Ara que la terminologia mèdica ha entrat a formar part del nostre vocabulari quotidià, sembla oportú afirmar que la crítica teatral, si més no com l’hem entès fins ara, ha ingressat definitivament a l’UCI sense gaires perspectives de sortir-ne (amb vida). Proposem un diagnòstic d’urgència sobre els diversos mals que pateix aquest gènere periodístic, acompanyant-nos pels parers de diversos experts en la matèria.
Joan-Anton Benach va ser l’últim dels mohicans, el darrer representant d’una espècie ara ja totalment extingida: la dels crítics teatrals en plantilla a la premsa escrita. La possibilitat de tenir una nòmina fixa únicament per exercir la crítica d’arts escèniques en una capçalera de paper és ara una entelèquia. Des que Benach va deixar les pàgines de La Vanguardia, el 2016, la figura del crític teatral és la d’un col·laborador extern a qui el diari encarrega feina cada cop amb menys freqüència i que ha de concentrar la seva anàlisi en un espai ínfim, irrisori (la qual cosa, evidentment, en limita la profunditat. Val a dir, però, que la crisi de la crítica com a gènere periodístic no es pot deslligar d’una altra crisi, la de la premsa escrita, que potser encara no ha entrat a l’UCI però ja hi té un box reservat. Diguem-ho així, la crítica teatral pateix el mal de les nines russes: cada cop té menys presència en unes seccions de cultura cada cop més primes dins uns diaris cada cop més irrellevants.
El panorama és encara més desolador en el cas de les revistes en paper, on la crítica teatral ha acabat per desaparèixer del tot. De l’UCI al crematori, sense autòpsia ni missa de difunts. Des que Butxaca es va veure abocada a abaixar la persiana, el gener de 2018, només dues publicacions mantenien un espai reservat a la crítica teatral, com si fossin el reducte inexpugnable de la Gàl·lia d’Astèrix. Finalment, però, els romans han guanyat la partida. El comiat de Francesc Foguet com a crític teatral d’El Temps ha propiciat que el setmanari quedi orfe d’aquest gènere. I Time Out Barcelona ha decidit prescindir-ne arran de la reconversió en revista mensual motivada per la pandèmia. “La crisi de la covid és bèstia i han caigut els més febles”, explica Andreu Gomila, coordinador de la secció de teatre a Time Out, revista que va dirigir entre el 2010 i el 2017. “El pressupost editorial ha caigut en picat. A banda dels col·laboradors fixos i eventuals, han despatxat la meitat de la redacció. També han considerat que no calien crítiques, ni a la revista ni al web. Un drama”, lamenta Gomila, que era un dels tres crítics de la publicació, juntament amb Juan Carlos Olivares i Santi Fondevila. “Fèiem crítiques de pràcticament tot el que estava almenys deu dies en cartell. Érem gairebé els únics que havíem apostat per ser exhaustius”, recorda.
Una aposta que compartien amb l’enyorada Butxaca, revista cultural gratuïta que va néixer el 1999 (gairebé una dècada abans que Time Out) i que va desaparèixer poc després d’assolir la majoria d’edat, amb 205 números publicats. Al llarg dels seus divuit anys d’història, Butxaca es va consolidar com una referència indiscutible gràcies sobretot a una agenda cultural d’allò més completa i exhaustiva, però també a una aposta decidida per la crítica: “Vam tenir molt clar des d’un principi que la revista havia d’incloure una part prescriptiva que, amb criteri i rigor, guiés els nostres lectors. La crítica és clau per a la credibilitat d’un mitjà”, explica Joan León, director i ànima de Butxaca. En el cas d’aquesta publicació, el cop de gràcia no el va propinar cap virus sinó un mercat publicitari cada cop més dominat pels algoritmes i el big data, amb gegants com Facebook o Google al capdavant, que en va fer inviable la supervivència. “Una revista de continguts estrictament culturals, en català i gratuïta? Ja es veia que això només podia anar bé”, ironitza León. Tant Gomila com León, a més, coincideixen a atribuir la progressiva desaparició de la crítica al fet que sovint és percebuda com una font de problemes (per als que manen, s’entén). “Els productors teatrals no volen crítiques, volen publicitat gratuïta, i si t’has carregat el seu espectacle o consideren que no li has posat prou estrelletes, no dubten a queixar-se’n”, explica Gomila. I afegeix: “A Time Out vaig viure experiències negatives amb molts productors. N’hi va haver una que, per una mala crítica, va demanar el meu cap a l’editor de la revista. En ser gratuïta, estàs una mica lligat de mans i peus, perquè si els teatres no la volen distribuir tens un problema.
El cop de gràcia a ‘Butxaca’, un mercat publicitari cada cop més dominat pels algoritmes.
