La gent de teatre i els espais que habiten

S’inaugura l’Heartbreak Hotel d’Àlex Rigola i Irene Vicente amb tota una declaració d’intencions, Thomas Bernhard per la vena Auca#93

El comediant

“N’ha llegit les crítiques? / Tonteries /com tot el que surt als diaris / xarlatans incompetents”. La irreverència i mala llet proverbial de Thomas Bernhard es dibuixa com un ventilador repartint excrements a tort i a dret. La seva escriptura té alguna cosa de Tarantino (el cineasta), és realista però alhora molt bellugadissa i estripada, i pot resultar pomposa en segons quines adaptacions. No és el cas d’Àlex Rigola, que s’ha fet un vestit a mida amb L’home de teatre, peça triada per inaugurar la sala Heartbreak Hotel que acaba d’obrir al barri barceloní de Badal. Bruscon, el protagonista, és un famós comediant vingut a menys, que en la seva llarga diatriba-monòleg salta sense paracaigudes del ridícul pretensiós a la lucidesa més descarnada. Bernhard i l’art del sarcasme.

La cambra

L’obra –aquest cop sense caixa de fusta– torna a explorar això que Gabriel Sevilla defineix com nou “teatre de cambra”, un grup reduït d’espectadors que s’enfronta a una posada en escena minimalista, despulladíssima, amb els intèrprets que empenyoren nom, cos i paraula per fusionar-se a l’extrem amb els personatges. La pràctica absència de qualsevol mena de distància abona el ritual teatral fins a l’extrem, i alguna cosa màgica es manifesta. Quan l’Andreu Benito irromp a escena i comença a explicar el desafortunat periple que l’ha portat a caure des del Teatre Nacional fins a Badal, el subtext comença a bullir. En bona part el combustible és de l’adaptació, que canvia Àustria per Catalunya (“Degenerada / és la paraula / bancarrota moral”), Hitler per Franco i Metternich per Rafael Casanova. I el més sorprenent de tot és que la reescriptura del text encaixa com un guant, com si tots els països d’Europa fossin el “tumor de pus” que denunciava Bernhard mitjançant un dels seus antipàtics i genials personatges. La ironia punyent que imprimeix Rigola al muntatge, la manca de pompositat, van a favor de la gran mentida tan autèntica que és aquesta funció. No se m’acut millor carta de presentació per al nou Heartbreak Hotel.

El pastís

Si jo tingués molts diners (que no és el cas), fos un productor de teatre (buf!) i vinguéssin a dir-me d’obrir una sala petita amb una obra de Bernhard que estarà tres mesos en cartell, fugiria cames ajudeu-me. Però el món és dels valents com Rigola i Vicente, que confien que l’escena de Barcelona s’ho pot permetre, que està prou madura, que la qualitat i el boca-orella faran la resta. La novetat de l’espai i l’excel·lència del primer muntatge hauria de ser al·licient suficient per crear una onada d’expectativa nivell La Calòrica. A Barcelona als últims anys s’han obert sales noves (gairebe totes petites), però el pastís continua sent pràcticament el mateix, la xifra de vora tres milions d’espectadors que no acaba d’enlairar-se des de fa més d’una dècada. Alguns parlen d’un problema de diversificació, d’especialització, de trobar el públic adient per a cada espai. Tant de bo l’Heartbreak Hotel trobi el seu. Molta merda, per dir-ho en l’argot.

Comunitat

Un altre dels hits de la setmana ha estat la piulada-fil del director Ferrant Utzet queixant-se de la manca de programes culturals a les ràdios, retret extensible a la resta de mitjans, inclosos els portals web i les revistes. Entre altres coses, deia: “necessitem espais que creïn comunitat, que donin valor al que fem, que ens ajudin a arribar a nous públics donant-nos visibilitat i que, a més de despertar curiositat en el públic, li transmetin coneixement”. El creixement ben entès és aquell que consolida el que hi ha, que combat la precarietat generalitzada del sector, i que al mateix temps eixampla la base, crea nous aficionats. Tenim noves sales, com l’Heartbreak Hotel o els Texas que inauguren la setmana vinent, però cal que trobem també la forma d’obrir nou camins cap a tots aquells que poden caure rendits davant l’escriptura de Bernhard, però que encara no ho saben.

1. Demà comencem al @teatrelliure la darrera setmana de funcions de #LaNostraCiutat. M'agradaria aprofitar aquest moment per llançar una reflexió sobre la cada cop més flagrant absència de continguts culturals als mitjans audiovisuals del país i, en especial, a la ràdio.

— Ferran Utzet (@ferranutzet) November 6, 2023