El festival tanca etapa amb un gran suport popular i professional
De nou ha sigut possible. Una utopia ha esdevingut tangible durant tres intensos dies, una ciutat transformada en escenari mitjançant la màgia de les arts de carrer. Parlem de FiraTàrrega que entre dijous i diumenge va oferir 50 espectacles nacionals i internacionals. El balanç de l’organització presentat als mitjans ahir a la tarda aportava un percentatge d’ocupació al voltant del 96% en els espectacles de pagament i més de 1.000 professionals acreditats. Tot un èxit en xifres que contrastava amb la percepció general entre premsa especialitzada i públic professional sobre menys espectacles remarcables respecte d’altres edicions. Amb tot, entre els assistents sempre queda un rastre experiencial com pocs festivals poden oferir, amb carrers abarrotats d’anècdotes i moments per al record en la que ja és l’última edició del tàndem de direcció Jordi Duran (artística) i
Oriol Martí (executiva).
La inauguració va oferir moments de bellesa efímera d’una potència tan precisa com ben integrada en la mecànica espectacular.
Les grans apostes
És, sense dubte, el moment més esperat per la població local que el viu com una de les grans fites del seu calendari festiu. Parlem de l’espectacle inaugural, que dijous va protagonitzar l’obra La Tortue de Gauguin dels francesos Compagnie Lucamoros. No va decebre: popular, diferent i impactant. Ja havíem vist en altres ocasions la tècnica del live painting –pintura en directe– però sempre com a complement d’altres espectacles musicals o textuals, mai com a protagonista. Aquí, l’art de sis pintors hi dona forma a un espectacle que reflexiona en la seva narració sobre el paper de l’art en una societat actual mercantilitzada i deshumanitzada. Una enorme estructura vertical de 9 metres que en forma d’auca va oferir moments de bellesa efímera d’una potència tan precisa com ben integrada en la mecànica espectacular.
‘La Tortue de Gauguin’ © Núria Boleda
Tampoc va decebre el debut de les germanes Peya en el marc del carrer. Les Impuxibles van presentar al sever escenari principal de la plaça Major Painball, obra rica en troballes plàstiques, com el moment en què la llum morada fa ressaltar centenars de pilotes de tennis alliberades de les gàbies que les contenen, metàfora del cant a la llibertat individual que proposa l’espectacle. Els millors recursos de la companyia, però, no van poder desembullar un text aglomerat sense punts de fuga. Un altre dels espais per a grans masses, l’Hort del Barceloní, va acollir una altra proposta dels portuguesos Teatro do Mar, InSomnio, amb interessants troballes plàstiques però executat a lenta velocitat, una estètica de malson repetitiu que va fer abandonar l’espai a més d’un passavolant.
Tres joies destacades
Sempre hi ha un o més espectacles a cada FiraTàrrega que destaquen per damunt de la resta. Després de molt demanar pel millor d’enguany, una resposta hi havia clara: Adhok. Els també francesos van presentar una trilogia d’espectacles, Le nid, L’Envol i Issue de Secours, sobre l’adolescència, la joventut i la vellesa, respectivament, tots tres excel·lents. L’èxit posa damunt la taula la superioritat tècnica de les companyies del país gal que treballen combinant un missatge de fons potent, tècnica híbrida de qualitat impagable i un control absolut del carrer (fins a 4 regidors s’encarregaven de facilitar al públic el complicat visionat de les peces en els dies més concorreguts). Sens dubte, els salvadors de l’edició.
Joan Català, l’artista de carrer més internacional que tenim, va presentar, no un, dos work in progress. Sota el paraigua del nom 5.102 m/s, Català va representar una investigació de circ, dansa i música al voltant del material del ferro. La part que formarà l’espectacle de sala ja té una solidesa i troballes que superen en bona mesura la mitjana de qualsevol espectacle acabat, el que demostra el gran moment creatiu d’un artista a reivindicar. Més treball necessita el solo de carrer del qual va mostrar les primeres provatures. Poder haver-hi assistit als processos, amb la complicitat creador-públic que això genera, ha estat una de les troballes que cal agrair tant a artista com al festival.
En el record també quedarà el parell de solos que han unit la coreògrafa Vero Cendoya i la ballarina amb autisme Becki Parker. Un conjunt que brilla per la seva senzillesa i honestedat i pel plantejament precís de reflexions sobre l’essència del fet comunicatiu.
