Tots tres superen el mig segle dedicat a la interpretació en tots els suports. Maife Gil, Lluís Marco i Jordi Banacolocha segueixen treballant malgrat les traves administratives que castiguen els jubilats que segueixen en actiu, i sovint fent-se càrrec dels papers secundaris habitualment reservats per als intèrprets de la seva edat. Malgrat tot, es consideren uns afortunats davant les condicions de precarietat que ara enfronten altres companys de generació o, sobretot, la gent jove.
Generació privilegiada
En la línia habitual entre la reflexió i l’estranyament, l’espot d’enguany de Temporada Alta mostra el primer pla d’un home gran de cabells blancs, que primer riu però tot seguit ens pregunta “I ara què?”, abans d’adoptar un posat preocupat. És una qüestió oportuna en l’actualitat, i és adient que la plantegi una persona en edat de ser avi. La pandèmia ha evidenciat moltes mancances i ha posat el focus sobre la gent gran, un col·lectiu que no sempre pot tenir el paper que li correspon en la societat, dones i homes que sovint no obtenen el respecte i la consideració que mereixen. És una tara habitual de tota la societat, però és encara més incomprensible en l’àmbit artístic, quan el talent s’uneix a l’experiència però no a les oportunitats. Els intèrprets més grans es veuen abocats a papers subalterns. Poques vegades trobem a teatre, cinema o televisió protagonistes de més de setanta anys, o personatges de profunditat escrits per a aquestes franges d’edat. Hi hem d’afegir, a més, tots els entrebancs legals i administratius que troben aquells que decideixen seguir treballant més enllà de la jubilació, els problemes per compaginar pensió i feina.
Aquesta professió és la nostra vida, i si t’ofereixen una feina que mínimament t’agradi, costa molt dir que no. Maife Gil
Alguns d’aquests temes ja surten a les converses mentre es prepara i s’executa la sessió de fotos que il·lustra aquest reportatge. Bromes revestides d’ironia sobre “ara que ens paguen millor per estar a casa que per treballar”, o comentaris sobre sèries estrangeres en què “actors i actrius de la nostra edat poden ser protagonistes”. El mateix passa als teatres d’altres països amb més tradició escènica, on actors com Ian McKellen omplen sales amb els vuitanta fets. Aquí, casos com els de Núria Espert no són tan habituals. Per què? “No hi ha papers de la nostra edat”, apunta Maife Gil. “No demanem interpretar personatges més joves. No és això. Els autors i guionistes no escriuen pensant en les problemàtiques de la gent gran. Sembla que no interessem, malgrat que som una part cada vegada més nombrosa de la societat.” Jordi Banacolocha li dona suport: “La gent gran consumeix molta televisió i teatre, són el públic que salva l’ocupació en alguns casos. I malgrat això, poques vegades es veuen reflectits en el que passa a escena.” Més combatiu, Lluís Marco ho relaciona a la precarietat: “Diuen que no donem audiència, però no és veritat. Volen que actors de quaranta facin els papers protagonistes perquè accepten cobrar menys. Nosaltres som una generació que ha viscut amb unes premisses econòmiques. I de vegades t’ofens quan sents ‘no hi ha diners’, una frase que ha tornat amb força per precaritzar el nostre ofici.”
Davant la jubilació
Quan arriba el moment, a l’hora d’accedir a una pensió, molts intèrprets descobreixen tot un trencaclosques legal. Generalment s’afronta un calvari de paperassa per regularitzar la prestació, un marc de cotitzacions embolicat entre una Administració que històricament els ha ignorat i un sistema laboral massa intermitent i desprotegit. I què passa si segueixes treballant després de la jubilació? “Depèn de les condicions amb les quals hi arribes, hi ha gent que té la possibilitat de compaginar el 50% de la pensió amb la feina. D’altres no. És un escàndol que el sistema et penalitzi per seguir aportant valor a la societat”, explica Banacolocha. “Els de la nostra edat ens trobem que, en molts casos, no ens donaven d’alta als anys vuitanta o fins i tot després. A l’informe de vida laboral descobreixes moltes irregularitats.” Marco avala aquesta opinió: “Els que vam poder regularitzar determinades situacions vam tenir sort, la majoria dels companys no ho va poder fer i en molts casos els han quedat unes jubilacions ridícules. La legislació mai ens ha protegit, pertanyíem a una categoria de treballadors de segona juntament amb els toreros i altres oficis menystinguts.”
