Em dic Meritxell Calvo, tinc 27 anys i sóc actriu.

DÓNA’NS PERFILS

Mires a una banda i hi veus?

Em veig a mi mateixa fa sis anys, quan estava a punt d’entrar a l’Institut del Teatre, morta de por, pensant “què faig jo aquí?”. Amb moltes ganes però insegura, mirant els altres com enlluernada i preguntant-me com aconseguien fer aquesta feina.

I quan mires a l’altra banda?

Miro a l’altra i veig que les coses s’aconsegueixen amb esforç i perseverança. Tinc les meves inseguretats, naturalment, però ja no visc amb neguit. Quan acabes l’Institut tens la sensació que ve l’abisme i un cop t’hi trobes veus que és un abisme normal i corrent, on és tothom. Abans patia, em preguntava per què hi havia projectes en què no m’agafaven; em deia que no ho havia fet bé. Ara penso que simplement era perquè no havia de ser per a mi. També és veritat que si t’han donat una oportunitat i l’has aprofitada, veus les coses d’una altra manera. Encara que ara potser no tinguis feina, no és el mateix que si mai ningú no t’ha escollit. Perquè aleshores et qüestiones si t’has equivocat d’ofici, si no serveixes.

 

PARLA’NS DE TU

Per què actriu?

Perquè no em veig fent una altra cosa, tot i que n’he fet moltes, però sempre per poder ser actriu. He treballat de cambrera, de venedora, de comercial, en un centre d’atenció telefònica i fins i tot de cronometrista de curses de motos, però sempre per poder-me pagar els estudis o permetre’m fer projectes no remunerats.

Recordes algun instant en què t’hagis dit a tu mateixa “ara sí, sóc actriu”?

Quan representava Venus in fur al Goya, l’any passat. M’hi vaig sentir quan el fet d’anar al teatre cada nit es va convertir en una rutina del meu dia a dia. No rutina en el mal sentit, sinó com una cosa natural: aquell era el meu ofici. De cop i volta me’n vaig adonar i vaig pensar. “Que bonic!”

Continua sent bonic?

Sí, m’encanta. Si he tingut un mal dia o estic molt esverada, el fet d’entrar al teatre, estar al camerino, començar a escalfar, fer la funció… fa que se’m passi tot. És el millor del dia.

 

I DE LA FEINA

Arribes a Venus in fur per un càsting. Com va ser?

Vaig rebre una trucada d’Hèctor Claramunt, el director, a qui havia donat el meu telèfon un professor de l’Institut. Jo a ell no el coneixia de res. De cop i volta, em sona el mòbil i apareix un número desconegut. Es va presentar i em va dir que buscava una actriu per a un projecte al Goya amb el Joel Joan, només dos personatges, i que si volia fer el càsting. A mi em tremolava tot. La trucada va ser un dimarts per fer el càsting divendres. Havia de preparar moltíssim text perquè s’havia d’assajar en quinze dies i suposo que volien veure que la noia escollida tenia facilitat per memoritzar. Vaig fer el càsting un divendres al migdia i a la nit em trucaven per dir-me que el paper era meu i que començava dilluns. Ja ho he fet, ja ha passat i encara no m’ho crec.

Recordes les sensacions d’aquell dia?

I tant! Vam fer el càsting a la Villarroel i recordo que no podia parar de riure mentre hi anava. Portava el vestuari del personatge i a sobre una gavardina perquè no sabia ni si em podria canviar. Estava nerviosa però feliç, amb molta il·lusió. Era la primera vegada que em trucaven per fer un càsting així, no em passava pel cap que m’agafarien, em sentia feliç que m’haguessin trucat per fer la prova. Portava el text força ben estudiat, m’havien enviat l’obra sencera i el guió, que no coneixia: em va enamorar, tot era absolutament emocionant, hi anava feliç.

És curiós que expliquis que anaves feliç al càsting, perquè normalment és una cosa que fa patir.

Jo ho passo malament mentre memoritzo el text i també quan a vegades tens un monòleg que per fer-lo bé has de “venir d’algun lloc” i dir-lo així de cop i volta és complicat. Però és veritat que quan vaig a un càsting i allà el director treballa amb mi m’ho prenc com una classe magistral. Treballes amb ell, mà a mà, i  a vegades fins i tot m’oblido que estic en un càsting, de cop i volta he tingut una classe amb un director o directora de franc i a més si “sona la flauta” potser em dóna feina.

I ara estàs a El zoo de vidre. Com hi arribes?

Perquè després de Venus van quedar contents amb la meva feina. Josep Maria Pou volia muntar El zoo, m’havia vist a Venus i va pensar que jo estaria bé en el paper de la filla i em van trucar per oferir-me’l.

Et canvia alguna cosa interiorment segons si arribes a un projecte per càsting o et truquen perquè ja t’han vist treballar?

Quan m’agafen per un càsting penso que sobretot he de mantenir viu allò que ha fet que m’hagin escollit, que no ho oblidin. Tinc molt present el concepte “quinze dies de prova”. Quan m’agafen perquè ja han vist la meva feina penso a donar-ho tot perquè allò que van veure en aquell espectacle no se’n vagi. I treballo molt, m’agrada esforçar-me, tenir reptes i buscar, donar-hi voltes. Fer el possible perquè no es desil·lusionin i pensin que en realitat sóc menys del que van veure de mi, ja sigui en un càsting o en una funció.

A part de ser “actriu contractada” també tens la teva companyia amb altres companys, per què?

Sí, la Pulpe Teatre. La vam formar a l’Institut del Teatre. Ens vam conèixer en la tesina de la directora, Denise Duncan. Vam fer una obra molt rodona que es diu Está linda la mar. Vam creure que allò ho havíem de moure i entre nosaltres ens enteníem molt bé i vam formar la companyia. A més, som dels que pensem que si ningú no ens dóna feina, ens l’hem d’inventar, no ens hem d’acomodar. A més de treballar amb la nostra companyia individualment, som molt actius, ens busquem la vida, però tenim aquest projecte conjunt que aquest any ens porta al Grec, al Temporada Alta i a Tàrrega amb C.O.C.A.

Si haguessis de dir de què et sents més orgullosa del teu currículum, què destacaries?

Doncs em va fer una emoció especial i vaig al·lucinar quan l’any passat em van donar el  1r Premi Anna Lizaran a millor actriu revelació. Aquella nit jo sentia que tenia al costat aquella Meritxell de fa sis anys que arribava amb por, que dubtava de si sabria fer-ho i de cop i volta et donen un premi així i sents un suport, una empenta, com si et diguessin “continua”.

Fes un tomb per tu mateixa. 

Giro sobre mi i veig el Goya, amb què em van donar la primera oportunitat a gran escala, també veig la meva companyia. Em veig treballant i això és molt bonic, em veig fent el que vull, crec que sóc una de les persones més afortunades que hi pot haver.

I sobre la professió…

La veig fotuda perquè l’han estat esprement massa. A més, aquesta crisi fa que la gent no pugui anar al teatre, però crec que també de tot s’ha de treure la part positiva. S’estan obrint més possibilitats per al conjunt de professionals. Crec que, com que les produccions tenen menys diners en muntatges de teatre, et trobes amb gent més desconeguda que abans. És el meu cas, jo no tinc nom, no tinc caixet, vaig a conveni. Si no n’hi ha per pagar un nom potser fan un càsting i deixen que altres professionals demostrin si són capaços o no de fer una feina.

Compartir.

Sobre l’autor

Deixa una resposta