Festa i memòria per l’aniversari.

El Festival d’Estiu de Barcelona entra en la maduresa en plena forma i fidel al compromís i al pols contemporani que l’ha definit aquests darrers anys sota la direcció de Ramon Simó. El Grec fa quaranta anys i convida tota la ciutadania a celebrar l’aniversari; fins i tot, a participar en la creació de la memòria de l’esdeveniment escènic més rellevant de la ciutat. Un festival que pot enorgullir-se del seu passat però que, malgrat això, mira sempre cap al futur.

No hi ha aniversari sense festa, i la que servirà per celebrar els quaranta anys del Grec serà, lògicament, una festa teatral. Un cop d’ull a la programació –amb Les bruixes de Salem com a espectacular tret de sortida– ens revela ja la dimensió que pren aquesta edició 2016: hi haurà cent trenta-set espectacles, una xifra rècord només superada (lleugerament) per les dels anys 1998 i 1999, quan Xavier Albertí, aleshores director del festival, va fer sortir el Grec dels límits de Barcelona per portar-lo a diverses ciutats del cinturó metropolità.

El del 40è aniversari, Ramon Simó, ha escollit la plaça de Margarida Xirgu com a epicentre de la festa. L’esplanada que connecta tres dels equipaments més rellevants del teatre català, el Mercat de les Flors, el Teatre Lliure i l’Institut del Teatre, s’omplirà de propostes gratuïtes i obertes a tota la ciutadania: avançant-se a la inauguració oficial al Teatre Grec, la plaça rebrà el 30 de juny l’Orquestra Plateria –que festeja també els seus quaranta anys–; el dia 5 de juliol, es convertirà en l’escenari d’una instal•lació artística de Jordi Galí i la Compagnie Arrangement Provisoire, una estructura efímera construïda al bell mig de la plaça; els dies 7 i 8 de juliol acollirà les creacions de La Central del Circ, i el 21 i 22, La partida, de la Companyia Vero Cendoya, un espectacle de dansa i futbol. Per últim, el Grec 2016 s’acomiadarà amb un altre concert festiu a la plaça de Margarida Xirgu: la banda xilena Chico Trujillo ens farà ballar amb la seva mescla de cúmbia i altres ritmes llatinoamericans, música balcànica i reggae. Un final de festa explosiu.


Memòries del Grec

Però la celebració d’aniversari del Grec no quedarà circumscrita a unes dates concretes i a un sol espai. L’efemèride cobrarà protagonisme també a la xarxa, a través del blog del festival que, més enllà de nodrir-se de l’actualitat, recordarà episodis singulars de les trenta-nou edicions anteriors. Igualment, a la pàgina dedicada a la commemoració tothom hi podrà dir la seva: Fotomòbil serà una invitació a compartir les instantànies que el públic hagi fet al llarg de la història del Grec i a comentar-les lliurement. Un fòrum virtual que ajudarà a reconstruir la història del Festival d’Estiu de Barcelona a peu d’escenari.

Una història que és al centre, també, d’un ambiciós projecte digital que vol recuperar la Memòria del Grec, i no tan sols la dels quaranta anys de festival: les circumstàncies en què es va construir el teatre de Montjuïc, les etapes d’oblit i la recuperació definitiva de l’espai són alguns dels eixos que vertebraran una iniciativa a llarg termini, començada aquest any assenyalat.

Aquell Grec del 76

Els artistes, els tècnics i altra gent del món de l’escena que, ara fa quaranta anys, van irrompre a l’escenari del Teatre Grec de Montjuïc, potser no imaginaven que aquella temporada d’estiu autogestionada del 1976 havia de portar-nos al festival que és avui, va dir Ramon Simó a la presentació del Grec 2016. Simó es referia als integrants de l’Assemblea d’Actors i Directors (AAD) que, davant de la precarietat del sector teatral a Catalunya als inicis dels setanta, es va organitzar per reclamar, entre altres punts, un conveni que en millorés les condicions laborals, la promulgació d’una Llei del teatre adequada a la conjuntura del moment i la creació d’un teatre municipal de Barcelona, una vella reivindicació a què els diferents governs municipals fins aquella data mai no van donar resposta –la lluita per la dignificació de la professió va ser continuada per l’Associació d’Actors i Directors Professionals de Catalunya (AADPC) uns quants anys més tard, quan l’Assemblea es va dissoldre i la nova Associació li va agafar el relleu.