He de dir, però, que a nivell editorial sempre es va respectar la independència del crític.” Joan León recorda un cas similar: “A Butxaca ens havia arribat a caure alguna campanya publicitària per una mala crítica. Però érem conscients que el prestigi i la credibilitat de la revista passaven per protegir la independència del crític i no sucumbir a aquest tipus de pressions.” Una afirmació que jo, com un dels crítics i coordinador de la secció de teatre durant els últims vuit anys de la revista, puc corroborar personalment.
Pantalles i altaveus
Els diaris dediquen cada cop menys espai a la crítica i les poques revistes que han sobreviscut l’han erradicat completament de les seves pàgines. Més enllà de la premsa escrita, doncs, hi ha esperança per a la crítica als mitjans de comunicació tradicionals? La resposta, de nou, és descoratjadora: la seva presència als mitjans audiovisuals és absolutament testimonial. En aquest sentit, se’m pot considerar (amb tota la raó) una rara avis dins el món de la crítica pel fet de poder exercir-la tant a la ràdio com a la televisió. Des de fa un parell de temporades collaboro a l’Àrtic de Betevé, dirigit i presentat per Anna Pérez Pagès, que reserva un espai per analitzar les últimes estrenes de la cartellera teatral. Malgrat les evocacions gèlides del nom del programa, l’Àrtic és més aviat un oasi, un refugi per a la cultura en un mitjà (la televisió) que massa sovint li és hostil. “Ens agrada parlar de totes les propostes dins el nostre ecosistema cultural, però ens sembla important fer-ho des d’una mirada crítica i contextualitzada”, diu Pérez Pagès.
El cas d’El món a RAC1 (on també col·laboro) és, potser, encara més excepcional: si no m’erro, és l’únic programa de ràdio generalista que incorpora crítica teatral pròpiament dita. “Sempre he estat partidari de parlar de teatre, de la mateixa manera que parlem de cinema, de llibres, de música… Em costaria entendre el programa sense teatre”, defensa Jordi Basté, director i presentador del programa de ràdio més escoltat a Catalunya. L’aposta és especialment rellevant sobretot tenint en compte l’extraordinari abast de les crítiques, que s’emeten durant el prime time radiofònic i arriben a 371.000 oients, segons dades de l’últim EGM. La capacitat d’accedir a una audiència tan nombrosa i heterogènia suposa un èxit indiscutible, tant que gairebé disculpa les mancances de la crítica radiofònica. Em refereixo, d’una banda, a la manca d’espai (la durada estàndard és d’un minut, la qual cosa obliga a ser extremament concís i a renunciar, per força, a una anàlisi en profunditat) i de l’altra, a l’interès gairebé exclusiu pel mainstream. Aquest problema es viu de forma idèntica en la premsa escrita: aconseguir un forat per publicar és tan costós que sempre acaben tenint preferència els espectacles de 32 grans equipaments o festivals, marginant el circuit alternatiu i dibuixant un panorama escènic del país que no es correspon amb la realitat.
Ecosistema empobrit
Amb tot el que he exposat en aquest reportatge (que sense haver-ho pretès ha anat prenent l’aire d’un certificat de defunció) resulta inevitable llançar un crit d’auxili. Un crit que hauria d’arribar, també, als diversos estaments que formen la gran família del teatre. Resulta desolador que, davant la desaparició de la crítica a Time Out (per posar-ne un exemple), cap dramaturg, cap director d’escena, cap responsable de cap teatre… no hagi posat el crit al cel. “Ningú no defensa la crítica. Els artistes han oblidat que sense crítica no hi ha art”, diu Andreu Gomila.
Ningú no defensa la crítica. Els artistes han oblidat que sense crítica no hi ha art. Andreu Gomila
Sovint s’ha comès l’error de presentar el crític com l’emperador romà que, des del seu pedestal, sentencia un espectacle amb un gest del dit polze, una caricatura perniciosa que gairebé el situa com un adversari. És una llàstima que no s’acabi d’entendre que el crític forma part de l’ecosistema teatral: anem tots al mateix vaixell i tots remem en la mateixa direcció. I aquesta comunitat, aquesta gran família del teatre, hauria d’assumir com a propi el problema que suposa l’extinció de la crítica professional. Si desapareix la crítica, els grans damnificats seran certament aquells que l’exercien. Però el perjudici s’estendrà a tot l’ecosistema teatral, inevitablement empobrit.
També t’interessarà
Una nova crítica per a un nou paradigma comunicatiu, per Núria Ramis
Crítica? ‘What’ crítica? per Santi Fondevila
Crítica, actualitat i contemporaneïtat, per Violeta Kovacsis
Els XXIII Premis de la Crítica d’Arts Escèniques ja tenen finalistes