És un escàndol que el sistema et penalitzi per seguir aportant valor a la societat. Jordi Banacolocha
“Hi ha casos encara més dramàtics”, rebla Gil. “Molta gent no ha pogut seguir en aquesta professió perquè s’ha vist expulsada. Gent amb molt de talent que s’ha vist obligada a quedar-se a casa, perquè s’han oblidat d’ells o han passat una mala època. Costa molt només mantenir-s’hi.” Tal vegada per aquesta raó, tots tres es resisteixen a retirar-se. “Aquesta professió és la nostra vida”, continua Gil, “i si t’ofereixen una feina que mínimament t’agradi, costa molt dir que no”. “Depèn també del que t’ofereixen”, respon Banacolocha, “perquè amb determinades condicions de les produccions d’ara guanyes més per estar-te a casa sense fer res”. Marco, per la seva banda, apunta a la vocació: “Qui en té no pot estar-se a casa. El goig de pujar a un escenari no té preu, és orgàsmic com el primer dia.”
El desert i el llegat
L’actual pandèmia ha evidenciat encara més la desprotecció i el menysteniment que pateix l’anomenada tercera edat. Canviarà alguna cosa quan superem aquest tràngol? “Ho dubto”, contesta contundent Banacolocha. “Ens han etiquetat com a població de risc, ens han volgut ficar encara més la por al cos. Hi ha molt poc respecte a la gent gran. A França o Anglaterra alguns intèrprets grans són institucions, i aquí…” “Fem nosa”, li contesta Gil, i afegeix: “Fins i tot els papers escrits per a gent de setanta o més els acaben donant a gent jove, perquè no ens tenen presents, no ens coneixen. Els intèrprets també patim la mateixa marginació de la resta de la gent gran.”
Volen que tornem al desert cultural on érem. Si jo fos més jove sortiria a cremar coses. Lluís Marco
Per a Lluís Marco, aquesta pandèmia ens hauria de reconduir a pensar en tot el que ara perilla. “En quaranta anys, la nostra generació ha construït una sèrie de coses, un benestar, uns drets, unes condicions laborals i fins i tot unes infraestructures. Vam treballar molt i tot això s’està perdent. Volen que tornem al desert cultural on érem. Si jo fos més jove sortiria a cremar coses”. Banacolocha ho veu de manera semblant: “Com a intèrprets, com a societat, nosaltres hem tingut molta sort perquè hem viscut millor que els nostres pares, i això difícilment es donarà ja. Hem sigut una generació privilegiada”. “Hi estic d’acord”, contesten gairebé a l’uníson Gil i Marco.
<strong>Maife Gil (Barcelona, 1944)</strong>
A la seva fitxa online d’actriu de doblatge apareixen, només en català, 250 títols interpretats i un bon grapat dirigits, però en són centenars més. Sense adonar-nos-en, associem la seva veu a algunes de les grans actrius del cinema internacional. Pionera també en el camp de la televisió, va treballar als anys setanta en moltes de les adaptacions teatrals de la sèrie Lletres catalanes i, posteriorment, com a personatge habitual a sèries com El cor de la ciutat. L’any 2013 celebrava al Romea –l’escenari on va debutar– els 50 anys de carrera teatral, amb muntatges mítics al seu currículum com E.R., de Josep Maria Benet i Jornet, o la Maria Estuard dirigida per Josep Montanyès al Lliure.
<strong>Jordi Banacolocha (Barcelona, 1944)</strong>
Inseparable dels seus barrets i del carisma d’alguns dels personatges de sèries mítiques com Nissaga de poder, Ventdelplà o l’actual Com si fos ahir, per la qual acaba de fitxar. S’inicia a l’ofici a través del teatre amateur al barri de Sant Andreu, on encara viu, i després de més de mig segle de carrera d’intèrpret ha deixat empremta en muntatges essencials de Sergi Belbel com Agost i Dissabte, diumenge i dilluns, a més de la seva feina amb altres directors com Bieito, Rigola, Broggi o Subirós. La pandèmia li ha aturat la gira de La dona del 600, de Pere Riera, obra en què comparteix protagonisme amb Mercè Sampietro.
<strong>Lluís Marco (Barcelona, 1949)</strong>
Afirma, sempre que té ocasió, que vol morir en un escenari, i ho diu amb la seva veu trencada, característica que, juntament amb el seu cabell blanc, han fet d’ell un dels actors més populars de la televisió catalana i també estatal gràcies al seu paper del Dr. Dávila a Hospital Central i la seva seqüela, MIR. De la mà d’Anna Lizaran arriba al Lliure i es fa un habitual dels repartiments del teatre, protagonista en muntatges com el Nixon- Frost, de Rigola. Al cinema ha treballat amb directors com Benito Zambrano i Judith Colell, i dobla habitualment actors de la talla de Ben Kingsley, Harvey Keitel i Anthony Hopkins.
També t’interessarà:
Gent gran en la cultura: Cinema, teatre i televisió que posen el focus en la tercera edat
