Del 4 al 14 d’octubre torna el Festival de Sitges.
Una trobada irreemplaçable en el calendari anual de cinèfils, devoradors del setè art, curiosos o esporàdics visitants. El Festival de Sitges ha acabat per irradiar un estil personal únic, amb una atmosfera pròpia, que és al que aspira qualsevol certamen, en un panorama ple de propostes estimulants que neixen com a bolets, el màxim referent passa precisament per Sitges.
A Sitges es gaudeix del cinema, sí, però en diferents vessants. Diversos ambients i actituds convergeixen al Festival. Tenim, per exemple, els entusiastes del gènere de terror o els seguidors que es decanten pel fantàstic. Precisament aquests dos gèneres suposen la columna vertebral del certamen, allò pel que ha estat reconegut internacionalment. Però no s’ha d’oblidar que en la constant evolució del Festival, s’han obert les portes a l’animació, al cinema oriental o fins i tot a gairebé qualsevol projecte amb una mica de thriller. I és que Sitges és enorme. Gairebé inabastable. I ara és una espècie de bèstia gegant on un cop l’any milers de persones d’arreu vénen a honrar-lo i a oferir-se en sacrifici perquè segueixi creixent. Però resulta insaciable. Per moments sembla que té entitat pròpia. Els centenars de voluntaris i la pròpia organització amb prou feines poden contenir a la bèstia. És un estat mental. Un país amb les seves pròpies regles no escrites. Ja té vida pròpia. A Sitges tothom hi té cabuda.
Però no sempre va ser així. La Setmana de Cinema, Foto y Audiovisión es va crear l’any 1967 com una operació turística per part de l’Ajuntament de Sitges on es va comptar amb l’estimable col·laboració de diversos cineclubs. Els primers anys no van ser fàcils. Segons les cròniques, per evitar la possible censura de les autoritats franquistes, les pel·lícules aterraven el mateix dia de l’estrena i de vegades, no arribaven a temps per a les seves projeccions. Moltes de les cintes estrangeres venien sense subtítols i cert caos regnava en l’organització. Un any més tard, va passar a denominar-se I Setmana de Cinema Fantàstic. El canvi d’enfocament, segons les males llengües, s’atribueix al llavors ministre de Turisme, un tal Fraga, davant la por que el certamen es convertís en una trobada que unís a allò més variat de la contracultura política i social catalana. Al cap i a la fi, podia pensar, el gènere fantàstic i de terror resultaven innocus en la convulsa Catalunya de l’època, que és el que opinaria algú que no ha vist cap pel·lícula de George A.Romero. El 1970 passa a denominar-se Setmana Internacional de Cinema Fantàstic i de Terror de Sitges. És llavors quan el certamen comença a guanyar-se una merescuda fama de sang i violència que l’acompanyarà des de llavors.
Repassem 8 pel·lícules que van marcar a Sitges d’alguna manera. Són només deu exemples escollits entre milers de pel·lícules.
Possessió Infernal (The Evil Dead, Sam Raimi, 1981)
‘Cinc nois passen el cap de setmana a una cabanya perduda en un espès bosc a les muntanyes de Tennessee …’. Centenars d’obres comencen amb un idèntic inici, però el film que va catapultar a un jove Sam Raimi es va convertir immediatament en una d’aquestes cintes classificades com ‘pel·lícules de culte’. No només va demostrar el talent d’un cineasta que barrejava a la perfecció un còctel de gèneres sense esgotar l’espectador, des del gore a la comèdia, va ser el començament d’una inoblidable trilogia i d’un actor, Bruce Campbell, que va quedar irremeiablement lligat al personatge d’Ash durant molt de temps. The Evil Dead és un enginyós producte artesanal fet més amb més amor que recursos econòmics. Una pel·lícula amb la millor aroma de sèrie B, on el seu cineasta suplia el baix pressupost amb la recreació d’una atmosfera i una inquietud constant que sotjava en cada fotograma. Amb aquesta pel·lícula, Sam Raimi indicava el camí a seguir per molts posteriors cineastes ancorats en el terror.
