Teatre i crisi sempre han estat lligats, sentenciava el veterà Mingo Ràfols: Continuo sent actor, malvisc i estic a l’atur. Aquest va ser un dels testimonis més colpidors d’un debat que a iniciativa de la revista Entreacte va reunir ahir a SGAE una nodrida representació de la professió escènica per parlar del moment actual del sector. Teatre en temps difícils. L’hora dels artistes va comptar amb la participació, a més de Ràfols, dels actors Arnau Marín, Estel Solé, Pep Cruz i Iván Morales, i també d’un públic farcit de periodistes especialitzats i gestors culturals.
En la mateixa línia, Ràfols va insistir que la professió teatral és per a corredors de fons i que el més important passa ara per recuperar el públic perdut, la davallada del qual és conseqüència directa d’un canvi de paradigma. Segons Ràfols, la clau per superar aquest moment rau en guanyar pes institucional: Com és que els professionals del teatre no estan als òrgans de gestió? Es menysprea les associacions del gremi en les taules on es decideix la política teatral del país, va retreure.
Més contundent es va mostrar Pep Cruz, que va atacar frontalment la política teatral desenvolupada al país en les darreres dècades: Hem creat un model copiat dels francesos i d’aquí ens venen tots els mals. Cruz es qüestiona si cal una inversió milionària per fer un Marivaux, o si convé que hi hagi dos centres de producció enormes que cada vegada produeixen menys, que es gasten el 80% del pressupost en estructura? Potser els hauríem de deixar caure. Finalment, l’actor va identificar la pèrdua d’espectadors amb un problema de comunicació associat al canvi identitari de la professió: Em van dir que aquesta professió era de putes i maricons i s’ha tornat de burgesos i funcionaris. Se’ns ha podrit el cervell.
NOVES TENDÈNCIES
En clau menys apocalíptica van discórrer les intervencions dels representants de joves companyies. Arnau Marín va aportar el punt de vista de la formació Teatre de l’Enjòlit, forjada durant la crisi: Fem un tipus de teatre conseqüent amb el que estem vivint i mirem cap a fora com a solució de manteniment, buscant coproduccions internacionals. Entre les tàctiques que els han donat fruit, Marín destaca la taquilla inversa, que van adoptar com a forma de protesta contra el sistema.
Estel Solé, per la seva banda, va aportar l’exemple del seu muntatge Animals de companyia, que va agafar volada a través de representacions a domicilis particulars: Cal inventar-se la manera de fer teatre, va proposar. Els intermediaris han desaparegut, la relació amb el públic és directa. Tot i valorar l’experiència de forma molt positiva, Solé també va reconèixer que, malgrat l’èxit de la proposta, cap dels membres de la companyia viu del teatre.
Un altre testimoni d’èxit va arribar de banda de la companyia Prisamata, responsable de muntatges tan comentats com Sé de un lugar. Segons el seu director, Iván Morales, tot i no haver-hi recursos els artistes estem obligats a fer la nostra feina, i front a la crisi apunta que hi ha un nou paradigma, noves maneres d’arribar al públic. S’ha de canviar la jerarquia de poder entre sales, companyies, gestors culturals i la resta dels agents. Cal treballar amb transparència, que la gent ens vegi com a treballadors. Cal una mirada nova per un nou món.
FILA ZERO, MÉS PERSPECTIVES
Un cop llançades el gruix de les reflexions des de la taula, el debat va acostar-se al públic. Un dels primers a intervenir-hi va ser el periodista Santiago Fondevila qui va posar l’accent en el model de finançament: Qui pensi en subvencions pensa en un paradigma antic. Les subvencions desapareixeran. Per a Fontdevila el teatre mai serà un art de presència massiva, i pel que fa als artistes alguns se’n sortiran i altres no, com ha passat sempre, va reblar.
Nèlida Falcó, directora de l’àrea d’Arts Escèniques de l’ICEC, va subratllar la importància de les polítiques culturals: Ens hem d’acostumar a treballar plegats. Les administracions han de facilitar eines i instruments. Un dels assistents va agafar el fil de la conversa responent: Les polítiques culturals evidentment són imprescindibles però sempre i quan hi hagi un sindicat fort que ens representi i planti cara al poder. Cal la unitat del sector.
EL DEBAT A LA XARXA |
El debat es va poder seguir en directe a través de Twitter i el hashtag #accionsEntreacte. El compte d’Entreacte (@entreacte_) va transmetre algunes de les opinions dels participants. També s’hi va poder seguir a través del perfil de la Revista Proscenium (@rvproscenium) i #TeatreDeResistència (@TDResistencia), com també gràcies als timelines de professionals i aficionats com Aída Pallarès (@aidapallares), Elisa Díez (@Butaquesisomnis), Margarida Troguet (@mtroguettaull), Roger M. Puig (@rogermpuig), Carles Spa (@CarlesSpa), Sem Pons (@Semsymbol) o Cristina Riera (@CristinaRiera). També hi hagué altres reaccions a la xarxa que tot seguit recollim: Alfred Fort (afortc) Josep R. Cerdà (@pepcerda) Francesc Esteve (@funkyover) Sala Fènix (@SalaFenix) Alberto Ramos (@AlbertoRamosB) |