© Alba Metzger

Sóc l’Alba Yañez, actriu de teatre, cinema, televisió, publicitat, performances i el que calgui.

Dóna’ns perfils
Miro a una banda i em veig segura, establerta a la professió i contenta amb el que he aconseguit. Em sento una privilegiada d’haver viscut sempre de la meva professió, d’haver-hi sobreviscut.

I quan miro a l’altra banda no deixo de comparar-me, tot i que no m’agrada. A vegades, de fustigar-me perquè no aconsegueixo les coses malgrat l’esforç. He de sentir-me agraïda, però el que realment m’agradaria és poder estar tranquil·la uns quants mesos sense haver de pensar com m’ho faré el mes que ve.

El teu darrer projecte és…
Estic en el segon llargmetratge de Manuel Mira, amb qui vaig treballar a la pel·lícula DVA. És el seu segon llargmetratge i es diu Crisis, ¿Qué crisis?

Cine low-cost?
I tant, jo ja em plantejo si mai tornaré a cobrar d’una manera “normal” al cinema. Ara faig les coses perquè em ve de gust fer-les en aquell moment, sense pensar si s’estrenarà o quina repercussió tindrà. En aquest cas jo gravo la pel·lícula sense cobrar però contractada pel Manuel i amb un preu pactat per la meva feina. Quan s’estreni i es recuperi la inversió inicial de producció, els beneficis es repartiran entre els membres de l’equip, fins a arribar a aquest sou que tothom té establert.

Quants diners es preveu que costarà la pel·lícula?
Tenint en compte que ell ja té bona part del material tècnic que requereix, entre 2.000 i 2.500 euros per cobrir dietes, desplaçaments i la resta de material.

Què et motiva fer-la?
L’amor a la professió, al personatge, a treballar, a rodar; és una droga, una addicció, la que tenim amb això. Jo rodaria cada dia de la meva vida i no em cansaria, per mi rodar és el que em fa més feliç del món.

També fas publicitat. Has renunciat al mitjà per les tarifes?
Sí, molt. Aquests dos darrers anys el canvi ha estat brutal. No cal que jo digui que no, ja ho diu la meva representant quan em convoquen per a un càsting: “Per aquí no passem”. Però hi ha moltes noies amb el meu perfil, alguna dirà que sí i s’establirà un nou precedent, a la baixa, per a la feina.

Pren-te la mida a tu mateixa.
Em veig i m’agrado més que abans, m’estimo i em valoro molt més. I malgrat que en alguns moments ho he passat malament, tot és positiu, sempre estic contenta quan treballo.

… I sobre la professió…
Veig que el paradigma ha canviat totalment. Ja no podem dir que és cosa de la crisi, ja no podem esperar els sous ni la feina que teníem abans, ens hem de reinventar. Si no em truquen, penso, ja muntaré amb quatre col·legues el que calgui. Les nostres ànsies són continuar treballant, hi ha noves possibilitats com el miniteatre o les sèries per Internet: ajuntem-nos i fem propostes, muntem alguna cosa, enregistrem un pilot i pengem-lo, a veure què passa. I si no podem pagar-nos un curs, quedem a casa i escrivim entre tots, fem improvisacions, mantinguem viu aquest training continu.

Hi ha una part positiva d’aquesta nova situació?
A mi m’ha servit per adonar-me que puc fer més coses de les que em pensava. La mirada ha de ser més àmplia. Això sí, mai no m’he plantejat deixar la professió, és el que sóc. 

 

Compartir.

Sobre l’autor

Revista d'arts escèniques i audiovisuals de Catalunya. Des de 1988.

Deixa una resposta