Henry: Retrat d’un assassí (Henry: Portrait of a Serial Killer, John McNaughton, 1986)
Les històries d’assassins en sèrie que maten les seves víctimes per atzar no serien el mateix després de l’obra de John McNaughton. Henry Lee Lucas surt de la presó amb l’únic propòsit d’assassinar, comptant amb l’ajuda d’Otis, un antic company de presó. A la vida d’Henry apareixerà la pròpia germana d’Otis, Becky, a la qual li unirà un sentiment mutu d’atracció. La fredor d’Henry, el malsà de la mirada d’un director que no estalvia detalls, acaben per construir d’un relat dur, tant pel que passa en pantalla com per la desagradable atmosfera que envaeix a l’obra. McNaughton no era conscient, però era en aquesta calma abans de la tempesta, en aquesta violència que emana Henry, el fàstic que produeix un tipus com Otis, la monstruosa quotidianitat de sortir a matar com qui va a comprar tabac, el que impactava a un espectador aterrit, gaudint qual voyeur, segur a la seva butaca, deixant-se portar per un mal tan morbós com cruel.
La mosca (The Fly, David Cronenberg, 1986)
Per a la immensa majoria dels seus seguidors, David Cronenberg va realitzar els seus millors treballs a la dècada dels 80. Va ser llavors quan va filmar un dels seus treballs més recordats, per molt que es tractés d’una obra d’encàrrec. No obstant, el canadenc fa seu el relat fins a límits insospitats. Seguim a un científic que prova en ell mateix un experiment de teletransportació. Desgraciadament durant el procés una simple mosca es cola en l’equació, de manera que el científic a poc a poc es va transformant en una bèstia. A La mosca trobem algunes de les obsessions més recurrents del seu director. Aquest gust per la degradació de la carn, l’alteració entre el món real i la bogeria o els canvis psicològics inherents a qualsevol modificació. El monstre en el qual es va convertint un genial Jeff Goldblum s’agafa a la depravació sexual mentre perd tot rastre d’humanitat. Una lluita interna amb final escrit, que, com que Nosferatu, ens regala una resolució preciosa: l’acceptació de la derrota amb tal de salvar els seus éssers estimats. Potser el millor de la cinta sigui que en cap moment odiem al monstre, per molt repugnant que resulti a la vista. Que malgrat tot entreveiem un fi fil d’humanitat. La clàssica figura de ‘l’altre’ sota la mirada de Cronenberg es converteix en la dissecció del cos i els desitjos humans.
Ocurrió cerca de su casa (C’est arrivé près de chez vous, Benoît Poelvoorde, Rémy Belvaux, André Bonzel, 1992)
Quan el format de fals documental no estava encara tan estès, tres amics belgues van crear una de les obres més dures que es recorden i no precisament per les atrocitats que comet el nostre protagonista. A Ocurrió cerca de su casa seguim a un equip de televisió gravant les anades i vingudes d’un assassí en sèrie. El tipus en qüestió es dedica amb passió a la família, els amics, la seva estimada o anar massacrant a qui es trobi pel seu camí. Algú que resulta tan fred en les seves accions com a bromista davant de la càmera, comentant trucs i detalls per acabar amb la vida de les seves víctimes. L’interessant de l’obra, més enllà del fàstic que produeix el nostre assassí, és la mirada que es desprèn davant la impossibilitat de mostrar-se neutre per part de l’equip de filmació. Uns nois, que a poc a poc van quedant irremeiablement lligats a les accions del protagonista i prenent partida per ell. Estem per tant més davant d’una sàtira que d’un tenebrós thriller. L’espectador queda irremeiablement unit a la mirada de la càmera, sent un testimoni més del que esdevé en pantalla. Lloat i criticat per parts iguals, la major violència de l’obra resideix precisament en el seu tractament. A més, pel film sobrevola un macabre humor negre que ho impregna tot. Des de la xerrameca del nostre assassí i les seves interaccions amb els seus afins fins arribar a una de les escenes més recordades de l’obra, aquella en què els nostres protagonistes es troben amb un altre assassí que també porta amb ell a un equip de filmació per a realitzar el seu propi documental. Brillant, groller i pertorbador.
Reservoir Dogs (ídem, Tarantino, 1992)
Tot i que ja havia passat pel Festival de Sundance, el 1992 ningú havia sentit parlar de Tarantino quan aquest es va presentar per Sitges per estrenar el que era el seu primer treball oficial. Reservoir Dogs va estar envoltada de certa polèmica per una estructura que recordava la de Hong Kong City on fire. Si bé és cert que beu directament del film de Ringo Lam, l’obra de Tarantino té entitat pròpia, de manera que la polèmica resulta sens dubte excessiva. En la pel·lícula, seguim els preparatius i el desastre posterior a un robatori, on destacava uns personatges perfilats d’allò més bé que feien gala d’uns afilats diàlegs que acabaven per pinzellar les seves personalitats. Moltes de les escenes de la pel·lícula són encara recordades i seria impossible triar-ne només una. La presentació en societat de Tarantino va ser tota una fita que va agafar al personal per sorpresa. Els adjectius per descriure-van passar des de la gastada ‘cinta imperdible’ o la més simple ‘obra mestra’. Sigui com sigui, amb aquesta i les seves posteriors obres, Tarantino va deixar la seva empremta a Sitges per acabar formant part de l’atmosfera del Festival. I això sí que és impagable.
