© Oscar Perales

Sóc l’Ivan Andrade, la meva formació és d’actor tot i que jo em sento més aviat una mena de curiós pel mon artístic. Ara mateix estic treballant com a director i productor teatral.

Primera experiència?

Com a productor primera experiència, com a director ja havia fet alguna cosa.

  

DONENS PERFILS

Mires a una banda i veus?

A una banda veig un actor que més o menys ha anat trampejant, per moments s’ha guanyat bé la vida i per moments ha tingut llacunes i s’ha frustrat més i potser no ha fet tot el que li hauria agradat fer. Tinc la sensació d’haver-me estat sempre encuriosint per molts camins i això ha fet que no em centrés i aprofundís en una cosa concreta. De fet abans de formar-me com actor vaig ser enginyer microelectrònic.

I al mirar a l’altra?

Veig un nou camí que m’ha arribat una mica de rebot i que m’engresca molt, i on tinc la sensació que tinc alguna cosa a dir que és tota la part de direcció i de creació.

  

PARLANS DE TU

Per què actor?

No ho se. Em sento una mica un apassionat. M’interesso per moltes coses. He fet moltes coses i no em veig centrat-me en una de sola. Amb 17 anys vaig haver de plantejar-me una carrera, fer una carrera artística era inviable sense antecedents familiars, de família humil i amb bones notes vaig fer una enginyeria que era el que s’havia de fer, tot i que no negaré que m’agradava. Vaig acabar la carrera, vaig aconseguir una feina en una empresa molt gran i cobrant bastants diners i vaig aguantar tres setmanes, la primera va ser molt divertit perquè tot era nou, la segona era “que hi faig aquí?” i la tercera, que ja vaig haver de començar a treballar de debò, i ho vaig deixar per posar-me a estudiar art dramàtic, sempre havia tingut el cuc, però potser no deixava que fos una autèntica vocació.

I recordes en algun moment en que diguessis “sóc actor”?

De dir-ho si, però de sentir-ho potser no tant. Vaig tenir la sort d’enllaçar dos anys de feina amb un sou per Mediapro fent dos programes per TV3 però, ni llavors, si miro honestament dins meu, sempre hi ha un punt que no m’ho acabo de creure. Els meus ingressos majoritaris dels darrers deu anys son com actor però es un punt d’inseguretat respecte a la professió que m’atreveixo a dir que la majoria tenim d’alguna manera.

  

I DE LA FEINA

Per què arribes a dirigir i produir?

Per una banda, per frustració, per no tenir projectes que em motivin i em mantinguin ocupat i per una altra és una conseqüència de la meva tasca com a formador, al donar classes descobreixo que tinc idees de com muntar una escena, com dirigir-les i com aprofundir en la psicologia dels personatges i això em porta a plantejar-me la direcció.

Formador en?

He treballat i he investigat bastant en el tema de la fisicalitat escènica. Vaig començar a estudiar diferents disciplines corporals, d’entre les que destaco el Mètode Grinberg, que em va permetre aprofundir en el que és la fisicalitat i l’atenció corporal. A partir d’aquí, vaig començar a investigar amb grups d’actors i cantants la percepció del propi cos, com l’usem quan volem expressar-nos davant d’un públic. Aquest treball ens va permetre observar i trobar un lloc molt potent al qual aconseguíem que l’intèrpret estigués plenament allà: amb tota la seva atenció i experiència física, expressant, com a conseqüència, alguna cosa poderosa, que ens tocava, que era espontània i no premeditada;  no una idea o un moviment estètic buit de contingut. Jo estic una mica fart d’anar al teatre i avorrir-me. I em sembla que és perquè  poques vegades hi ha un intent real de veure –o experimentar!- què passa visceralment en un text i com fer que això l’espectador ho senti també.

Com seria aquest proces que desenvolupes?

Lògicament hi ha un treball de taula d’analitzar i veure que ens està explicant un text però desprès hi ha una part molt important que es deixar que això esdevingui viu en l’actor. I això no té res a veure amb la ment, és un treball on l’actor ha de deixar que el prengui la por de la vida, que és el que trobo a faltar als escenaris. A l’escenari cap actor ni director vol tenir por i llavors estem prescindint de l’energia més poderosa que té l’experiència humana. A la nostra vida allò que constantment ens acompanya i ens fa expressar-nos, moure’ns, sortir de la nostra comoditat i lluitar per alguna cosa és la por. La por entesa com una abstracció de les meves necessitats, els meus desitjos, d’allò que m’espanta… Si un actor no vol tenir por a un escenari, no estarà viu, serà allà de manera estètica i es mostrarà al públic tal i com vol que se’l vegi. Per a mi, la clau, està en ensenyar a l’actor a permetre la seva por per donar vida al seu personatge. És aleshores quan aquest agafa una riquesa i una veracitat sensacional perquè l’intèrpret deixa de controlar el personatge i el personatge esdevé viu i real en ell.

