La paritat no pot ser numèrica, ha de ser per capacitatsÀngels margarit

S’ha de forçar perquè als llocs de decisions dels àmbits teatrals hi hagi dones

MAGDA PUYO

Àngels Margarit

(Terrassa, 1960). Pertany a les primeres generacions de ballarines contemporànies sorgides a finals dels setanta. L’any 1985 forma la seva pròpia companyia, Mudances, amb la qual ha anat de gira per tot el món. El 2016 va ser escollida en concurs per dirigir el Mercat de les Flors, espai públic d’exhibició de dansa.

Magda Puyo

(Móra la Nova, Ribera d’Ebre, 1960). Llicenciada en Filosofia i Ciències de l’Educació, s’inicia com a actriu en grups universitaris. El 1994 funda la companyia interdisciplinària Metadones. Va ser directora del Festival de Sitges i des de 2015 dirigeix l’Institut del Teatre, on ha fet classes des de 1995.

___DIÀLEG______________________________________________________

Àngels Margarit: Tu et sents un bitxo raro pel fet de ser dona i dirigir un gran equipament?

Magda Puyo: Depèn de quin espai. Per exemple, nosaltres a l’Institut del Teatre depenem d’una Junta de Govern en què el 85% són homes. No és que em senti estranya pel fet que siguin homes sinó per la falta d’equilibri. M’agradaria més poder estar en un espai de decisions on hi hagués més dones.

ÀM: Jo tampoc no em sento un bitxo raro. En realitat el model familiar que he viscut és el d’una mare súper forta. Després quasi sempre m’he mogut en el sector de la dansa, en què hi ha moltes dones. Estic més acostumada a treballar amb dones i reconec que em sento millor quan hi ha més dones, perquè tenim una manera diferent de fer, que trobo més normal.

MP: Parles de dansa, però el teatre és molt diferent. Els rols de teatre estan escrits des de l’època dels grecs: la bruixa, la puta, totes aquestes coses. La mateixa història del teatre ha marcat molt els estereotips i és molt difícil desprendre-se’n. La dansa, en canvi, és un espai molt més lliure.

Magda Puyo i Àngels Margarit

Magda Puyo i Àngels Margarit

ÀM: Jo vaig escollir dansa contemporània perquè era un lloc lliure, en què una persona energètica com jo podia inventar el seu rol. La dansa contemporània és un espai d’empoderament. Les grans referents, sobretot les americanes, són dones que trenquen amb un munt de coses –la tradició, les formes, els rols– i busquen una nova manera d’expressar-se.

MP: També cal dir que qui ho està movent tot ara, qui està fent la revolució en l’àmbit de l’escena són les dones de teatre, sobretot les joves. Algunes generacions que van després de nosaltres havien vist el feminisme com una cosa rara, sobretot les que es van criar amb les vaques grasses. En canvi, les dones joves que tenen ara 20 o 30 anys són molt actives i lluiten per canviar les coses, i això dona molt bon rotllo.

ÀM: Això és l’aire dels temps i la situació socioeconòmica. La nostra generació va néixer en un moment de canvi. Després de la dictadura tot estava per fer. Van passar moltes coses i després tot això s’estabilitza, la gent s’acomoda, fins i tot nosaltres ens hem acomodat en certa manera. Ara vivim una època en què notenim gaire temps per pensar. Són moments de posicionar-se, d’acció i llavors d’aquí surt la revolució.

Es parla molt de feminisme, ara, però jo crec que se n’hauria de parlar més per arribar a un equilibri.
Madga Puyo

MP: Es parla molt de feminisme, ara, però jo crec que se n’hauria de parlar més per arribar a un equilibri. A mi, més que de paritat m’agrada parlar d’equilibri. No hi ha un equilibri ni als teatres, ni als festivals, ni a les estructures. La gran majoria són homes. Però el concepte paritat pot fer por a segons qui. I crec que s’ha de veure el valor i la capacitat de cada persona, també dels homes. Perquè s’ha de valorar tothom igual i sembla que només es qüestiona la capacitat de les dones per arribar a determinats càrrecs.

ÀM: La paritat no pot ser numèrica, ha de ser per capacitats. Però és cert que hi ha certs nivells que no són accessibles. Quan parlem de què tenim de diferent els homes i les dones, és cert que hi ha una competitivitat diferent. I de vegades hi ha renúncies. Jo no he renunciat a la meva professió, a la creació. Pel fet de ser una professional independent, jo m’ho vaig poder organitzar en l’àmbit familiar. És cert que si hagués estat en una estructura pública no sé com m’ho hauria manegat, perquè demanen molt, hi ha molta exigència. No hi ha conciliació possible. Hi ha certes situacions a les quals renuncies perquè determinades estructures no les pots canviar a títol individual. Després hi ha molts nois que han visualitzat més el paper de director i el de jefe i les dones visualitzen més una altra sèrie de papers. Però això ja és entrar en els tòpics…

MP: … que és un camp molt important. Només cal que vegis qualsevol pel·lícula, plena de tòpics i estereotips que ens fiquen cada dia al cap. Com a dones, de vegades, ens col·loquem en uns llocs o hi fem col·locar altres dones. De vegades anem a la contra del que pensem i a favor de la continuïtat del patriarcat.

El que seria normal és que aquest equilibri els homes també el busquessin

Àngels Margarit

ÀM: El canvi és necessari en els dos cantons. Els rols que comentes tenen a veure amb un altre moment històric, una altra sensibilitat. Són estereotips anquilosats, maneres de fer que no funcionen. Tots tenim moltes cares i el que necessitem és que hi hagi molta més simetria entre aquestes cares i la societat. De moment la cosa està molt tensa i molt polaritzada, i el que seria normal és que aquest equilibri els homes també el busquessin, que trobessin un nou lloc. Per sort, alguns hi estan treballant.

MP: El que sí que és cert és que hi ha estructures en què s’ha de forçar. Hi ha qui diu que això ha d’acabar d’una manera natural. No, en absolut, perquè no és natural, és cultura i això s’ha d’empènyer. Per tant, si realment volem que hi hagi canvis s’han de tractar una sèrie de qüestions. Per exemple, en aquest moment s’ha de forçar perquè als llocs de decisions dels àmbits teatrals hi hagi dones. Forçar en el bon sentit: donar les oportunitats perquè ho facin dones i demostrin el que valen. Per exemple, aquí a l’Institut del Teatre les noies són majoritàries, com a la universitat. Després en el món laboral trobes que això no s’hi representa perquè els llocs de decisió els ocupen sempre homes. Al teatre passa, a la dansa crec que no tant.

ÀM: Sí, també passa si t’hi fixes. Si parlem de coreògrafes i ballarines, n’hi ha moltes. Però després qui conviden a dirigir una companyia? Homes. Una cosa és el treball que fem i una altra cosa és la institució, veure a qui se li dona el poder. No és diferent, com tampoc ho és en àmbits com la música, no hi ha directores d’orquestra, ni gaires dones DJ. Costa entendre, i s’ha de fer molt d’esforç.

MP: Sí, i repetir converses i temes com aquests les vegades que calgui.

 

TAMBÉ T’AGRADARÀ: diàleg entre Sílvia Ferrando i Josep Anton Codina

Compartir.

Sobre l’autor

Treballar la cultura és fer visible el món amb l'objectiu de millorar-lo. Tota la resta és folklore. Director d'Entreacte, entre moltes altres coses.

Deixa una resposta