Així, amb l’objectiu de reduir l’atur entre els professionals de les arts escèniques –agreujat pel fet que molts empresaris programaven companyies no catalanes als seus teatres–, l’Assemblea va engegar el Grec 76, que havia de donar feina al màxim nombre d’assembleistes possible. A més, i d’acord amb la idea col·lectivitzadora de l’AAD, es va establir un únic sou (1.175 pessetes diàries) per a tots els treballadors, independentment del lloc que ocupessin en la jerarquia professional. El teatre de Montjuïc es va autogestionar, i la programació va tenir en compte obres que haguessin estat prohibides o no rebutjades pels teatres comercials, obres combatives i amb repartiments extensos. L’AAD va produir cinc espectacles: Tirant lo blanc, amb adaptació de Maria Aurèlia Capmany; Roses roges per a mi, de Sean O’Casey; El bon samarità, càntir amunt, càntir avall, pensava que el cel guanyava i Déu se n’aprofitava, de Joan Abellan; Bodas que fueron famosas del Pingajo y la Fandanga, de José María Rodríguez Méndez, i Faixes, turbants i barretines, una recopilació de textos de Xavier Fàbregas, Damià Barbany, Frederic Roda Fàbregas i Santiago Sans, que duia una colla castellera a l’Àfrica. La programació no es va acabar aquí: a Montjuïc hi va haver altres companyies (Comediants, Núria Espert), música i dansa. Si l’AAD va posar la primera pedra de la futura AADPC, amb aquest Grec va fixar les coordenades del futur Festival d’Estiu de Barcelona.

I abans del 76, què?

Inaugurat l’any 1929, el de l’Exposició Internacional de Barcelona, el Teatre Grec va tenir una vida atzarosa fins al 1976. A rebuf de tempestes polítiques i socials –molt especialment, de la Guerra Civil i del règim sortit del seu desenllaç–, el teatre de Montjuïc va alternar èpoques d’activitat i anys en blanc, va rebre grans noms de l’escena catalana del segle XX –de Margarida Xirgu a Núria Espert, dues Medees que van triomfar allà– i va patir el vandalisme dels espais abandonats.

Amb tot, va conèixer moments que mereixen ser recordats, com ara les representacions que la Xirgu i Enric Borràs hi van oferir els anys 32 i 33, l’intent de Mercedes de la Aldea i Juan Germán Schroeder de renovar el repertori clàssic (1952), l’etapa liderada per Dolly Latz, directora d’escena alemanya que havia treballat amb Max Reinhardt (1955-1956), o la dirigida per Maria Lluïsa Oliveda (1973-1975), possiblement, l’antecedent directe del Grec 76 –pel fet que el teatre, la música (Joan Manuel Serrat, Ana Belén i Víctor Manuel, Patxi Andión) i la dansa van conviure en la programació i, per primer cop, es van sentir al Grec de Montjuïc textos d’Espriu o Salvat-Papasseit. En conjunt, una memòria que convé ser recuperada.


Imatge de la presentació de l’edició número 40 del Grec.


El Grec i Barcelona, gairebé un segle d’història

Tot i que, com ja s’ha dit, el Teatre Grec es va inaugurar oficialment el 1929, es va començar a construir en la dècada anterior. La documentació gràfica conservada acredita que, el 1919, ja s’havien iniciat les obres del teatre en una antiga pedrera de les moltes que foradaven els pendents de Montjuïc, i quatre anys més tard, el 1923, el Grec va estar llest per a l’estrena amb motiu de l’Exposició In
ternacional del Moble. Però, malgrat que s’hi havia anunciat un Èdip Rei a càrrec de la companyia de Teatre Català del Romea i un muntatge de la Comèdie Française, el teatre es va quedar sense inaugurar –probablement fou víctima dels canvis de la programació de l’Exposició, forçats pel cop d’Estat de Miguel Primo de Rivera i la instauració del Directori Militar.

L’única actuació que va acollir el Grec l’any 1923 no va ser teatral, però sí històrica: la primera prova de radiodifusió a l’Estat espanyol, a càrrec de l’enginyer José María de Guillén García, un dels creadors de la futura Ràdio Barcelona. El dia 22 de setembre, a la tarda, davant un públic format per prop de 25.000 persones, va transmetre la música que tocaven un clarinet, un violí i un oboè des d’un punt a tocar del túnel del Teatre Grec fins a un receptor instal·lat a l’esplanada del recinte de l’Exposició. La prova es repetiria a la nit i, ja amb presència de les autoritats de la ciutat, l’endemà al Palau de la Música.

Compartir.

Sobre l’autor

Deixa una resposta