Existim sense ningú que ens miri? La història de molts dels qui avui considerem grans actors i actrius comença amb algú que va confiar en el seu talent i en la seva capacitat per donar vida a un personatge concret. Aquesta és la figura dels director/es de càsting. Parlem d’una professió sovint poc reconeguda amb Sílvia Menéndez, Edu Pérez, Alejandro Gil i Clàudia Aragon, professionals de trajectòries, generacions i visions diferents que comparteixen un mateix ofici.
A YouTube hi ha una pila de vídeos d’audicions de grans actors i actrius. Mirar-los avui, coneixent en què van derivar, té alguna cosa d’entranyable. L’efecte que produeixen s’acusa amb els papers no aconseguits. Com de dura havia de ser la negativa per a aquells actors? Mirant els vídeos avui sabem que més tard aconseguirien molts altres papers, i que serien determinants, en diferents graus, per a la seva carrera.
Càsting al TNC
Penso en Robert De Niro a l’audició d’El Padrino. S’hi presentava per al paper de Sonny Corleone, que finalment va interpretar James Caan. El que ell no sabia en aquell moment, l’any 1971, és que pocs anys més tard Coppola li oferiria participar en la segona part de la pel·lícula, ni més ni menys que en el paper de jove Vitto Corleone, que a la primera part havia interpretat Marlon Brando, a qui van premiar amb un Oscar que va rebutjar com a crítica al maltractament de la comunitat índia estatunidenca per part de la indústria del cinema. Més tard, l’any 1975, Robert de Niro també rebria l’estatueta per la seva interpretació de Vitto Corleone, en el que són els únics dos Oscars entregats a un mateix personatge.
La possible conclusió d’aquesta història amb final feliç podria ser que el paper de Sonny no estava fet per a Robert De Niro. O almenys, que així ho va considerar Francis Ford Coppola. Però tornem a la direcció de càsting, un ofici que va aparèixer als Estats Units cap als anys quaranta, amb el naixement del cinema modern i el creixement de la indústria.
El paper és teu
Qui pot parlar-ne amb perspectiva és la Sílvia Menéndez, una de les directores de càsting més actives de Catalunya, fundadora de l’agència Casting&Co i en actiu des del 1988. “El nostre ofici no és tan diferent del d’un sabater: jo em puc arreglar una sabata, però qui ho fa cada dia ho fa millor. Nosaltres, els directors de càsting, ens hem especialitzat a conèixer actors i actrius”, resumeix. També insisteix en un equívoc comú: les audicions (el que popularment anomenem càsting) són només una part, que es pot donar o no, en un procés de càsting.
Anunci per a Mowi / Occasions, càsting Edu Pérez
L’Edu Pérez (eduperezcasting), que fa 20 anys que s’hi dedica, també és una peça clau per entendre el funcionament d’aquest ofici. “Un director de càsting és l’encarregat d’organitzar el repartiment segons la idea del director i d’acord amb el guió”. O en una versió més concisa: “Posar cares a les idees escrites”.
Hi ha més volum de feina en la publicitat, per les cares desconegudes i perquè hi ha més recursos econòmics.
Tots dos, la Sílvia i l’Edu, apunten una mateixa observació, amb exemples diferents. Ella, Almodóvar. Ell, Todd Philipps. Exemple: ni l’elecció de Joaquín Phoenix per al paper de Joker ni la d’Antonio Banderas per a Dolor y Gloria han depès de la feina d’un director/a de càsting.
De fet, l’elecció de protagonistes “famosos” en ficció (i en determinada publicitat) és un requeriment de la producció, per captar públic, o bé de directors-autors que escriuen pensant en actors i actrius concrets. Però en el moment en què una producció té secundaris i extres, solen necessitar la figura d’un/a director/a de càsting. Per seguir amb l’exemple d’Almodóvar: qui sí que ha depès de la direcció de càsting a Dolor y Gloria (a càrrec d’Eva Leira i Gonzalo Serrano) són els personatges crucials d’Asier Flores (l’actor que interpreta el protagonista, Salvador, quan és un nen) i César Vicente (que dona vida al personatge d’Eduardo, el paleta a qui el protagonista ensenya a escriure i el seu primer crush). On sí que tenen un bon volum de feina els i les director/es de càsting és en la publicitat, pel fet que és on se solen requerir cares desconegudes i, per una altra banda, on hi ha més recursos econòmics.
