Fa anys que a Barcelona passen poques coses en l’àmbit teatral
Localment, en passen moltes. Però sembla que estem una mica desconnectats dels grans corrents i tendències emergents dels últims temps, de tot el que es respira nord enllà. Passa que mires les programacions dels teatres i festivals de les principals capitals europees i t’adones que ens hem perdut alguna cosa. I el Grec ha esdevingut d’uns anys ençà una petita finestra a l’exterior, gràcies a la qual, per exemple, van entrar els rajos de Milo Rau, Ivo van Hove, Peeping Tom, Katie Mitchell, Dimitris Papaioannou i Sachli Gholamalizad, artistes que a Barcelona desconeixíem i que ens van deixar bocabadats. Sang fresca, oxigen. Artistes que posen damunt la taula els temes que sacsegen les nostres mirades.
Per exemple, el postcolonialisme és un dels eixos principals d’exploració del teatre occidental. I amb això vull dir la relació horitzontal entre cultures, deixar enrere superioritats, assumir els aires arribats des de fora, normalment a la força, amb grillons als peus. D’aquí la festa que suposa poder veure al Grec el tríptic de Nora Chipaumire, que presentarà a l’Hiroshima #PUNK, 100%POP i *N!GGA, un viatge entre l’Àfrica i els EUA a través de la música i el teatre, un trajecte per la negritud. Per cert, el Grec és l’únic festival europeu (Chipaumire serà a tot el continent aquests mesos) que ha programat el tríptic sencer… Una artista que busca en escena el que han intentat trobar en literatura Zadie Smith, Chimamanda Ngozi Adichie, David Chariandy i molts altres, autors de best-sellers que aquí tampoc no han passat desapercebuts. El teatre sempre arriba tard.
Seguint a Nord-amèrica, també volem deixar-nos sorprendre pel Ballet BC Vancouver, una de les escasses companyies l’equip artístic del qual està format íntegrament per dones. Dirigit per Emily Molnar des de fa una dècada, és una de les tropes emergents de més prestigi del món. Veurem una peça d’ella i dues més, signades, respectivament, per Sharon Eyal i Crystal Pite. Les coneixen? M’aposto un pèsol que no, almenys no gaire. El mateix podríem dir de Taylor Mac, la gran estrella de la faràndula novaiorquesa, que farà una part del seu xou de 24 hores sobre la música nord-americana. Si el volem veure sencer, ehem, o viatgem a casa seva o fem un camí més curt a Berlín la tardor que ve…
Un país que crèiem tenir ben apamat és l’Argentina. Però, què en sabem del que hi ha passat en l’última dècada? Gairebé res. Per això tindrem al Grec la Lola Arias. Va venir quan començava, el 2010, a l’enyorat Radicals Lliure, amb Mi vida después. Ha plogut molt des d’aleshores. I ara la tindrem amb Campo minado, del qual va fer una pel·lícula que va passar per L’Alternativa 2018. Teatre document per parlar del perdó, de la reconciliació entre argentins i britànics després de les Malvines. O Milo Rau a Buenos Aires?
Un festival ens ha de sorprendre, sí, però també té el deure d’oferir-nos grans èxits segurs. Que vingui Isabelle Huppert amb Bob Wilson hauria de ser un gran esdeveniment. A ell, el tenim més controlat, tot i que no ha passat per Barcelona gaire més vegades que l’actriu francesa, que només ha trepitjat la ciutat un cop, per fer de Hedda Gabler en un molt llunyà 2005, i que ara ho farà vestida de reina d’Escòcia a Mary said what she said. Alhora, la presència de l’holandès Ivo van Hove, el qual ens ha ofert més alegries teatrals des d’aquelles Tragèdies romanes de 2013, és també una gran notícia, ja que ho fa amb un altre espectacle total, Tan poca vida, proper a The Fountainhead (2014).
Un festival, a més, ha de provocar coses entre la gent d’aquí i la de fora. No només es tracta d’estrenar textos d’autors anglosaxons a casa. Els intercanvis entre Cesc Gelabert i Mikhail Baryshnikov, o l’espectacle quebequès dels Obskené, o l’estada de The Mamzelles a La MaMa Experimental Theatre de Nova York, són una gran notícia.
