Dos grans especialistes en Margarida Xirgu conversen sobre la seva figura dins i fora del teatre

Antonina Rodrigo

(Granada, 1935), escriptora que conrea l’assaig i la biografia. Ha escrit el volum de referència Margarita Xirgu: una biografía (Editorial Flor del Viento) i també ha publicat llibres sobre la vida d’altres icones femenines, de Mariana Pineda a Frederica Montseny, passant per Núria Espert. També ha investigat el paper de les dones silenciades del segle xx.

Ignasi Roda

(Barcelona, 1953), escriptor, director i actor. Com a promotor cultural i part de l’Agrupació Dramàtica de Barcelona manté el Premi Margarida Xirgu. Ha muntat diverses obres relacionades amb la figura de l’actriu, l’última de les quals, La Xirgu a la Fresca, es va estrenar el juliol passat.

 

Ignasi Roda

Ignasi Roda: Una societat necessita mites, i jo crec que la Xirgu fa aquest paper. Va ser una exiliada que no va poder tornar, i és aleshores que es transforma en un mite, en un referent per a les generacions següents. De vegades diuen que avui la Xirgu no triomfaria, que la seva forma d’interpretar ara no tindria cap rellevància. Però és clar, la seva manera d’in­terpretar hauria canviat amb el temps. Abans es feia teatre d’una altra manera, es declamava més. Ara ja no es declama pràcticament, fins al punt que moltes vegades costa entendre els actors, perquè no vocalitzen. Jo penso que està bé que es mitifiquin determinades figures, com el mateix Federico García Lorca, que és un altre personatge lligat a la figura de la Xirgu, que ha esdevingut un mite.

Antonina Rodrigo: Precisament jo vaig comen­çar a treballar amb la figura de Margarida Xirgu perquè havia estat capaç de ficar-se en la pell d’una gran heroïna dramatitzada per Lorca, Mariana Pineda, una obra que en el seu moment havien rebutjat moltes companyies perquè parlava d’una dona que havia mort per la llibertat. Com a biògrafa de Margarida Xirgu vaig tenir la sort de poder parlar amb molta gent que l’havia conegut.

Per a la Xirgu, les autèntiques tragèdies eren les del barri obrer on havia viscut”Antonina Rodrigo

Crec que en la seva vida va haver-hi tres etapes claríssimes: la del teatre català, la del teatre castellà i després la de l’Amèrica Llatina i l’exili. Ella era una actriu catalana que mai va oblidar els seus orígens. Gràcies a moltes cartes i entrevistes coneixem anècdotes molt sucoses de la seva vida. Per exemple, el 1933, a Mérida, quan estrena la Medea amb traducció d’Unamuno, un periodis­ta li va preguntar: “Per què una dona tan jove com vostè ens vol explicar aquestes tragèdies tan horribles? No la deixaran dormir”. I ella contesta que no, que les autèntiques tragèdies eren les que havia presenciat al barri obrer on havia viscut de petita, un indret miserable.

IR: S’ha de destacar que aquell obrerisme tenia un component associatiu molt fort, i era un obrerisme molt culte. El seu pare va ser crucial en la seva formació, perquè malgrat la misèria tenien uns referents d’un gran nivell.

Antonina Rodrigo

AR: El seu pare era metal·lúrgic, i entre els seus companys difonia escriptors de la mida de Zola, Tolstoi o Pérez Galdós. Ella mai va oblidar els seus orígens, sempre parlava de la seva infantesa, de la seva família obrera i de la importància que els ateneus obrers van tenir en la seva formació. Tot aquest bagatge va ser molt important per entendre el seu perfil humà i professional.

IR: Quan jo m’acosto a la seva figura com a director i dramaturg em resulta molt fàcil reconstruir el seu perfil. Tenim un corpus molt interessant: tenim la teva biografia, Antonina, tenim una pàgina web de la família Xirgu, que també està molt ben assortida d’informació i fotografies. Per tant, pots jugar i fins i tot et pots permetre llicències. A l’últim espectacle que hem fet sobre la seva figura imaginàvem els moments en què el seu pare la feia reci­tar, imaginàvem aquell ambient obrer i també altres moments crucials de la seva trajectòria, com la primera trobada amb Lorca.

AR: Aquella va ser una trobada molt mitificada. Hi ha hagut alguns mites associats a la figura de Margarida. Jo no crec que fos feminista, però va acceptar aquelles obres de Lorca, aquells protagonistes femenins de Mariana Pineda, Yerma, Bodas de Sangre, Doña Rosita la soltera i molts altres. Ella va assumir la denúncia dels personatges, la frustració que hi havia al món de la dona generada per l’opressió i la submis­sió a unes estructures socials i religioses que coartaven la seva llibertat. Federico amb el seu teatre omple de significat la figura de la dona, ell està dient tot el que no s’ha d’acceptar. A Federi­co sí que el podem considerar un feminista, amb els seus textos diu a les dones que cal trencar amb els valors de la societat. Margarida Xirgu era una dona transgressora i sabia la impor­tància que l’educació tenia per a la dona, creia que les dones s’havien d’allunyar de l’Església i de la idea de pecat que promulgaven. Amb el seu teatre intenta treure les dones d’aquella voluntat anul·lada pels pares o els marits. Els seus papers al teatre en són exemple.

És indiscutible el paper de la Xirgu com a símbol de dona treballadora i lluitadora”Ignasi Roda

IR: Jo crec que la Xirgu no era feminista. La Mariana Pineda era feminista? I l’Agustina d’Aragó, ho era? Evidentment que podem agafar figures simbòliques com la Margarida Xirgu per fer una crida i per defensar el femi­nisme. Però ella intrínsecament no ho era, mai es va manifestar com a feminista, i en canvi sí que estava en contra d’aquella frivolitat entre les dones que llavors era més gran que no pas ara. El que és indiscutible és el seu paper com a símbol de dona treballadora i lluitadora, de dona que s’equipara a l’home i desafia la seva autoritat dins la professió teatral.

AR: Són exemples d’aquesta actitud transgres­sora alguns dels seus escàndols: quan va sortir a escena amb les cames a l’aire per ballar la dansa dels vels a Salomé, o quan surt en ba­nyador o descalça. Ella va fer aquell teatre amb tota la convicció, sabia el que es feia.

IR: A l’hora de reivindicar la seva figura no obli­dem una cosa molt important: era una actriu que assumeix també el paper d’empresària. Que és valenta, que en aquell moment estrena autors nous i al mateix temps recupera els clàssics. Al seu personatge li he fet dir en una obra: “El neguit de cercar nous autors, nova sang per donar als escenaris més llum.” Va ser una renovadora del teatre, sense oblidar que també va fer obres de Benavente, els germans Quintero i altres autors comercials. Jo crec que avui seria una excel·lent directora del Teatre Nacional de Catalunya, una professional entre els clàssics i a la recerca de noves veus. Una persona amb un compromís brutal amb la professió.

Aquest article forma part del Dossier Margarida Xirgu, el tema especial de l’Entreacte 207. També t’interessarà: La Xirgu, avui, seria feminista

Compartir.

Sobre l’autor

Treballar la cultura, fer visible el món amb l'objectiu de millorar-lo. Tota la resta és folklore. Director d'Entreacte, entre moltes altres coses.

Deixa una resposta