Les xifres són clares: a partir d’una determinada edat la dona desapareix de l’audiovisual i l’escena, o apareix representada de manera marginal en papers secundaris, habitualment associada al rol de mare. Plantegem un debat amb quatre actrius –Roser Batalla, Mone Teruel, Mercè Pons i Sílvia Sabaté– que a grans trets coincideixen en el diagnòstic d’una problemàtica molt arrelada a l’imaginari de la societat, una qüestió sovint tan invisibilitzada com la mateixa figura de la dona quan arriba als cinquanta.

“A partir dels cinquanta, si ets dona, et tornes invisible” és una d’aquelles sentències populars instal·lades a l’imaginari col·lectiu de la nostra societat. Sensacions a banda, l’estadística és implacable, especialment en algunes professions com la d’actriu. El primer estudi internacional sobre la presència femenina a la pantalla el va fer l’ONU fa cinc anys prenent com a mostra 120 pel·lícules populars a deu països arreu del món, i posava clarament de manifest que a partir dels quaranta les dones desapareixen progressivament del cinema i no tornen fins als seixanta-cinc convertides en àvies. El període fosc, però, es produeix entre els cinquanta i els seixanta. En la mateixa línia, l’AISGE (Artistas Intérpretes, Sociedad de Gestión) presentà l’Estudio sobre la presencia de la mujer en las producciones españolas de ficción (2014-2016) per analitzar pel·lícules i sèries televisives. La bretxa és evident en rols coprotagonistes i sobretot en protagonistes, on els homes són el 76% a partir dels quaranta-cinc anys i més del 80% al grup de més de seixanta-quatre anys en el conjunt del trienni. Des del camp acadèmic també es fan aportacions, alguna fixant-se en el fet que les dones de més de cinquanta, quan hi són, tenen papers de poca rellevància o centrats en certs rols, especialment el de mare, com explica Immaculada Gordillo a Representación narrativa de madres maduras: estudio de casos en la cinematografía española y japonesa (2011).

Més enllà de xifres i estudis, hem volgut conèixer de primera mà què passa a la nostra escena a partir de l’experiència de quatre actrius catalanes de trajectòria consolidada i que en tenen més de cinquanta: Roser Batalla, Mone Teruel, Mercè Pons i Sílvia Sabaté. D’entrada, totes coincideixen que la feina baixa molt a partir dels cinquanta, sobretot a l’escena i a l’audiovisual. Un exemple clar és que des de fa deu anys cap de les quatre ha participat en una sèrie televisiva tenint un rol habitual i continuat. En assabentar-se del càsting per a Com si fos ahir, el serial diari que actualment emet TV3, Mone i Sílvia Sabaté s’hi van intentar presentar, però ni van poder, perquè la resposta fou que l’edat dels protagonistes era menor.

A la cartellera no hi ha protagonistes de cinquanta anys ni històries que n’expliquen les vivències”

Mercè Pons, que té una trajectòria més vinculada al cinema, explica: “Ens ha coincidit el moment de tempesta perfecta, amb la crisi, el cinema força castigat i que tenim més de cinquanta anys. O no treballem, o ho fem al cinema alternatiu, que no cobres o et fan un contracte i cobres un percentatge.” La quantitat de papers de dona d’aquesta edat és residual si atenem a la llei de l’oferta i la demanda, i això també es veu en la dinàmica de treball del mateix sector professional. L’experiència de Pons és demolidora: “Quan jo tenia quaranta-set anys va morir la meva representant i molt amiga Elisabeth Cabrero, i vaig quedar-me en xoc, tenia feina i no en vaig buscar, necessitava un temps. Tres anys després notava que em baixava la feina i vaig dir-me: ho has de fer. I he sentit coses com ‘ja en tinc una de cinquanta’. I bé, no tinc representant i m’he cansat de trucar a portes i que em diguin que no. Ara fa temps que no ho faig i estic al teatre, que m’agrada molt, encara que tinc menys papers. Però televisió i cinema s’ha acabat.”

