Sóc la Miriam Escurriola Peña i sóc actriu, creadora i pedagoga.
Creadora no tan sols quan actues sinó també en espectacles on no treballes com a actriu?
Sí, en ambdós sentits. Durant la meva trajectòria he anat treballant com a actriu, però alhora sempre m’ha acompanyat aquest sentir-me creadora. Ho he fet tant dins com fora de l’escena, proposant coses des d’una companyia pròpia, fent creació col·lectiva o treballant per altres companyies des del punt de vista de la direcció escènica. Quan dic creadora en el món del teatre penso en una frase: “El mar tothom el mira i cadascú l’entén a la seva manera, però el mar continua sent el mar”, el teatre depèn de com el mira cadascú; és d’una manera o d’una altra, però sempre continua sent teatre.
Dóna’ns perfils. Mires a una banda i hi veus?
Veig que sóc hiperactiva, eclèctica, tastaolletes. En aquests divuit o vint anys hi hagut un munt de veus creadores interiors barrejant-se, amb ganes potser desordenades a l’hora de trobar coses, de fer camí sense saber cap a on. Tinc la sensació que aquestes veus es van anar ordenant d’una manera natural. Per exemple, m’he convertit en pedagoga (enguany al grau universitari d’Interpretació d’ESART), m’he preparat per això i és una part imprescindible de la meva vida artística, però a priori no ho hauria imaginat mai. Sento que al llarg de la meva vida s’han anat obrint portes a mesura que avançava.
I quan mires a l’altra banda?
Si miro a l’altra banda veig que, malgrat que ha anat per un camí que me n’ha fet descobrir un altre, passant per moltes incerteses, hi ha tres paraules que sempre m’han acompanyat. Són perseverança, lluita i compromís, les alimento constantment i en qualsevol faceta dins el món artístic, per fer sentir la meva veu.
Per què actriu?
Crec que és una cosa que no vaig pensar, va esdevenir en mi des de petita. Nosaltres teníem una casa d’estiueig a Sant Carles de la Ràpita i a les nits, a la terrassa, sortíem amb uns amics, ens disfressàvem amb la roba de l’àvia i allí començava aquesta ficció, que ja era ficció creació perquè era ficció improvisació.
No has volgut ser res més?
En realitat, sí. Jo em veig a mi mateixa com un calidoscopi fet de diferents peces. Primer vaig fer la formació en comunicació audiovisual i vaig treballar en publicitat amb l’equip de càmera. Però aquesta mena de verí teatral estava en mi. Feia teatre amateur, teatre universitari i en un moment determinat vaig necessitar fer aquest cop de timó, saltar a l’altra banda i em vaig presentar a les proves de l’Institut del Teatre. Em van admetre. Ara quan miro enrere veig que en aquell moment ho vaig viure com un cop de timó, però que en realitat sóc una barreja d’aquests dos camins.
Recordes algun instant en què t’hagis dit a tu mateixa “ara sí, sóc actriu”?
Hi ha un moment, un per a mi molt concret, que és el meu debut professional el 2002 en una producció al Tantarantana. L’instant mateix en què s’obren els llums i trepitges l’escenari en una dinàmica professional. Però allò de “sóc actriu”, jo potser ho sento de manera contundent i continuada des de fa quatre anys, entrada ja la trentena. Entenent ser actriu des del punt de vista de ser conscient que tinc una veu pròpia dins el llenguatge teatral.
Si et demanés de què et sents més orgullosa del teu currículum, de què seria?
D’una banda, de la meva estada a París amb el meu mestre de màscara i de tantes altres coses en el món del teatre, Carlo Boso. Vaig anar a fer un curs amb ell i després em vaig quedar allà treballant amb una companyia. Com diria Vila-Matas, “els anys d’aprenentatge a París”. D’altra banda, ja a Barcelona, del contacte amb dues companyies amb les quals he treballat i que són col·lectius i persones que estimo i m’estimulen. Una és la Barni Teatre, amb El projecte dels Bojos; i l’altra, la companyia L’Era de les Impuxibles, amb Clara Peya i Ariadna Peya. Més enllà dels espectacles que es van fer, a mi, com a creadora i directora, em disparen artísticament cap a un lloc i una manera de fer que ara m’és imprescindible i em fa profundament feliç.
Estàs en algun projecte?
Doncs amb el quart projecte amb l’Era de les Impuxibles, que és diu Limbo i en el qual unint text, dansa-teatre, música en directe i teatralitat física parlem de la transsexualitat. Un tema que ens esperona perquè remou i fa visible un dels col·lectius silenciats. Sóc la directora d’escena i una de les creadores conjuntament amb la directora musical Clara Peya, la coreògrafa Ariadna Peya i en aquest cas Marc Rosich, que és el dramaturg del projecte ja que hi ha una important part de text. Han estat unes reunions de treball apassionants en què entre tots quatre hem vist com encaixar les peces i, fent un “working progress”, com fixar un espectacle que s’acaba de construir quan entren els intèrprets, ja que és una feina creativa d’anada i tornada. Sent actriu no podria entendre-ho d’una altra manera. També estic iniciant un nou projecte com a directora escènica amb la Cia. La Hydra.
Fes un tomb per tu mateixa
Faig un tomb i em sento contenta. Malgrat les pujades i les baixades i els moments en què sembla que el vent bufa en contra, em sento no tant en un terreny consolidat, ja que aquesta paraula em sona a immobilista, però sí contundent i assentat, que em permet el constant moviment. Em veig treballant com a actriu, com a creadora, com a pedagoga, en el món del doblatge d’animació… sento que he trobat el meu lloc, aquesta temporada, per exemple, en l’espai de les sales alternatives ja reconegudes com la Beckett o el Gaudí. No em vull posar límits i estic envoltada de gent amb força per engegar projectes. Estic còmoda a Barcelona, no tinc la sensació de necessitar marxar fora com he fet en altres moments de la vida. I alhora sento que se m’obren altres coses personals, tinc moltes ganes de ser mare i tinc la sensació que aquestes ganes s’acabaran concretant en breu i això m’obrirà també altres perspectives de com relacionar-me amb l’art, el teatre i la creació.
… I sobre la professió…
Hi ha un punt que crec que compartim com a col·lectiu i que és una lluita no guanyada, la dignitat professional. Aquí hi té molt a veure la fiscalitat d’aquest país i en això nosaltres podem fer fins a un cert punt, però bàsicament depèn d’una voluntat política i cultural. Parlem del 21% d’IVA però també de règims de tribut que ens posen molts pals a les rodes i que són molt diferents en països tan propers com França, on hi ha models que són perfectament importables. Aquestes condicions minen d’alguna manera la possibilitat de gestar. A això s’hi afegeix la dificultat per trobar espais d’exhibició, i crec que hem de veure quina relació tenim amb el públic i que aquest no sigui endogàmic, que ens estiguem contantment veient a nosaltres mateixos. Però malgrat aquestes dificultats, reals i contundents, veig que hi ha un munt de companyies que s’estan movent i que tenen empenta per buscar el seu espai. I aquesta força ens fa estar vius i qüestionar-nos la situació difícil que vivim ara.
