El festival que detecta el moviment del cos i del planeta ens ha regalat una nova edició carregada d’arts vives en espais vius. Aquí, els escenaris formen part de la proposta i endinsen el públic en una experiència única i irrepetible.
Verd, versàtil, vigorós
El Sismògraf d’Olot té una màxima: la “transformació constant”. La reconversió s’ha anat produint a poc a poc, de manera orgànica, penetrant el públic amb naturalitat. Molts el vam descobrir el 2014 com a mercat estratègic de la dansa a Catalunya, després de cinc primeres edicions centrades en aquesta disciplina. Vestia aleshores de verd cian i s’acompanyava gràficament d’unes ones sísmiques que provocaven un efecte hipnòtic. Any rere any va anar eixamplant el camp de la dansa per obrir-se al moviment i, a partir del 2022, independitzat de la Generalitat, s’ha reorientat cap a les arts vives (en general) amb una mutació de pell que l’ha acabat fusionant amb el medi natural, també viu.
Abans molts dels espectacles del Sismògraf passaven a l’entorn natural, ara l’entorn natural forma part intrínseca de la majoria dels espectacles i les propostes cobren una potència tan singular que transcendeixen la peça, esdevenint experiències. No tota la programació es desenvolupa a l’aire lliure ni manté el mateix vincle argumental amb el festival (el moviment del cos i del planeta), però tota l’oferta està acuradament seleccionada i ubicada. Al Sismògraf la simbiosi entre contingut i continent és especialment fructuosa i encomiable.
No tan slow
Si els matins de Sismo són sloooow, les tardes i nits poden arribar a ser trepidants (si optes per viure-les amb la intensitat de voler “veure-ho tot”, és clar). I cal sumar-hi un altre hàndicap: la idoneïtat dels escenaris implica desplaçaments. La majoria dels espais cauen a prop, però alguns cauen més aviat propers al fora de mapa. No és pas una queixa. Viure una representació al cràter o a la gredera del volcà Montsacopa, al paratge dels Tossols, al mirador del riu Fluvià o al Parc Nou és un regal i bé valen la caminadeta (o el cop de cotxe, fins on es pugui). Només cal tenir-ho en compte a l’hora de confeccionar el sempre complex tetris logístic del certamen.
Dit això, dues tardes-nits dona per veure, amb motivació, fins a dotze propostes a més d’assistir a les sempre interessants trobades del Sacsejat, no remenat de les aclamades Margarida Troguet i Marta Oliveres i, bé, també a les joves nits a La Carbonera (enguany liderades per Pere Faura com a Pink Pam dj), però aquesta ja és una altra història…
De volcans, coves i artefactes varis
Aquest 2024 la cosa ha anat de geopoètica i artesanies/tecnologies, dues línies argumentals que han afegit noves capes a l’imaginari que el festival brinda anualment als seus adeptes. Entre les primeres, reflexives sobre la Terra, hi hem trobat muntatges que ens seran icònics com ho va ser al seu dia, per exemple, la reproducció química d’una erupció volcànica a l’esplanada de sorra d’El Torín. És el cas de Cratera amb què André Braga & Cláudia Figueiredo / CiRcoLando ens ha mostrat el comportament d’un volcà i la seva convivència amb l’entorn. Servint-se d’un inflable, unes projeccions –amb text inclòs i ha estat d’agrair– i un magnífic treball lumínic ens han fet empatitzar amb aquestes muntanyes que escupen foc quan volen i que prenen, sí, però també donen (la lava és un fertilitzant natural), a més de ser prou considerades, diuen, per avisar amb el temps suficient perquè se’n pugui fugir. Una mica lenta, fosca i repetitiva a nivell interpretatiu, però rica i visualment molt atraient.
