La directora del Mercat de les Flors ens deixa una reflexió sobre com ha d’evolucionar el moviment a Catalunya en els pròxims anys.
Imaginar com evolucionarà la dansa els pròxims 30 anys és ben difícil, però sí que puc desplegar alguns desitjos de cap a on podríem arribar amb la dansa al nostre país.
Crec que la dansa cada vegada estarà més present en la transversalitat i la hibridació de la creació escènica i visual. A mesura que tot en la societat es faci més digital i virtual, intueixo que el cos i la dansa seran més eina i refugi, elements necessaris per equilibrar la nostra part d’humanitat més ancestral.
Veig la dansa i les pràctiques al voltant del cos com una matèria imprescindible en la formació per al desenvolupament global de la persona. La imagino integrada en l’educació i amb més presència de projectes que incloguin la dansa i les pràctiques artístiques en l’àmbit educatiu i universitari. Les estructures escèniques i de creació tenen el potencial per desenvolupar projectes i treballar en coordinació amb el món educatiu i universitari. Veig la necessitat d’interacció recíproca entre aquests dos mons.
Imagino al territori català un mapa ampli d’estructures fortes i empoderades, impulsores i productores de dansa
Imagino algunes companyies de dansa públiques en estructures públiques. Les imagino com estructures lleugeres i dinàmiques, models nous i sostenibles però compromesos amb la creació, la cultura i els treballadors del sector artístic. Necessitem models més propers a les estructures nòrdiques per desenvolupar el talent dels ballarins i dels coreògrafs i tenir les condicions necessàries per potenciar la qualitat de les creacions.
Imagino al territori català un mapa ampli d’estructures fortes i empoderades, impulsores i productores de dansa i arts escèniques, amb aliances municipals-nacionals treballant en xarxa. Les imagino ben dotades tant d’infraestructura com de personal. Un país amb polítiques culturals coordinades i amb uns objectius bàsics comuns. Imagino més artistes i projectes acollits i associats a aquesta xarxa d’estructures de producció, difusió i recerca escènica, un desplegament més equilibrat i descentralitzat de suport a la creació artística i de l’accés de la ciutadania a tot aquest patrimoni cultural.
Imagino una democratització de les pràctiques artístiques i la seva divulgació a través d’aquestes xarxes escèniques i un desplegament de projectes locals de qualitat amb més polítiques d’accés.
Per acabar, imagino noves lleis que afavoreixin el mecenatge de projectes artístics, una millora en les polítiques de suport, menys enfocades en el fet de produir, més coherents amb les necessitats i temporalitats de la creació, amb el rol de la dansa, l’art i la cultura en la societat.
Aquest article forma part del dossier Entreacte 35 anys que reflexiona sobre el futur de les arts escèniques i audiovisuals.