The Ring (Ringu, Hideo Nakata, 1998)
Abans de The Ring, els japonesos i altres cineastes orientals ja portaven temps fent un determinat cinema de terror, però no va ser amb l’obra de Hideo Nakata quan molts a Occident ens assabentem. De fet, molts espectadors hem arribat sempre tard davant el que es coïa per allà. Ens ha passat amb Takashi Kitano o Miike, per dir dos noms associats a Sitges. La resposta a Hollywood no es va fer esperar i es va decidir copiar fins a l’extenuació les idees i èxits que venien del país nipó fins a esgotar la fórmula. Potser per tot això el visionat actual de The Ring no té la força que va tenir en el seu moment, però segueix sent una obra clau. A partir de la investigació d’una periodista, Reiko, sobre els successos que porten a la mort després d’una setmana a tota persona que veu uns determinats vídeos, assistim a un claustrofòbic malson recolzat en una atmosfera fosca que no abandona el relat en cap moment . El cineasta estira fins l’impossible la tensió i l’angoixa que emana la història, on la mateixa actriu principal queda en segon pla davant la presència de la figura de Sadoko. Per a molts va ser el bateig de foc d’una forma de terror desconeguda fins llavors.
Old Boy (ídem, Park Chan-wook, 2003)
Park Chan-wook no era un complet desconegut, com demostra que ja havia realitzat la primera part de la seva trilogia sobre la venjança, Sympathy for Mr. Vengace, o el thriller polític Joint Segurity Àrea (JSA). No obstant, l’estrena d‘Old Boy al 2003 va ser un terratrèmol en el panorama cinematogràfic com no es veia des de Tarantino i Pulp Fiction. Old Boy és la història d’una venjança, o de dues venjances, on seguim a un home que és alliberat de la seva captivitat després de molts anys sense saber la raó per la qual va ser tancat i que ara busca respostes martell en mà. Una potent premissa que ens porta en tot moment a terreny desconegut, fins a un tram final que va adquirint cada vegada més gran violència i ens deixa anar a la cara una infinitat d’informació que dóna sentit a tot l’anterior vist. Una pel·lícula que confon, però mai enganya, a un espectador desitjós de conèixer més, on la venjança i la redempció es barregen en un final desolador. I sí, per al record aquesta escena on el nostre protagonista combat a desenes d’enemics sortida directament dels videojocs ‘beat’em up’ de principi dels anys noranta.
Rec (ídem, Jaume Balagueró, Paco Plaza, 2007)
Rec va ser una obra que va agafar l’impuls necessari per a conquerir la cartellera nacional després del seu pas per Sitges. Cal no oblidar que la manera de vendre la pel·lícula va ser mostrar la reacció dels espectadors en el seu camí pel Festival. Tan efectiu com senzill. D’aquesta manera, quedava associada irremeiablement la pel·lícula al certamen en una perfecta simbiosi. Els directors Jaume Balagueró i Paco Plaza sorprenien a tothom amb un relat que unia el fals documental amb les pel·lícules d’infectats, on podia trobar-se a uns personatges pròxims, d’estar per casa, en un relat senzill i eficaç. Aquest terror patri no descol·locava a l’espectador per una trama tan senzilla com eficaç, si no per mostrar precisament a uns fills de veïns reconeixibles arreu del món en una situació límit. Una reportera local que segueix el dia a dia dels bombers quedava atrapada en un edifici ple d’infectats pel meravellós suplici de qui veia l’obra. La pel·lícula es submergeix en una espiral de tensió mentre anem descobrint les causes del malson fins submergir-nos, igual que la reportera, en la més absoluta foscor.
I fins aquí el petit repàs d’algunes de les pel·lícules que van deixar la seva impremta al Festival de Sitges. Ara només queda pelegrinar un any més per visitar a la bèstia, honorar-la i submergir-se en el certamen.
