En memòria de Manuel Veiga

Enric Cervera recorda la polifacètica figura de l’actor i dramaturg traspassat dimarts

No m’ho puc creure, el 5 de gener el Facebook del Manuel encara mostrava activitat, i el dia 8 em comuniquen que ja no hi és. És difícil d’empassar-s’ho. L’última vegada que el vaig veure a l’escenari va ser a La Seca-Espai Brossa en Siempre a la verita tuya, un espectacle en homenatge a la Lola Flores que ell va escriure, va produir i s’ho va muntar. Era un espectacle unipersonal entranyable que va tenir molt bona acollida i molt bona crítica. Una producció petita, com moltes altres, masses potser ja, un espectacle que ens mostra la solitud i desemparament cultural en què es troben lamentablement molts i bons creadors, que per poder mostrar la seva obra han de convertir-se en artesans davant del buit que la ineficaç o inexistent indústria teatral privada o institucional mostren.

Conec el Manuel des de fa molts anys, des de quan vam publicar la seva obra El darrer esclat, editada com a separata de la revista Entreacte el febrer de 1991. Posteriorment també li vam publicar altres obres seves, Jar, el 1992, Una hora de felicitat, el 1995, i els premis SGAE Tempesta de neu, el 1995 i Recreo, el 1998. Un autor força prolífic sens dubte, un actor i un company extraordinari, i amb força premis a les seves espatlles.

Manuel Veiga a Siempre a la verita tuya © Miguel Ángel Fernández

A totes les seves obres hi són presents les seves preocupacions socials i ètniques que sempre són mostrades amb una sensibilitat i màgia especials, virtuts que el caracteritzaven. El seu teatre em remetia al de Juli Vallmitjana, crec que ell bé en podria ser el seu continuador, encara que la seva honradesa i honestedat segurament li haurien prohibit acceptar aquest mèrit que es mereix i que m’agrada atribuir-li. Per a mi n’és l’hereu sens dubte.

Manuel, gràcies per tot el que has fet pel nostre teatre, a dalt i a baix dels escenaris, cal no oblidar-te, company, t’ho devem.