Té algun sentit la crítica teatral en els nostres temps? Molt em sembla que no gaire. I és un gaire més fruit del desig que de la reflexió. Si la crítica teatral va tenir en algun moment alguna importància mes enllà d’enaltir l’ego dels teatristes o utilitat més enllà de donar suport a noves propostes davant de l’Administració pública per obtenir subvencions, si la va tenir, dic, ja no la té.
És víctima, i no l’única, d’uns temps sense temps per a la reflexió àmplia i pausada cuinada des del coneixement, i no de l’impuls o l’emoció espontanis que vehiculen les xarxes socials, els autèntics prescriptors a la nostra societat. Paradoxalment, es pot argumentar que l’explosió tecnològica ha ampliat ad libitum les possibilitats d’opinió. Que qualsevol pot posar estrelles o aplaudiments i un breu comentari del que ha vist. Que com passa al futbol, qualsevol aficionat pot jutjar l’entrenador, els jugadors i l’àrbitre. Però què en queda, de tot aquest guirigall?
El cert és que la crítica teatral entesa com a reflexió autònoma i independent d’algú amb un criteri acreditat, com a anàlisi adreçada als lectors i als futurs espectadors, està pràcticament extingida. I ho està perquè el tradicional espai de comunicació des d’on transcendir cap als possibles interessats està desapareixent. De fet, només en queden les restes. Em refereixo a la seva manca de visibilitat, si no absència (en un diari li diuen crònica, com si la paraula crítica provoqués repulsió), en les edicions en paper dels diaris que tradicionalment acollien la reflexió sobre el fet teatral en mans de crítics que s’acreditaven per al mitjà, que al mateix temps els acreditava a ells. I que a més lògicament cobraven per cada article. Recordem que fins fa deu o quinze anys, La Vanguardia, El Periódico i algun altre diari varen ser una guia crítica de l’esdevenir als escenaris, tot i que l’espai de la crítica s’anava reduint. D’això en queda ben poc. Però és que llevat del cas del diari Ara, amb el qual tinc el gust de col·laborar, és impossible, o quasi, trobar una crítica en les edicions digitals dels mitjans, i encara menys en l’onada de mitjans digitals generalistes, que majorment toquen la cultura com a producte, obviant la reflexió i l’anàlisi.
En el món del teatre el voluntarisme supleix massa cops i amb escreix les relacions professionals exigibles.
Per sort hi ha les bones intencions dels mitjans digitals especialitzats com Núvol o Recomana, amb un planter de crítics de molt diferent pelatge que molt sovint escriuen per gust sense cap contraprestació, devaluant la figura del crític. Hi ha també els cada cop més abundants blogs personals a càrrec d’entusiastes, generosos amants del teatre amb una limitada capacitat d’influència. Un altruisme gens estrany en el món del teatre, on el voluntarisme supleix massa cops i amb escreix les relacions professionals exigibles.
Tot això, sigui dit, sense menyspreu per a ningú, sinó perquè cal preservar l’únic valor segur de la crítica especialitzada: allò que quedarà escrit a les hemeroteques a l’abast d’acadèmics i historiadors.
Aquest article forma part del Dossier ‘Crítica en extinció’ publicat al núm.211 d’Entreacte. També t’interessarà:
Crítica, actualitat i contemporaneïtat de Violeta Kovacsics
