Crònica de la tercera edició de l’Assemblea de les Arts Escèniques
Diuen que a la tercera és la bona, i segurament és per això que les expectatives davant la tercera edició de l’acció de debat performatiu l’Assemblea de les Arts Escèniques eren altes. L’octubre passat, un any més tard que el festival Escena Poblenou ens oferís un espai per reflexionar sobre el futur imminent de les arts escèniques, i després d’haver portat la reflexió al Festival Z de Girona i Salt, tornàvem al Poblenou per pensar plegades sobre la idea de la professionalització en arts escèniques. Qui és professional de les arts escèniques? Qui s’hi ha format? Qui hi treballa? Qui en viu? Val la pena professionalitzar-se en el món de les arts escèniques? Tothom pot fer-ho? Què passa amb la gent que deixa la professió?
La tarda del 21 d’octubre del 2022, el cel està cobert d’una gran massa de núvols: un dia delicat per dur a terme una assemblea performativa en un espai públic com els Jardins de Josep Trueta del Poblenou. Així i tot, el públic (el més jove que hem tingut fins ara, però on també es compten professionals de gran trajectòria) no falla a la cita i prop de cinquanta persones es congreguen a la vora de la grada de l’antiga piscina olímpica del Club Natació Poblenou, que presideix el parc. Fins i tot, algunes famílies i criatures que tot just surten de l’escola situada al mateix parc s’acosten pensant que les taules amb post-its i gomets de colors que hem preparat són per a algun tipus de taller de treballs manuals per a criatures.
Però no, no són per això. I és que, com en les edicions anteriors de l’Assemblea, donem la possibilitat al públic d’anar responent preguntes senzilles de forma molt visual sobre unes taules situades a l’espai. L’objectiu és desfogar-se una mica, per entrar a l’acció amb predisposició proactiva. Una de les preguntes que més triomfa és el dibuix d’un contenidor on demanem de llançar tot allò que impedeix la professionalització en el sector escènic: les respostes (que es van esborrant sota el tímid plugim que comença a amenaçar l’acte) oscil·len entre “el nepotisme”; la falta de “temps”, de “diners”, de “col·laboració” o de “contactes”, o la clàssica “generació tap”.
Escalant posicions
Si el col·lectiu L’Última Merda té un objectiu, aquest és passar del lament a l’acció. El parc de Josep Trueta està presidit per una gran grada de pedra i rajola blanca, residu patrimonial de la piscina que hi havia hagut en el mateix emplaçament. Una grada de graons alts i difícils de pujar; l’analogia amb el sector de les arts escèniques està servida. Cada assistent de l’Assemblea rep una targeta amb un rol fictici que, un cop davant d’aquesta grada de la professionalització, li atorga (o no) un seguit de privilegis: hi ha qui comença el seu periple cap al cim a nivell de terra, qui ho fa directament des del tercer esglaó i qui parteix de ben lluny de l’escala.
Totes les assistents participen d’aquesta dinàmica performativa, en què els demanem que es posin completament en el rol que els ha tocat (una jove companyia, el director d’un festival internacional, mànagers, productores o institucions) i que es relacionin i facin aliances per anar escalant posicions. Hi ha qui en cinc minuts ja pràcticament ha tocat el cim i hi ha qui no troba la manera de pujar. Hi ha qui es concentra en la seva carrera, i hi ha qui, amb vocació messiànica, va rescatant i ajudant a fer camí a totes les desemparades. Hi ha riures i frustracions: al capdavall, amb aquesta petita acció, estem parlant d’aliances, de capelletes, d’esforços i de privilegis. Que potser no va d’això, la nostra professió?
Ser-ho o no
I, de l’acció, passem a la reflexió. Després de tant pujar i baixar escales, abandonem els rols ficticis i seiem en un gran cercle de cadires damunt la gespa, preparades per activar la paraula havent activat el cos. Comencem desgranant algunes de les respostes que les participants han fet a les taules de l’inici, amb el ja habitual estil a mig camí entre el pronòstic meteorològic (ara sembla que els núvols ja es dissipen) i la conferència performativa. Això sí, llegim les respostes en rigorós ordre cronològic i aristotèlic: començarem parlant del passat, per parlar després del present i, finalment, del futur.
Així que el primer que llegim és què volien ser de grans les assistents a l’Assemblea. Cuiners, advocades, escriptores, detectius o guardes forestals omplen el mapa d’il·lusions infantils. Algú que ara seu en aquesta assemblea afirma que li hauria agradat ser “actor de Hollywood”. Somiar és gratis. I ara, com es defineixen? Ara, la majoria són creadores, actors, titellaires, coreògrafs, productores o gestores culturals. Com han arribat fins aquí? Què els fa etiquetar-se com a tals? La seva formació? La seva feina? El que en cobren?