A Sota terra i ben entrats als Tossols en la freda nit garrotxina, Moon Ribas i Quim Girón ens han transportat a les profunditats de diverses cavernes, també corpòries (hem arribat a veure amb detall les cavitats nasals de Girón). També ens hem unit a la cíborg Moon Ribas, vibrant literalment amb l’activitat sísmica del planeta gràcies a unes polseres cibernètiques (ens han alertat de cinc moviments en una hora, què angoixant la sobreinformació sísmica!). Anècdotes a banda, l’espectacle dispara en diverses direccions construint moments molt potents que acaben una mica desinflats. Un dels encerts és la complicitat de la terra i la foscor nocturna per anar fent aparèixer els personatges i elements.
També pretenia ser geopoètic Geophonic de Lorna Rees & Activate Performing Arts, que ens ha convidat a escoltar el moviment de les plaques tectòniques amb un geòfon d’alumini mentre ascendíem el Montsacopa. La intenció, però, ha quedat en el postureig perquè en realitat no calia cap artefacte per sentir les gravacions dels sons dels rius, els mars, els volcans, les roques, les mines de carbó, la meteo, etc. N’hi havia d’arreu, però no ens han fet ni fred ni calor. Bàsicament hem passejat l’aparell contemplant el paisatge i unes interpretacions força extravagants.
Pel que fa a les propostes del segon grup argumental –la línia d’artesanies/tecnologies– destaca, per perleta, Passatge d’Albert Coma, una experiència íntima que estableix una interacció lliure amb diferents objectes, imatges, veus, música… Ha estat un autèntic privilegi accedir al Parc Nou de nit i descobrir el seguit de dispositius que s’activaven amb la llum d’una llanterna (amb trampa, ja que no la controlàvem nosaltres, però sense dubte ha estat una aposta més romàntica que un mòbil). Crec que no oblidaré mai el cavall galopant en circular per l’arbreda del parc sota una lluna gairebé plena. I més instants, que em guardo per a mi. Confio que la instal·lació girarà i ho pugueu esbrinar per vosaltres mateixos.
Inclourem també aquí les ocurrents Una illa d’Agrupación Señor Serrano que, amb l’ajuda de la IA, juga a muntar un espectacle demostrant com podem relacionar-nos (humans i tecnologia) i El dia que va morir l’últim panda de Projecte Ingenu, que utilitza audioguies, pantalles i diversos pòdiums per on deambulen els intèrprets per exposar la distopia a la qual estem abocats si continuem pel mateix camí. Totes dues abstractes i clarividents alhora.
Fora d’aquestes temàtiques i retrobant la cara més “amable” del festival, ens hem emocionat amb Cicatrius (o contrapàs de mamuts i altres feres) de Cia Vero Cendoya, on les altres capacitats conviuen a escena amb normalitat en una peça de dansa-ritual que celebra la superació de les ferides en una Plaça de Braus que n’ha vist de tots colors; les acrobàcies circenses sobre l’enginyosa estructura de Lemniscate de Compagnie Bivouac, meitat tobogan, meitat pèndol, que va omplir el Firal petit de públic de totes les edats i, per impactant, Shrink 01995 de Lawrence Malstaf que, durant vint minuts per passi, va envasar al buit diferents cossos (tots voluntaris!) al Claustre del Carme en una performance dissenyada per als més curiosos.
També hem visitat Corpus d’Irene Vicente Salas al Museu de la Garrotxa, on les obres pictòriques i escultòriques han dialogat amb cossos i versos multiplicant exponencialment el missatge artístic i, ja només traient el cap, hem contemplat fragments fílmics d’Atendre un fora de temps de Job Ramos –amb carta “verda” sense caducitat al festival, el somni de qualsevol artista– que ens ha servit d’oasi per esvair-nos, així com algunes pantalles del joc virtual Inminexo vr de Kòniclab, que ha despertat un gran interès entre els més joves.
Això no és tot!
Si llegint aquesta crònica heu pensat que l’any que ve no us ho podeu perdre, esteu de sort, perquè el Sismògraf 2024 encara aleteja. Amb motiu del Dia Internacional de la Dansa torna als orígens i, els dies 26, 27 i 30 d’abril, presenta onze espectacles més en el marc del Sismodansa. Així doncs, recuperant l’emblemàtic lema, podem dir de nou: Puja aquí dalt i balla!
