El periodista i crític de cinema Josep Lambies observa la perspectiva de gènere sobre la catifa vermella.

En general, les entregues de premis em resulten tedioses. Sempre me les miro i sempre em queixo, en una mena d’infecta relació de càstig i penitència. De la gala dels Oscars d’aquest any em quedo amb l’aparició de Chris Rock i Steve Martin trencant el gel de l’espectacle, sense pèls a la llengua. “On són les vagines?”, es preguntaven. Minuts abans havíem vist Natalie Portman desfilant per la catifa vermella amb una capa de Dior que duia brodats els noms de totes les dones cineastes que havien quedat excloses de les nominacions, des de la Lorene Scafaria de Las estafadoras de Wall Street fins a la Greta Gerwig de Mujercitas, que ha aconseguit l’impensable: reescriure una història que ja ens sabíem de memòria des d’una perspectiva de gènere rabiosament contemporània, més pròxima a Una habitació pròpia de Virgina Woolf que a la inefable versió telefilmera que va fer Winona Ryder als noranta.

Els discursos feministes comencen a imposar-se al relat androcèntric i les pel·lícules canvien el seu punt de vista i ens acosten a altres sensibilitats.

També em vaig mirar la cerimònia dels Gaudí, és clar. El panorama era un altre. En la categoria de la Millor direcció, de les quatre nominades tres eren dones. Ens n’hem d’alegrar, i molt. D’una banda, perquè les cares de Neus Ballús, Belén Funes i Lucía Alemany esperant que s’obrís el sobre són el somni de la paritat que tant volem. De l’altra, perquè significa que els discursos feministes comencen a imposar-se al relat androcèntric, que les pel·lícules canvien el seu punt de vista i ens acosten a altres sensibilitats.

Ens emociona que Irene Moray s’endugui guardons, però encara ens emociona més saber que hi ha gent que està mirant el seu curt, Suc de síndria, i que per tant està obrint els ulls a una dimensió fins ara infrarepresentada en el cinema. Ho va dir quan recollia el Goya: “Una dona té dret a escorre’s”. Tant de bo aquestes paraules es quedin gravades en la memòria popular pels segles dels segles.

Pot ser que l’any que ve els Gaudí tornin a ser un camp de naps. Però la revolució ja està en marxa. L’altre dia en parlava amb la productora Laura Rubirola, de l’associació Dones Visuals. Una de les línies de reivindicació d’aquesta associació és aconseguir que en les comissions que adjudiquen les subvencions de l’audiovisual hi hagi una quota de persones expertes en feminismes. Una altra prové del seu Viver, on cada edició acompanyen cinc projectes de guions de dones, des de l’etapa d’escriptura i reescriptura. Ara mateix tenen entre mans dues pel·lícules de ficció i tres documentals que estan seguint un procés que havia de culminar durant el festival D’A, en una sessió de pitching en què les cinc autores havien de defensar la seva feina davant de la indústria. En el millor dels casos, s’hi interessarà alguna productora i la roda començarà a girar.

Ens arriben altres bones notícies. Per exemple, que Carla Simón, la directora d’Estiu 1993, ha de rodar la seva segona pel·lícula en una masia de Lleida. O que Elena Martín, la directora de Júlia ist, ha escrit la sèrie dels Javis sobre La Veneno. O que l’aragonesa Pilar Palomero va estrenar la seva òpera prima, Las niñas, a la Berlinale, a la secció Generation KPlus.

Parlem d’un cinema radicalment jove, sorgit de les ganes de fer i de dir. Parlem d’un cinema que ha aconseguit que el fenomen de Les amigues de l’Àgata no es convertís en un cas aïllat. Amb una mica de sort, el dia en què tot això ens deixarà de sorprendre ja no queda tan lluny. Mentrestant, gaudim de l’adrenalina i seguim picant pedra. Encara som al principi. Hi ha molt camí per recórrer.

Compartir.

Sobre l’autor

Deixa una resposta