Durant el procés de preparació d’aquesta tercera assemblea, L’Última Merda vam posar-nos en contacte amb alumnes d’entre 16 i 18 anys d’Eòlia El Planter i alumnes de batxillerat d’arts escèniques de l’INS Barri Besòs, per tal de conèixer les seves preocupacions com a futures professionals (o no) de les arts escèniques. Per a elles, la professionalització tenia a veure més amb la formació i amb el volum de projectes que no pas amb els diners. Però, què en pensen les assistents de L’assemblea? Per a l’actor, gestor cultural, realitzador i cap de redacció de Núvol Jaume Forés Juliana, el requisit de la professionalització és “un mínim de formació”, sigui reglada o no. Sobre això, la productora Estel·la Muñiz apunta que, al nostre país, tenim un problema amb la formació en arts escèniques que no fa les coses fàcils: “segons on et formis, hi ha diferents rangs de qualificació o d’acreditació; estudiar en algun lloc o en un altre, més enllà de les habilitats que t’aporti, et dona accés a una sèrie de circuits”. A més, la majoria de formacions preparen artísticament, però no per als tràmits i tasques de gestió que acaben copant el dia a dia d’artistes i companyies, explica l’actor i historiador Martí Alós. La directora de l’Antic Teatre, Semolina Tomic, no ha vingut a l‘Assemblea, però fa prop d’un any deia al 4t ParlaMent Ciutadà de Cultura de Base de Barcelona que no hi ha cap formació escènica que valgui la pena acabar al nostre país. Tenim un problema, doncs, d’oferta formativa?
Anna Molinet, comunicadora científica i cultural, no veu tan essencial el bagatge formatiu com el fet de “ser capaç d’executar unes tasques”, més enllà que es tingui feina en aquell moment o no. Per a la productora i gestora cultural Cristina Sanz-Gadea, la clau és “entrar en un circuit determinat”: que es conegui el teu nom, estar en el mapa, saber amb qui t’has de relacionar. Aquí també s’inclouria com a professional tota aquella gent que, sense formació (o, fins i tot, sense gaire experiència) s’ha fet un lloc en el sector: des d’artistes de les relacions públiques a endollades i nepobabies. Hem de considerar aquesta gent també com a professional, encara que no li hagi tocat picar tanta pedra? El conciliador crític i periodista Martí Figueras creu que tots els camins són vàlids mentre siguin ètics, però el que finalment compta és la vàlua: “per molt que t’hagin endollat en un circuit teatral, si t’hi vols quedar, has de valdre per fer teatre”, rebla. Expressant un altre punt de vista, el coreògraf i ballarí Miquel Barcelona suggereix que, més que no pas diners o formació, l’únic que cal per ser professional de les arts escèniques és voluntat creativa: “jo em sento professional des que vaig decidir ser ballarí, quan tenia cinc anys”.
Diners i privilegis
Però, què passa quan provem d’aterrar la teoria i veiem realment a què es dediquen les assistents de l‘Assemblea? Si bé la majoria han respost que s’identifiquen com a artistes, gestores o altres professionals de l’escena, a l’hora de la veritat, les seves fonts d’ingressos no tenen a veure exclusivament amb la seva vocació: imperen el pluritreball i les feines parateatrals com la docència, però també hi trobem auxiliars administratives, visites guiades, cangurs i rostisseries. Tria la teva precarietat.
I és que, per molt que parlem de somnis i vocacions, a efectes pràctics els diners són importants. O potser no viuríem millor si no haguéssim de combinar cinc feines per arribar a final de mes? Un dels temes que preocupa més les assistents de l’Assemblea és el dels privilegis. La gestora cultural Andrea Cuevas és qui primer el posa sobre la taula: “Per a mi, professionalitzar-me és una qüestió de privilegi de classe: estudiar arts escèniques, poder anar a la universitat o no haver de compaginar altres feines amb la feina artística són tot privilegis”. Subratlla que, quan la manca d’avantatges econòmics obliga a pluriemplear-se, és molt difícil “trobar temps per assajar, per fer cursos, per conèixer gent”. L’actriu i productora Laura Riera també considera cabdal el factor econòmic. “És professional qui cobra per la seva feina”, afirma, i parafraseja el que ella mateixa va dir a l’Assemblea #1: “molta gent que tindria la qualificació o les eines per ser professional no ho acaba sent perquè ha de treballar de recepcionista als matins i fer funcions als vespres”.
L’actriu Míriam Bartés afegeix als diners altres privilegis, com ara el temps, el capital social o el capital cultural. Per a les estudiants de batxillerat amb qui vam parlar, el fet de rebre o no suport a casa també marca la diferència. Totes i tots tenim un privilegi o un altre, si no, segurament ni tan sols seríem aquí. Què n’hem de fer? Per a Jaume Forés, la clau és prendre’n consciència i estar en revisió constant, si bé té clar que “és molt difícil, i moltes vegades t’equivocaràs”. Laura Riera creu que per acabar amb els privilegis cal transparència, i més convocatòries públiques, per tal d’estimular la meritocràcia contra el nepotisme: “no esperes d’un metge que t’atengui perquè és amic del teu veí, sinó que esperes que s’hagi format i tingui una sèrie de competències que l’acreditin per fer-ho”, argumenta.