Mercè Pons (1966), actriu de teatre, televisió i cinema. Ha participat en pel·lícules com ‘Actrius’ o ‘Carícies’, de Ventura Pons. Al teatre ha treballat sota les ordres de Georges Lavaudant, Josep Maria Flotats i Mario Gas, entre molts altres. Foto: Irene Fernández

En el teatre la realitat és pràcticament la mateixa, tot i que es pot jugar amb cert avantatge. D’una banda, no hi ha la cruesa del primer pla, que tradicionalment obliga les actrius a aparentar menys anys dels que tenen; de l’altra, personatges sense edat i la màgia de la convenció teatral que accepta el públic. Roser Batalla explica que és una mostra d’això, perquè aquesta temporada l’hem pogut veure a L’omissió de la família Coleman, de Claudio Tolcachir, fent de filla de Cesca Piñón, amb qui només es porten un any. Però si ens fixem en la cartellera no hi ha protagonistes de la seva franja d’edat ni tampoc històries que n’expliquen les vivències. Excepcionalment, Noies de calendari, de Tim Firth, l’amable èxit internacional de la gran pantalla que el 2012 va adaptar Marc Rosich. Tampoc en el gènere musical, on Mone és un referent, hi ha espai quan et fas gran: “Sempre queda el cas concret, com ara Nina, però el recurs que es fa servir habitualment és caracteritzar actrius més joves.”

Quantitat ‘versus’ estereotip

A la mínima presència cal afegir-hi una altra qüestió, la reducció a rols estereotipats i no sempre versemblants. Estan d’acord que el personatge femení per excel·lència és la mare, sovint mostrant situacions paradoxals. Sabaté diu que “de sobte, al cinema i a la televisió apareix una dona de trenta i pocs que és mare d’una de vint-i-vuit i té un càrrec professional que penses: això és impossible.”

Per això en el seu ofici moltes vegades es recorre a l’operació estètica, tot i que com diu Pons “no per ser més guapes, sinó per accedir a personatges més joves.” Sobre això Batalla obre el focus: “El rovell de l’ou és a la societat, a qualsevol anunci, no ja de cremes reafirmants, que fan les de dinou, sinó que als de postres per a nens veus que els infants tenen dotze anys amb mares que no arriben als trenta quan cada cop s’és mare més gran. Així es construeix una imatge totalment irreal.”

Roser Batalla (1965), directora, traductora i actriu, amb especialitat en cant i dansa. Els seus últims treballs al teatre han estat ‘L’omissió de la família Coleman’, de Claudio Tolcachir, i ‘El despertar de la primavera’, espectacle revelació del jove teatre musical. Foto: Irene Fernández

I què passa amb les relacions sentimentals dona-home? Les quatre riuen i es queixen. “Els homes maduren i les dones envellim”, diu Batalla. “No hi ha cap dona madura protagonista en cap sèrie catalana”, apunta Mone. Pons se centra en l’èxit de Merlí i en el fet que el personatge té seixanta anys i totes les parelles són molt més joves, i la realitat no és així. “Perquè és el somni dels homes”, contesta rotunda Batalla. “Exacte, ara a Com si fos ahir una dona té una relació amb algú que té deu anys menys i en la sèrie es planteja de manera problemàtica”, apunta Sabaté.

Concloem que és una manera de fer arrelar més encara l’estereotip sobre la dona i el punt de vista masculí a les relacions. Ara bé, segons les darreres dades de l’IDESCAT sobre la diferència d’edat entre els membres d’una parella de diferent sexe, de les 328.100 consultades, en 127.100 l’home té entre un i quatre anys més, i seguidament és la dona qui té entre un i quatre anys més en 59.000. En tercer lloc, 39.000 parelles tenen la mateixa edat, i les diferències més accentuades queden ja per sota. Per tant, la nostra realitat social més immediata s’allunya del tòpic, que massa sovint reprodueix la ficció. Consulteu l’estadística

La meitat de la població no està proporcionalment representada en l’audiovisual i el teatre”

Tenint en compte que a Catalunya la població entre cinquanta i seixanta anys és d’1.061.148 persones, de les quals 535.556 són dones i 525.592 homes, si la meitat no estan ni proporcionalment representades en la ficció audiovisual ni en el teatre, en tant que transmissors de valors, cultura i educació i agents influents en la nostra
percepció del món, aquesta realitat resulta veritablement distorsionada. Què farien d’entrada per revertir la situació que estan vivint?

A banda de fer evident que la precarietat les ha afectades, també com als homes, però especialment per les seves condicions laborals a causa de l’edat, coincideixen que caldria que dramaturgs, guionistes i sobretot productores creguessin en històries de dones de la seva edat. Veuen, però, que el context de moment no canviarà perquè socialment figura que les dones són mares fins als cinquanta i tornen a ser senyores a partir dels seixanta per ser àvies. També alguna vegada s’han trobat que intèrprets més joves accepten treballar amb sous molt baixos i que darrerament les xarxes socials hi influeixen, ja que es comença a tenir en compte el nombre de seguidors, un aspecte que valoren negativament en la seva professió, tant a la seva edat com si condiciona les intèrprets que estan començant. Per ara, només que es conegui quina és la seva situació ja ho consideren un bon primer pas en general. A nivell més particular tenen intenció de seguir buscant feina i treballar.

