Com funciona el sistema de subvencions a Catalunya?

La cultura és l’element catalitzador de la societat contemporània, que, per definició, és diversa. No pertoca interrogar-se si són necessàries les subvencions a la cultura; són imprescindibles per a tots els entrevistats. Però la veu ja es modula si es defensa com un sistema eficaç, accessible, just i emancipador per a tot tipus d’agents (de ben diversa condició i també base econòmica). Fem un tomb per fer una mica de llum en el sistema de subvencions a les arts escèniques a Catalunya.

Per a què serveixen les subvencions?

Les ajudes públiques són el mecanisme per traçar una política cultural concreta, que varia de prioritats en funció dels responsables polítics, però sobretot dels nous temps. Les subvencions impulsen la visibilització del que podria quedar ensorrat per les propostes més populars i comercials. Per exemple, reforça el circ i la dansa, al costat del teatre, que és hegemònic en moltes programacions; esperona la creació i dramatúrgia catalana; corregeix el centralisme, donant eines perquè es desenvolupi l’espai escènic a tot el territori; contribueix a la professionalització de la gestió… Això ho desenvolupa a partir dels tipus de convocatòries de subvencions, amb el suport majoritari del sector, que atorguen les comissions de valoracions a partir d’indicadors quantitatius, però també a partir del projecte en si i de la trajectòria professional de qui el presenta.

D’on surten les subvencions?

A Catalunya, les dues fonts principals de finançament públic són el Departament de Cultura de la Generalitat i l’Ajuntament de Barcelona. Cadascun limita els seus àmbits geogràfics. A la Generalitat, de fet, les ajudes també es divideixen depenent de si les demana una associació o un ajuntament (en aquest cas les concedeix l’OSIC, l’Oficina de Suport a la Iniciativa Cultural) o bé si la demanda ve en nom d’una empresa, cas en què la gestiona l’ICEC (Institut Català de les Empreses Culturals). Pel broc gros, dels prop de 14 milions que s’aporten anualment a subvencions per a les arts escèniques, 9 es donen a través de l’ICEC, calcula Nèlida Falcó, directora d’àrees escèniques de l’ICEC. A l’Ajuntament de Barcelona, es destinen 4.787.281 euros a les diferents ajudes adreçades bàsicament a les arts en viu (fàbriques de creació, suport a les sales d’exhibició, reforç per al primer creador…). Per concepte, a Barcelona (i sempre hi pot haver excepcions perquè el tall mai és exacte), la Generalitat dona suport a la producció i l’Ajuntament, a l’exhibició. Des de fa uns anys, la Generalitat rep el suport de les diputacions per impulsar també les exhibicions d’espectacles fora de Barcelona. Des de l’OSIC, el Programa.cat atorga 1,9 milions d’euros a la contractació d’espectacles; 1,1 milions als centres de creació i producció de fora de Barcelona i 1,3 milions de suport als festivals. Es reserva 880.000 euros per a activitats de teatre, dansa i circ professionals.

Funciona el sistema de subvencions?

Però no tothom està tan convençut del sistema de subvencions. Si per a Falcó els models de subvenció serveixen per impulsar l’emprenedoria cultural, per a Álvaro Bartolomé, gestor de la productora La Brutal , “el que es potencia és la indústria cultural, però no la cultura concretament. Aquesta forma de subvenció es mou per una ideologia liberal, n’hi ha d’altres”, sentencia. De fet, Elena Fortuny, de la companyia La Danesa (que ha rebut una subvenció per als seus dos darrers projectes) i membre d’El Col·lectiu, també lamenta la sensació que l’Administració desconfia “perquè no fem trampes”.

Si s’han aconseguit beneficis en la producció, caldria que revertissin en altres companyies

Aleix Fauró, codirector i codramaturg de La Virgueria (i membre d’El Col·lectiu) assegura que “el gran problema de les subvencions a Catalunya és que no es diferencia la creació de la producció. Ens regula l’ICEC, i ho vincula a resultats. No volem que ens regalin res, però caldria que el paradigma possibilités els processos de creació que, a vegades, al final no porten enlloc. Com a concepte, totes les subvencions haurien de ser reintegrables. Si s’han aconseguit beneficis en la producció, caldria que revertissin en altres companyies”. Fauró lamenta la poca aportació dels governs, “vivim en una societat que destina només el 0,7 % del pressupost a la cultura”. Hi coincideix Bet Orfila, gerent de LaPerla29: “El gran problema de les subvencions és que falten recursos.” Fauró no és gaire optimista pel que fa a l’impuls dels polítics a la cultura i posa d’exemple l’aturada dels debats de Barcelona en Comú quan va cedir l’ICUB al PSC com a compensació per entrar a l’equip de govern, “i van tornar els de sempre” i també la inestabilitat a la Generalitat per activar el Pla integral del teatre: “En tres anys, hi han passat tres consellers”, remarca.