La responsabilitat de canviar
I com revertim la precarietat que patim la immensa majoria que no ens trobem a la cúspide del privilegi? Tant Laura Riera com Cristina Sanz-Gadea veuen clar que la solució implica dir que no, per no oferir ni acceptar condicions laborals precàries, si bé entenen que dir que no també és un privilegi. El gestor cultural Pol Noya fa la difícil tasca d’advocat del diable (és a dir, d’advocat dels programadors) explicant que aquestes condicions no sempre són fàcils de garantir. “Crec que és un problema estructural”, afirma, “molts espais o festivals estan sostinguts per equips també precaritzats que tenen molt bona fe, però no poden oferir unes condicions dignes i es veuen obligats a demanar favors a artistes i a la resta de treballadores”. Això col·loca aquests espais en la difícil posició de ser alhora “víctima i culpable”.
En un context amb recursos tan limitats i tantes persones buscant guanyar-s’hi la vida, sembla que, com apunta l’actriu i investigadora Ana Bustamante, cal triar entre dues opcions: fer-nos cops de colze o treballar en conjunt, com a sector. La gestora cultural Neus Ribas, responsable de projectes del Centre d’Investigació Escènica de Sineu (Mallorca), té clar que cal plantar-se i fer front comú davant l’adversitat, i es mostra optimista pel fet que cada vegada hi ha “més consciència” de la necessitat de marcar línies vermelles. El cap de l’àrea de professionals de FiraTàrrega, Mike Ribalta, s’uneix a la via de l’organització col·lectiva, i suggereix la creació d’uns codis deontològics que la professió compleixi. Argumenta que, “si un teatre obliga les companyies a fer-se la cartelleria i la promoció, o paga per sota els mínims, i es troba que tothom li diu que no, aquest teatre no podrà fer programació i tindrà un problema que l’obligarà a establir bones pràctiques”.
Futurs i utopies
Ja comença a fer-se fosc, i arriba l’hora de parlar del futur. A les taules de l’inici de L’Assemblea, a més de preguntar sobre les vocacions del passat i les feines del present, també hem demanat a les assistents on els agradaria ser d’aquí a deu anys. Les respostes oscil·len entre la concreció absoluta de qui es projecta com a futura directora del Festival TNT o qui simplement demana sous i horaris dignes, i l’abstracció de qui s’imagina “lliure”, “al sòviet” o sent “la reina del mambo”. Un parell de persones s’imaginen jubilades (“amb una bona pensió!”, matisa una d’elles). Com a part de les mesures de l’Estatut de l’Artista, des del gener del 2023, el BOE reconeix la compatibilitat de la jubilació amb l’activitat artística, però la precària realitat de cotització de moltes professionals de la cultura i de les arts escèniques encara fa difícil jubilar-se amb garanties. Mike Ribalta voldria estar jubilat “d’aquí a cinc o deu anys”. Conscient que ocupa un lloc de poder, assegura que li agradaria “ser un tap menys, perquè pugin els propers”, però, al mateix temps, té clar que necessita treballar. “Si algú m’ofereix una feina millor o la jubilació, jo marxo, ho prometo!”, afirma sorneguerament.
Com somiem el futur de la professió? Cal que artistes i gestores s’associïn, per entendre la cadena productiva de les arts escèniques de manera holística, com un ecosistema, creu Estel·la Muñiz, que està farta, com a productora, de no ser més que “una frontissa” entre artistes i contractants. Per a Asier Gilabert, membre de l’Assemblea d’Estudiants de l’Institut del Teatre, aquesta idea d’un ecosistema orgànic és utòpica pel fet que la cultura i les arts escèniques funcionen “com un mercat, com una indústria”, de tal manera que la cerca de la rendibilitat econòmica impedeix la llibertat artística i el risc. D’aquí a deu anys, demana viure en un sistema “on la cultura sigui una inversió a fons perdut”.
Andrea Cuevas dona la volta a l’argument: creu que és precisament somiar en una cultura fora del mercat el que és una utopia, pel fet que vivim en un món capitalista. Proposa una llista de desitjos més aterrats per al futur de la professió, com ara incloure les arts escèniques en l’educació primària o que hi hagi més dones en rols de poder. “Encara avui, costa mirar cap amunt i trobar una dona”, lamenta.
El que desitja Jaume Forés per d’aquí a deu anys és no ser en una enèsima assemblea de les arts escèniques parlant de les mateixes coses. Que hi hagi hagut canvis, més enllà de la paraula. De l’acció a la reflexió i, de nou, de la reflexió a l’acció. Míriam Bartés agraeix la presència d’espais com l’Assemblea, que permeten “repensar constantment” com dignifiquem la professió. “És un sector de molts egos, poques vegades treballem en col·lectiu”, assevera. Segurament, encara que no sigui per parlar de les mateixes coses (a les quals esperem haver pogut donar solucions el dia de demà), sempre caldrà que ens trobem, que compartim, que ens escoltem. Repensar-nos. Posar-hi el cos i les paraules.