Abandonar o fer altres feines?

L’experiència de les quatre ens diu que algunes companyes d’ofici han arribat al límit, abandonant després de molts anys en actiu. Per ara cap d’elles s’ho ha plantejat, perquè tenen projectes en marxa per a la temporada vinent. Mone hi posa l’optimisme: “Jo sempre veig la part positiva, perquè ens fa més fortes. Les dones traiem el millor de nosaltres i ens reinventem. Jo mateixa, que enguany en faig seixanta, el curs que ve em poso a estudiar una carrera, per sentir-me millor.”

Mone Teruel (1959) és cantant i actriu. Ha treballat per a companyies com Dagoll Dagom i té un Premi Butaca com a Millor actriu per l’obra ‘Marry Me a Little’. Amb el personatge d’Empar Fortuny va protagonitzar 44 capítols d’’El cor de la ciutat’. Foto: Irene Fernández

A més de la interpretació, excepte Mercè Pons, la resta també treballa en altres àmbits de l’escena. Roser Batalla ho ha fet sempre traduint, fent adaptacions i esporàdicament dirigint algun espectacle. Ara escriu, però afirma que és molt difícil i que va pas a pas. A més, “les editorials volen algú jove, sigui home o dona, i brillant, per seguir-li la carrera, és a dir, que l’edat també compta.”

Mone fa temps que té experiència com a docent en musical a escoles com Eòlia i Memory, i diu amb satisfacció que és molt bonic. A Sabaté li havien proposat diverses vegades i sempre pensava que no ho sabria fer. Però darrerament imparteix classes d’interpretació a la Cooperativa Obrera-El Magatzem Teatre (Tarragona) i al Teatre Kaddish (el Prat de Llobregat) i es mostra encantada, sobretot amb els joves.

Sílvia Sabaté (1964), actriu coneguda sobretot pels seus recordats papers a sèries com ‘El cor de la ciutat’ i ‘Estació d’enllaç’ a TV3 i ‘Hospital Central’ a Tele 5. També ha treballat al cinema, a pel·lícules com ‘Cruzando el límite’ i ‘La vida comença avui’. Foto: Irene Fernández

En un context de feminisme actiu, presència de les reivindicacions de les actrius a nivell internacional a partir de la campanya #Metoo iniciada a Hollywood i lluita per la igualtat en tots els oficis escènics, per exemple amb el seguiment que fa de la cartellera barcelonina “Dona’m escena”, la casuística de les actrius de més de cinquanta no és un tema que s’hagi tractat als mitjans de comunicació ni formi part de la consciència col·lectiva del nostre país. L’exemple francès (a sota) podria ser un model a seguir pel que fa a l’autoorganització, però també cal que com a societat ens comencem a plantejar un canvi, perquè actualment a través de la ficció s’està fomentant la pèrdua d’un referent, el de la dona de més de cinquanta anys, que no ens podem permetre. Són aquí, i si se’ls dona veu tenim molt a escoltar i aprendre.

El desembre de 2015, dins de l’AFFA (Actrices et Acteurs de France Associés) es va crear una comissió liderada per Ma­rina Tomé de nom ben explícit: “Tunnel de la comédienne des 50 ans”. Durant el primer any es van dedicar a recopilar informació de la presència de les dones als films i l’escena francesa, presentar-ho als mitjans i intervenir en debats amb l’objectiu principal de reivindicar que volen deixar de ser invisibles a la ficció. El discurs ha anat més enllà de la xifra per aprofundir en quins són els personatges que se’ls ofereixen, sobretot per combatre els estereotips i per canviar-ho i tenir-hi presència. El plantejament més bàsic és que el tema afecta el conjunt de la societat, no tan sols les dones.

El 12 de desembre de 2018 van fer públic un manifest on aplegaven els principals sindicats i organitzacions professionals relacionats amb el cinema i les arts escèniques. Es pot signar online i ja té més de 13.000 firmes, que lliuraran a Franck Riester, ministre de Cultura i Comunicació, i a Marlène Schiappa, secretària d’Estat d’igualtat. Des de la creació de la comissió no s’ha produït una evolució palpable socialment, però s’ha aconseguit tenir veu pública i la complicitat de la professió. La interlocució amb les institucions és el següent pas per fer peticions concretes, fins i tot que es bonifiqui d’alguna manera les produccions que contractin actrius de més de cinquanta.

Compartir.

Sobre l’autor

Deixa una resposta