La collita de la primera setmana de Festival Grec se salda amb formats d’impacte i algunes idees fumejants Auca#25
Cosmopolitisme teatral
Les primeres dues setmanes de Grec són les més intenses del festival, amb acumulació de propostes internacionals i de la resta de l’Estat que fan que Barcelona sembli una capital cosmopolita i oberta a escala teatral. El drama, o desconnexió com molt bé diagnosticava Andreu Gomila al seu article setmanal, és que la situació no és l’habitual. Malgrat que Lliure i TNC han fet avenços puntuals en les últimes temporades per normalitzar la presència d’artistes de fora en els seus programes, continuem desconnectats dels principals corrents estètics i els creadors de referència ens arriben amb comptagotes. Tota una dècada hem estat sense veure a la ciutat patums de la mida de, per exemple, Castellucci i Ostermeier. Aquest últim, de fet, ens va arribar a través d’un muntatge antic –Un enemic del poble de 2012–, superat en molts aspectes, inclús avançat per la dreta per la versió hereva que va muntar Rigola per a Teatro Kamikaze en 2018. Castellucci, per la seva banda, recicla un espectacle –Bros– que va trepitjar el Temporada Alta passat, tot i que això no suposa cap obstacle per programar aquesta fita escènica les vegades que calgui. Per a Bros, per cert, encara resten un grapat curt d’entrades, el que evidencia una ferida en la curiositat dels espectadors de casa nostra.
Totes les veus
Pot un espectacle plantejar obertament la nostàlgia per un règim comunista desaparegut? Evidentment, l’artista Sanja Mitrović aplica un punt d’ironia quan recorda aspectes positius de la desapareguda Iugoslàvia de Tito. A l’obra de llarg títol, Comrades, I Am Not Ashamed of My Communist Past, el cinema iugoslau del segle XX actua d’ancoratge per reconstruir una realitat desapareguda que passa de puntetes per la Guerra dels Balcans (a Mitrović, que viu entre Holanda i Bèlgica, li correspondria ara passaport Serbi). Entre l’autoficció i un estil performatiu clàssic, la tesi de l’obra proposa que alguns dels valors revolucionaris que hem perdut pel camí no eren tan dolents, que l’hegemonia del capitalisme consumista tampoc és un camí de roses, que molta gent s’ha quedat tirada pel camí. Qüestionar-nos, en definitiva, la solidesa de les veritats suposadament inqüestionables. Un exercici teatral que funciona millor quan s’aplica a una realitat mitjanament llunyana: aplaudiríem un muntatge que tractés de forma condecent el règim franquista?
Selfi-museu
No és ni el primer ni l’últim espectacle documental que veurem basat en testimonis reals. Tampoc la seva estructura té res d’original: Didier Ruiz fa temps que la clava fent el mateix. Però Gardien Party de Valérie Mréjen i Mohamed El Khatib l’encerta per diversos motius. En primer lloc, per portar l’acció al seu marc de referència, per exposar les experiències de vigilants de museu a un museu, al MNAC. El fet de no comptar gairebé amb participants locals fa que la proposta vingui més rodada, amb una dramatúrgia consolidada. Però, sobretot, hi ha un subtext molt ben tramat, el contrast entre la sagrada institució museística contemporània i la precarietat autoritària amb què paga als seus treballadors. Les persones que vigilen els museus senten el menyspreu d’una societat que només pensa en la selfie al costat del quadre famós. Els guardians de l’art són un pou d’anècdotes, de preguntes impossibles, com aquell visitant que després de veure La Gioconda pregunta on pot trobar La Mona Lisa. Ens ho hauríem de fer mirar.
El teatre del passat
La relació de Barcelona amb el teatre clàssic en castellà és molt dolenta. Dirimir els motius costaria un article de moltes línies. No és fàcil explicar, per exemple, com un muntatge com Lo fingido y lo verdadero de Lope de Vega va passar sense pena ni glòria pel Romea al maig, i això que comptava amb la direcció de Lluís Homar. O com per vendre una nova actuació de la Compañía Nacional de Teatro Clásico posen als programes la foto del director de l’espectacle, Xavier Albertí, segurament més conegut entre el públic local que Tirso de Molina. Coneixem Shakespeare fins a dir prou, però –sense que siguin comparables– desconeixem per complet un altre segle XVII més pròxim. Sense els orígens no es pot entendre el present. El teatre clàssic, el vers ben dit, són plaers al nostre abast que s’han de gaudir sense complexos. Albertí va portar al Grec una lectura sorprenent d’El burlador de Sevilla, projectant l’arquetip de Don Joan cap a dimensions simbòliques ben fèrtils. Per més desfasats que ens puguin semblar els textos i la mitologia que els envolta, són part d’una tradició que també ens ajuda a il·luminar el present. Tant de bo Albertí se’n surti en la demanda d’una companyia estable per al teatre clàssic en català.