Memòria, espai i l’embolic de cementeri
El tema de l’espai públic era el motor d’aquesta edició, i ho ha estat en un ampli sentit del terme. La polèmica sobre l’ús del cementeri targarí en una de les peces de l’edició es va saldar amb la companyia actuant fora dels murs del recinte. A l’inici, Jordi Duran, director artístic, llegeix un comunicat sobre el terreny, remarcant que el cementeri “és un espai dessacralitzat i de titularitat municipal”, per a citar a Lorca tot seguit: “Un pueblo que no ayuda y no fomenta su teatro, si no está muerto, está moribundo”. Sigui o no per les interferències o pel canvi d’espai, Prácticas de vuelo para acabar con el olvido de Chroma Teatre no va estar a l’altura del soroll generat. Es tractava d’una reflexió sobre la memòria històrica que incloïa l’anècdota de la visita de les tombes de brigadistes internacionals de la Guerra civil per a després presentar una confusa dramatúrgia articulada mitjançant una barreja d’influències –des del musical a la farsa sobreactuada– que no aconsegueix treure aigua clara d’un tema i marc tan ben escollit. Un poc el que li passa al passeig de D’jade a Ohtli, una gran localització i un ritual de record als morts molt bé plantejat i que podria tenir un gran recorregut com espectacle després d’un ajust en la precisió textual.
Sobre el tema de la memòria també dos dels espectacles de sala més notables. Hija del Tigre de Laura Palmer suposa el dibuix personal de tres actrius sobre la figura paterna. Brillant composició del material documental que cus cadascuna de les tres històries. També la superposició materials és la base de Los bancos regalan sandwicheras y chorizos de la jove companyia José y sus hermanas, una creació híbrida que connecta amb algunes de les estètiques més punteres del moment per reflexionar sobre els rastres del franquisme en la nostra societat. Un encert per part de la Fira aixoplugar aquesta proposta després del seu merescut èxit a la cartellera alternativa de Barcelona.
La vida al carrer
Després de passar per les sales, convé oblidar que parlem d’una fira de teatre al carrer i que per tant és a l’espai públic on passen les coses més interessants. Quim Bigas amb els seus Hippos va generar un breu context de felicitat a la plaça del Carme i es posiciona com un dels hits dels festivals de carrer de la temporada. Els estudiats i sensuals moviments a ritme de Cigarretes After Sex de Female, peça de la companyia basca Lasala per a tres ballarines, van submergir-nos en els 14 minuts més hipnòtics de l’edició. Els polonesos Teatr KTO amb el seu Peregrinus van demostrar que sobre una base de T.S. Eliot es pot muntar un espectacle de carrer amb matèria i substància i a l’abast de tothom. Els enormes cubs unflables de Silere a Projecto X van trencar la rutina del carrer amb un rerefons polític sobre els nostres comportaments com a col·lectiu.
I després queden els moments més espontanis, aquells que neixen del mateix ambient de la fira i que només qui ha viscut el màgic brou de cultiu targarí pot entende. Destaca per damunt de la resta la proposició de matrimoni en directe als aplaudiments de l’espectacle Block de la companyia NoFit State Circus and Motionhouse ; o el senyor espontani que sota un barret amb el cartell “Contesto preguntas” conversava amb els assistents sobre temes tan polèmics com el Procés. Al voltant d’això també el delirant seguici fúnebre organitzat pel CDR local amb el taüt de la república catalana, la ironia del qual va desconcertar més que conscienciar.
I el futur (tot és possible)
Sense voler oferir cap consell a la seva successora o successor, Jordi Duran li va desitjar en el seu discurs de comiat “els millors pressupostos possibles”. Ho va dir envoltat de les autoritats que decideixen a través de les seves assignacions el futur d’aquest esdeveniment popular i massiu que no sempre queda entre les màximes prioritats de les agendes polítiques. Difícilment Tàrrega pot créixer a escala de programació: 50 espectacles és una bona xifra per a tres dies i una ciutat amb les mides i la capacitat hostalera de la capital de l’Urgell. El decidit treball per la qualitat i el prestigi de les arts de carrer, l’aposta pel compromís social en el programa, l’acompanyament de companyies emergents perquè puguin formar la base d’un futur i desitjable planter d’elit d’artistes de carrer; la línia iniciada per Duran i Oriol no pot retrocedir. El futur de FiraTàrrega ha de construir-se sobre aquestes llavors i cal agrair a ells i al seu equip el haver-les plantat i regat. La nova direcció es coneixerà al novembre i la pròxima FiraTàrrega ja té dates, serà entre el 5 i el 8 de setembre de 2019. Ja en tenim ganes.