I ens deies que la teva experiència com a formador et porta a la direcció i a la producció, en aquest cas amb el Conte de Nadal al Poliorama. Per què?

Sobretot perquè tenia ganes d’aplicar aquestes inquietuds a un producte que pogués controlar des de la responsabilitat. Ho faig amb un soci i bon amic i sovint pensem que estem cometent errors i fent coses que si nosaltres fóssim a l’altra banda diríem “que malament ho estan fent”. Això ens esta servint de cura d’humilitat i estem descobrint que fer teatre a Barcelona és molt complicat, que no t’ho posen fàcil des de enlloc, però alhora estem contents perquè estem aprenent molt. Jo sento que es el primer projecte de molts.

Una vegada decideixes apostar per muntar-ho com arribes al Poliorama?

Doncs vaig fer un dossier amb un projecte tant de textos com de cançons i amb tota una serie d’elements que encara no estaven units com a espectacle però que independentment eren molt potents. La situació actual de poca feina i frustració general, facilita una cosa: pots tirar de molts cables, engrescar professionals excel·lents que pots incorporar a l’equip i dotar-lo de consistència. Amb aquest dossier preparat  vam parlar amb l’empresa “Viu el Teatre” que gestiona la programació infantil del Poliorama. Els teatres estan desitjant rebre propostes interessants. Una altra cosa es que hi vulguin posar diners.

En quines condicions ho feu?

La producció corre al nostre càrrec i compartim la taquilla. En aquest cas, com és una empresa externa al teatre es paga un lloguer al Poliorama i del que queda una vegada tret l’IVA, SGAE, etc… es reparteix beneficis entre companyia i empresa distribuïdora.

Imagino que tens un problema que el creador pot tenir més força que el productor i el risc econòmic sigui molt gran.

Es exactament així perquè tot el que vull posar en escena sóc jo qui decideix si es posa o no, junt amb el meu soci i aleshores perds una mica el cap perquè vols a l’escenari el millor. Després en la nostra producció hi ha una important incongruència, com estem dins una programació familiar el preu de taquilla es estandar de 12 euros i en canvi estem posant dalt de l’escenari un espectacle que gairebé es una super producció amb tres musics en directe, efectes especials, neu, audiovisuals, set actors en escena. Aquest any el considerem com una inversió de futur.

Ara deies “com estem en una programació familiar”. No consideres que l’espectacle ho sigui?

Jo no tinc clar que es familiar o que no ho es. En aquest país crec que esta molt diferenciat, no nomes a nivell logístic, d’horaris i pressupostos si no fins i tot a nivell artístic, amb quin tipus de direcció o de dramatúrgia es fa. En canvi a altres països no és així. A Londres per exemple, els espectacles de més èxit son muntatges que estan
en aquest punt que poden tocar teatre infantil i per altra banda teatre d’adults. Podríem parlar per exemple de “Billy Elliot” o “Matilda”, històries que gaudeixen tant nens com grans, però fets amb un llenguatge teatral adult, sense cap concessió.

ET DÓNES UNA VOLTA SOBRE TU MATEIX

Em veig fent-me un lloc, no sé quin, però lluitant per fer alguna cosa en la que crec. Creant amistats i, potser, alguna enemistat, també, però amb moltes ganes de moure coses.

  

I SOBRE LA PROFESSIÓ

Com a aspecte negatiu trobo que a vegades hi ha moltes jerarquies i molt poca solidaritat entre els que estant dalt i els que intentem ser-hi a la professió. Segur que tots lluitem i no deu ser fàcil per ningú i menys en aquest moment i potser ens mirem amb una mica de por. A la part positiva veig que hi ha molta gent que es mou i que vol ser-hi malgrat lo dur que és i això facilita unes sinergies molt interessants, entre gent que s’ajuda i comparteix col·laboracions. Si això segueix aixi vull pensar que en uns anys haurem recuperat un teatre de companyonia passió i contingut menys enfocat als resultats econòmics i mes dirigit a la inquietud artística o existencial de cadascú de nosaltres.

Compartir.

Sobre l’autor

Deixa una resposta