A vegades, diuen, és millor no demanar subvencions. En part, perquè l’exigència econòmica que ha de suportar una companyia no és menor. Fortuny recorda que en el seu primer muntatge, El disgust danès, van fer un automecenatge. Amb la taquilla van poder recuperar l’aportació inicial dels actors i després encara van cobrar l’explotació gràcies a les actuacions de fora de Barcelona. Opina igual Laia Ricart, també membre d’El Col·lectiu i de la companyia de teatre Blanco Roto. La subvenció és un “model pervertit” perquè cal fer una partida notable en la recaptació de taquilla. Que donin fins al 50 % màxim del cost implica que cal aconseguir un 50 % d’ingressos. I només es poden fer a través del taquillatge o caixet (cosa que implica aconseguir ser programat).

Model d’èxit ideat a Catalunya que ara s’està imitant a Europa. Es tracta d’espectacles amb una clara finalitat comercial. L’empresa ha de presentar un projecte d’explotació. Si l’ICEC l’avala, li avança els diners sense interessos. Això li permet fer les contractacions (per exemple, grans festivals de música). En general, les propostes superen els pressupostos m´ınims, i es retornen tots els diners a la Generalitat. Si no es compl´ıs el projecte d’explotació, l’empresa hauria de retornar el 70 %. L’altre 30 % (que seria el que hauria pogut aconseguir en format de subvenció) es dona per amortitzat. Tots els diners que es tornen es reinverteixen per a l’any següent. Aquest 2018 hi ha hagut 1,2 milions d’euros per a reintegrables.
Requisits difícils d’aconseguir

De fet, les subvencions també demanen un mínim de funcions. Elies Barberà, de Teatre de l’Enjòlit, és contundent: “El sistema de subvencions a Catalunya és gairebé medieval.” Pràcticament mai han demanat subvencions perquè “l’esforç burocraticoadministratiu ens supera. Partim del fet que nosaltres no som una empresa (és inviable, per a nosaltres, ser-ho): som una associació cultural sense ànim de lucre”. Orfila admet que les companyies ho tenen més complicat per aconseguir el 50 % dels ingressos perquè “normalment juguen amb espectacles de petit format”, fet que implica ingressos per taquillatge menors i menys bolos. A països com Alemanya i França, l’Administració dona el 100 % de les subvencions de producció a les companyies petites. Aquestes, això sí, s’han d’espavilar per fer la gira. Però és que els ajuntaments tenen recursos. De fet, recorda la gerent de La Perla29, “quan vam començar, el 1995, tot i fer obres de petit format hi havia lloc per a tothom: vam fer uns 40 bolos d’Els ulls de l’etern germà”, esmenta d’exemple. Abans de la crisi, els ajuntaments alternaven els espectacles mediàtics i de gran format amb altres de menys impacte de petites companyies. Avui, el panorama és ben diferent, com afirma Barberà, de Teatre de l’Enjòlit: “Nosaltres som una companyia de cinc actors on ningú és televisiu. Estimem el teatre, però el mercat no ens estima a nosaltres. Ara tot s’avalua amb criteris de mercat. Si com a programador municipal no m’asseguro d’omplir la sala, hauré fracassat. Aquesta és la política de gires.”

