatge: enfront de la constatació de l’arrelament de certs comportaments, institucions i sector s’haurien de plantejar altres mètodes i pràctiques de protecció més proactives.

Valentia. El debat segueix obert en canal i va a l’arrel del problema. Les estructures jerarquitzades provoquen situacions de desigualtat que juguen en contra del més feble. La precarietat de l’ofici, a més, agreuja i fomenta l’abús de poder. No només en el cas d’estudiants de vint anys que necessiten tota la protecció que els puguem oferir, també en el conjunt de la professió, que sovint ha de conviure amb la por de denunciar abusos i maltractaments de tota mena, amb el temor de quedar-se sense feina i rebre represàlies. Per això resulten tan necessaris els testimonis que s’atreveixen a trencar el silenci, i en conseqüència cal donar-los la màxima protecció i difusió possible. Són els abusadors –mai les víctimes– els que haurien de pensar-s’ho dues vegades davant de la reacció del conjunt de la societat conscienciada.

Camí. Té raó l’actriu Laura Aubert –i molts altres que avui trenquen el silenci a xarxes–: no és normal el que passa a l’ofici. No són tolerables tocaments i agressions sexuals, ni els individus que fan valer la seva autoritat per menystenir i humiliar companys de feina, sigui quina sigui la seva posició. Tampoc és acceptable que un director o professor abusi de la seva posició de dominació, ni en l’àmbit laboral ni molt menys en el personal. Ni la genialitat ni el prestigi poden ser l’excusa. En les arts escèniques, i en la resta de la societat, el respecte i la igualtat són l’única via possible. La por comença a cedir i això és bona notícia.

Compartir.

Sobre l’autor

Treballar la cultura, fer visible el món amb l'objectiu de millorar-lo. Tota la resta és folklore. Director d'Entreacte, entre moltes altres coses.

Deixa una resposta