Entre l’escena i la instal·lació, el col·lectiu alemany serà un dels protagonistes de l’estiu amb una exposició al CCCB que explora els límits de la forma i del contingut, en aquest cas amb l’anàlisi de l’ecosistema urbà que habitem. Repassem algunes de les claus de l’obra i la trajectòria de la companyia d’Helgard Haug, Stefan Kaegi i Daniel Wetzel.

Set biografies acompanyen el visitant del CCCB per una instal·lació immersiva que l’escenògraf Dominic Huber ha dissenyat per recordar un gran plató de cinema. Vides encreuades per mostrar la ciutat com un complex Leviatan que genera models de treball, convivència i economia, que consumeix recursos i que serveix d’escenari per a experiments i revolucions, físiques i digitals. Un lloc i també una metàfora sobre la mercantilització de les necessitats bàsiques. Una anàlisi que es comparteix assumint els rols d’un assessor financer de banca privada que gestiona un fons de 2 milions d’euros o d’un pres que explica que es guanya més diners amb les feines assignades a la presó que, un cop lliure, fora d’ella.

Recreació de l’escenografia d’Urban Nature © Dominic Huber

Urban Nature és una proposta del col·lectiu Rimini Protokoll (Helgard Haug, Stefan Kaegi i Daniel Wetzel). Van ser alumnes avantatjats de l’Institut d’Arts Escèniques Aplicades de Giessen, durant molt temps considerat la bèstia negra del teatre alemany. Concentració d’artistes heterodoxos, inconformistes, activistes de la dissidència, políticament compromesos, contraris al potent establishment de les grans institucions teatrals del país i la seva constel·lació de directors estrella i autories úniques i consagrades.

Ells no elaboren discursos contra el sistema, deixen que els testimonis privats siguin el vehicle natural perquè s’origini un debat.

Allà es van trobar a mitjan anys noranta. Experiment rere experiment, van fundar amb Bernd Ernst Hygiene Heute (‘Higiene avui’), fins que el 2000, en una nit de pluja d’idees a un cafè, acompanyats per un poeta i successius descarts, neix Rimini Protokoll sense acta fundacional oficial. Així segueixen, vint anys després en una associació lliure de tres persones amb les seves trajectòries i experiències personals que es retroben periòdicament quan un projecte els interessa i poden compartir els seus respectius aprenentatges, amb el redescobriment mutu com un dels principals motors per seguir treballant junts.

L’error al centre del discurs

Potser aquesta instal·lació que forma part del programa del Grec 2021 no exploti del tot un dels seus senyals d’identitat: l’error o accident com a factor del discurs artístic, sobretot si es produeix en directe —modificant la narrativa original— o trastoca el procés ja cristal·litzat en les seves fases finals. L’atzar com a element intrínsec d’un treball que posa l’accent més en el procés, els seus avatars, la metodologia i les seves disrupcions que en el resultat final.

100% Berlin reloaded ©Dorothea Tuch

En canvi, Urban Nature sí que és una excel·lent mostra del seu marcat interès per l’ecosistema urbà com una de les seves fonts principals per a aquestes històries de vida que aporten els seus “experts”: persones reclutades per la contribució que puguin fer al tema o debat, triades per les seves experiències personals, habilitats o coneixements específics. “Personatges” gairebé sempre allunyats de l’entrenament teatral. Una cartografia humana que treballen a fons des que el 2008 estrenen 100% Berlin, un cens viu de la ciutat i la seva diversitat, recuperat recentment (100% Berlin Reloaded) amb gairebé els mateixos participants de fa dotze anys i adaptat a la realitat urbana d’altres 35 ciutats al voltant del món. L’urbs que també és present en altres projectes, com Chácara Paradís (2007), Paralell Cities (2010), Radioortung (2013), Society Under Construction, City as Stage (2017) o Utopolis (2019).

Mestres de la quotidianitat

Igual que es mostren reticents a l’etiqueta de “teatre documental”, tampoc s’identifiquen del tot com a capdavanters del teatre polític. La lectura crítica es reserva a l’espectador. Ells no elaboren discursos contra el sistema. Deixen que els testimonis privats —mai dramàtics, extraordinaris o en crisi— siguin el vehicle natural perquè s’origini un debat sobre determinades realitats, conflictives o no.

Society Under Construction ©Benno Tobler

Com explica Florian Malzacher (dramaturguista, director de festivals i autor del llibre Experts of the Everyday. The Theatre of Rimini Protokoll) en el seu article “Les realitats escrites de Rimini Protokoll”: “L’èxit de la companyia es deu a la seva representació d’un món complex en què el fonamental és l’individu i la veritat és sempre la forma de la narrativa. Han donat a la diana, posant excepcionalment d’acord professionals, crítics i públic, amb un teatre que és documental en el sentit que està directament relacionat amb el món tal com l’experimentem, una experiència amb freqüència desconeguda o poc apreciada. […] Reclamen la particularitat, la persona davant la generalització política. La seva versió de teatre documental és aquella en què la idea convencional del documental objectiu es juxtaposa a experiències molt subjectives, en les quals la individualitat i el factor social s’uneixen d’una manera en què s’expandeix tant la percepció objectiva com la subjectiva. Evitant tesis, missatges i opinions equívocs, fan —citant lliurement Godard— teatre polititzat més que teatre polític”.

Compartir.

Sobre l’autor

Deixa una resposta