Ofici sense manual
La direcció de càsting no és cap ciència exacta. No hi ha escoles que expedeixin títols reconeguts, ni estudis reglamentaris. Però tampoc és un ofici basat exclusivament un component tan eteri i atzarós com la intuïció. A Lane, un col·lectiu de directors de càsting fundat a Barcelona i amb oficines a Madrid i Londres, es defineixen com un equip de professionals que es nodreixen de disciplines com la moda, l’art, el teatre i la dansa per enriquir els càstings amb talent i noves perspectives. Una de les seves últimes accions, l’Open Studio Day, anima persones trans i no binàries que vulguin posar-se davant d’una càmera amb la voluntat de promoure la seva visibilitat en entorns segurs.
Open Studio Day. Foto: Joan Galo
Alejandro Gil, cofundador de Lane (al costat de Judith López), va arribar al càsting després de dedicar-se a la producció i a la interpretació, i va trobar que aquest ofici combinava les seves dues experiències prèvies. “Per una banda, comprendre la realitat i situació dels actors. Per una altra, conèixer els ritmes de producció i entendre el que busca un director/a”, explica.
Els càstings moriran en 4-5 anys. Nosaltres costem pasta. Algú que es grava sol val zero.
En aquesta mateixa direcció apunta la Clàudia Aragon, ajudant de direcció de Sílvia Menéndez a Casting&Co i també directora de càsting en petits projectes de ficció com el curt Gang (dir. Àlex Salvans), nominat a l’edició dels Premis Gaudí del 2020. El fet d'”entendre què vol el director o directora” és per a la Clàudia un element crucial: “Més enllà de perfils i especificitats tècniques (edat, gènere, aspecte…) dels personatges, la direcció de càsting implica comprendre molt bé la història que el director vol explicar, estar en contacte amb el món que s’imagina i també tenir coneixement de causa: saber on busques, qui busques i facilitar el personatge”, explica. En resum, un bon equilibri entre la sensibilitat i els recursos.
La tinderització del sector
“Sabem que els càstings moriran en 4-5 anys”, dispara l’Edu Pérez. Els càstings, tal com els coneixem, clar. El següent model? Tinder, Instagram, Tik Tok i qualsevol altra xarxa social on la gent, sobretot la més jove, s’exposi. “La nostra indústria va molt avançada respecte a les altres i sempre es basa en l’optimització de costos, especialment avui dia. Nosaltres costem pasta: tenim uns sous, uns estudis, un material. En canvi, algú que es grava sol val zero”, argumenta l’Edu. Desapareixerà, per complet? “La nostra feina diferencial és el gust“, conclou. La Clàudia Aragon hi afegeix un apunt: “Tot i que les xarxes socials ofereixen noves possibilitats de treball, hem de tenir clar que el que hi ensenyem no és sempre el que som. Com a director sempre necessites algú en qui confiar”.
Smirnoff Ice Spot, càsting Edu Pérez
L’abril de 2002 es va constituir l’Associació de Directors de Càsting (ADC), amb l’objectiu de visibilitzar la professió i també d’establir un codi ètic de mínims: “Que nosaltres treballem per les productores, i no per als actors, que no podem rebre comissions, que no es pot confondre Tinder amb l’ofici…”, explica la Sílvia Menéndez, que en forma part des dels seus inicis. Dels prop de vint professionals que en formaven part, avui en queden uns dotze.
Actualment, a Madrid, s’assenten les bases per crear una nova associació, encara en una fase incipient. “M’agrada que hi hagi gent jove que vol muntar-ho un altre cop”, diu la Sílvia. Un dels professionals implicats, l’Alejandro Gil de Lane, anticipa els propòsits de la nova associació: “La intenció és posar una mica d’ordre en un sector en el qual es barregen realitats molt diferents i treballar en la millora de condicions, però l’objectiu, sobretot, és unir-nos”.
