Escriptor, periodista i professor, va fer de la crítica escènica en un gènere literari i va deixar una extensa obra narrativa, memorialística i biogràfica.
El crític teatral i escriptor Marcos Ordóñez ha mort aquest dilluns als 69 anys, segons han confirmat fonts pròximes a la família. Nascut a Barcelona el 1957, Ordóñez va ser durant dècades una de les veus més influents i reconeixibles de la crítica teatral espanyola.
Ordóñez va començar a publicar crítica teatral el 1978 a Ajoblanco, amb textos sobre la segona temporada del Teatre Lliure. Posteriorment va col·laborar en mitjans com El Correo Catalán, ABC, El Observador, Avui i Fotogramas. L’any 2000 es va incorporar a El País, on va publicar setmanalment al suplement Babelia fins al desembre del 2021, quan es va retirar per problemes de salut. Hi va consolidar una escriptura personal, narrativa i apassionada que desbordava els límits convencionals de la ressenya periodística.
Una selecció dels seus articles publicats entre el 1987 i el 1995 va quedar recollida a Molta comèdia, aparegut el 1996. Posteriorment va publicar A pie de obra. Escritos sobre teatro (2003) i Telón de fondo. Algunas cosas que aprendí en el teatro (2011), volums que van confirmar la seva capacitat per convertir la crítica i la memòria escènica en literatura.
La seva trajectòria, però, va anar molt més enllà del periodisme teatral. Va debutar com a escriptor amb la biografia Gato Pérez. La rumba como ética (1987) i un any després va publicar la seva primera novel·la, El signo de los tiempos. A aquesta la seguirien, entre altres, Una vuelta por el Rialto (1994), Rancho aparte (1997), distingida amb una menció especial del jurat del Premi Nadal; Puerto Ángel (1999), Tarzán en Acapulco (2001), Comedia con fantasmas (2002), Detrás del hielo (2006), Turismo interior (2010), Un jardín abandonado por los pájaros (2013), Juegos reunidos (2016), Una cierta edad (2019) i Una joven pareja (2021).
També va cultivar amb especial dedicació la biografia i el retrat d’artistes. Va reconstruir la vida espanyola d’Ava Gardner a Beberse la vida; va conversar amb Núria Espert a De aire y fuego i va dedicar llibres a figures com Álex de la Iglesia, Alfredo Landa o el productor i ajudant de direcció Perico Vidal, protagonista de Big Time. Com a docent, va impartir guió cinematogràfic, direcció d’actors, teatre contemporani i crítica teatral.
Entusiasme crític
Ordóñez entenia la crítica com una forma de transmissió de la memòria escènica. “El teatre està fet d’herències i el crític porta la torxa de les generacions passades, de la gent que ja no hi és, perquè de totes les arts el teatre és el més efímer”, explicava el 2017 en una entrevista a Núvol. Defensor d’escriure des de l’entusiasme, considerava que el crític formava part del món teatral i que la seva feina consistia també a assenyalar allò que valia la pena.
Amb la mort de Marcos Ordóñez desapareix una figura central de la cultura escènica recent: un crític que va entendre el teatre com una conversa sostinguda en el temps i que va narrar les funcions, els artistes i les sales amb coneixement, curiositat, humor i una inconfusible passió d’espectador.