Si no tens liquiditat suficient, hauràs de fer un projecte més conservador

La cursa dels terminis

Una altra dificultat són els terminis de les convocatòries. Es calcula que, pel maig, s’obrirà el termini de presentacions de produccions. No hi haurà la resolució definitiva fins al juliol. La Danesa va aconseguir quadrar-ho fent una temporada a l’octubre. Va ser un cas excepcional. El més habitual és que la companyia presenti la subvenció quan ja ha tancat temporada i gira. Álvaro Bartolomé confia, per exemple, que rebran els 10.000 euros que van faltar per quadrar el pressupost de Blues, estrenat a la Sala Beckett. És una xifra que han calculat respecte del percentatge de projectes presentats anys abans. Si no els reben, aquest serà el deute que haurà deixat aquesta producció. En tot cas, durant aquest temps La Brutal ha hagut de suportar aquest deute pendent. Bet Orfila, presidenta d’ADETCA durant els últims tres anys, reconeix que una de les demandes de l’entitat a la Generalitat és que les ajudes s’adaptin al calendari de les produccions. Efectivament, per poder presentar-se a una subvenció, adverteix Fauró, cal veure quina capacitat d’endeutament té la companyia. Perquè hi serà. “El gran problema de les companyies és la tresoreria.” Si no tens liquiditat suficient, hauràs de fer un projecte més conservador. Per a Fauró, és quasi impossible que una companyia debuti amb una subvenció. Haurà de tenir una tresoreria notable i trobarà dificultats per justificar tots els pagaments. Per això, ell advoca per més tipus de subvencions, “ara són massa rígides i no s’adeqüen a una gran quantitat de companyies”.

Per poder-se presentar cal explicar què s’ha fet els tres anys anteriors. Rebre una plurianual no dona dret a aconseguirne per vida, com fins fa uns cinc anys. Fins llavors, només se’ls oferia a companyies històriques com Dagoll Dagom, Vol-Ras, Comediants o La Fura dels Baus, per esmentar-ne algunes. D’aquestes, només la segueix rebent Dagoll Dagom.
Álvaro Bartomolé de La Brutal reconeix que són uns privilegiats “perquè disposem d’una subvenció plurianual, i també perquè Catalunya entén que cal subvencionar la cultura” (a l’Estat espanyol és molt més dif´ıcil accedir-hi, van constatar-ho després de visitar la fira Mercartes, fa uns mesos). En tot cas, apunta que “el flagell de la subvenció obliga a ser més conservador. Perquè no saps què et donaran en un projecte concret. I en una plurianual has de garantir molts ingressos i necessites espectacles taquillers”.

Dotacions ajuts al sector de les arts escèniques. Àrea Arts escèniques ICEC.
Font: Institut Català de les Empreses Culturals Ajuts a les Arts escèniques Departament de Cultura Línies d’ajuts 2018.

La rigidesa del sistema

Tant des de La Brutal com des de La Virgueria es demana més flexibilitat en les justificacions. L’Administració no permet incloure coproduccions amb teatre públic enles demandes de subvencions, perquè no pot subvencionar un projecte per dues bandes (si això suposa més del 50 % del projecte). Alguns casos d’exemple: el Premi Quim Masó (La Virgueria va guanyar-lo per Medusa) perquè el TNC ja finança el 50 % de la producció. També passa amb La Brutal quan fa obres en coproducció amb el Lliure (La llista, La trilogia dels diners) o el TNC (La importància de ser Frank).

El cas dels teatres públics

Segons les dades que publica el Teatre Lliure al seu web, el 2018 hi va haver un pressupost de 8,7 milions d’euros. El 79 % corresponia a aportacions d’entitats públiques (Ajuntament, Generalitat, Diputació de Barcelona i INAEM). Les despeses en estructura coincidien, pràcticament, amb la despesa de creació. Al TNC, aquest 2018 la transferència de la Generalitat va ser de 8 milions, la qual cosa suposa el 75 % del cost del 2018. El 25 % restant s’ha aconseguit (com en el cas del Lliure) amb el lloguer de sala, serveis i taquilla. El 60 % de l’exercici correspon a estructura i el 40 % a creació. La gestora del TNC, Mariona Campos, qualifica de pervers considerar que l’estructura va en contra de la producció. Perquè tots els sous depenen que hi hagi la producció i exhibició programada al TNC. Sense l’estructura, és impossible afrontar la producció amb garanties. Sovint, els teatres públics desenvolupen programes de sensibilització, pedagògics i d’integració social que no tenen una repercussió en l’espectador mitjà, però que són imprescindibles pel retorn social que s’aconsegueix.

Subvencions atorgades el 2018. Font: ICUB

Compartir.

Sobre l’autor

Deixa una resposta