Una repassada per la (minsa) representació femenina en les direccions de les principals cites cinèfiles.
El Black Movie Festival és un certamen suís que té el detall de convidar cada any un grapat diferent de crítics a fer-hi de jurat. L’any 2018, en conèixer les seves directores, Kate Reidy i Maria Watzlawick, no vaig poder estar-me de celebrar el fet encara poc habitual que dues dones comandessin un festival de cinema. “Això és perquè aquí hi ha poc pressupost”, van contestar amb cert estoïcisme sorneguer.
Els grans festivals de cinema segueixen sent territoris de domini masculí, tot i que l’esclat del MeToo i l’onada mundial de feminisme que qüestiona les dinàmiques de poder també al món del cinema estan provocant que les coses comencin a canviar. Cannes s’identifica amb Thierry Frémaux; a Venècia hi mana Alberto Barbera; José Luis Rebordinos dirigeix Sant Sebastià amb el suport a la subdirecció de Maialen Beloki i la sempre present però a l’ombra Lucía Olaricegui. Des de la passada edició, Sitges compta amb Mònica García Massagué com a directora general de la fundació que organitza l’esdeveniment, mentre que Àngel Sala és manté com a director del festival. Aquest tipus de tàndem és cada cop més habitual. A la Berlinale el poder també es reparteix des de 2019 entre Mariette Rissenbeek, directora executiva, i Carlo Chatrian, director artístic. Ell venia del Festival de Locarno, un dels pocs de primera divisió que des de 2019 dirigeix una dona, Lili Hinstin. A Barcelona, l’Alternativa comparteix amb el Black Movie Festival no tan sols el concepte de direcció repartida, aquí entre Tess Renaudo, Cristina Riera i Marc Vaíllo, també el fet que es tracta d’un certamen de pressupost molt més reduït i una clara vocació d’entendre el cinema des d’una altra perspectiva. Si les dones manen, els festivals són diferents?
Fa temps que Cannes és al punt de mira pel menysteniment a les directores. A Venècia ha calgut una pandèmia perquè el nombre de dones realitzadores a competició no fos ridícul.
El perfil per dirigir un festival ha implicat fins ara una disposició del temps per treballar-hi en els antípodes de la idea de conciliació i el poder que atorga decidir gairebé de forma unipersonal una programació que configura el cànon. Fa temps que Cannes és al punt de mira pel menysteniment a les directores. A Venècia ha calgut una pandèmia perquè el nombre de dones realitzadores a competició no fos ridícul. Almenys aquests darrers anys, els festivals han renovat i ampliat els comitès de selecció, més diversos per garantir igualment menys biaixos en la tria de pel·lícules. Quan aquest passat mes d’agost el mitjà brasiler The Intercept va destapar els abusos del programador Gustavo Beck, es va posar en evidència un altre problema en el mateix àmbit: el de les més invisibles però igualment poderoses figures dels assessors internacionals, que molts cops funcionen com a veritables peatges d’accés per a tota una cinematografia nacional a un gran certamen.
