Mentre les publicacions en paper desapareixen progressivament, el segle XXI dona pas a un espai virtual que representa no només un canvi de suport, sinó tot un canvi de paradigma en la comunicació.
La crítica teatral, que fins fa uns anys trobàvem a la premsa impresa, ara té una presència purament testimonial als mitjans tradicionals de casa nostra i apareix a la xarxa tímidament, entre ressenyes i textos informatius. Més enllà dels pocs (poquíssims) diaris i revistes digitals que publiquen crítica d’espectacles professional (que no sempre vol dir remunerada), a internet podem llegir crítiques i comentaris d’espectadors a nombroses plataformes de cartellera, en alguns blogs i en xarxes socials com Twitter. Però els comentaris dels espectadors, les publicacions als blogs personals o les piulades poden considerar-se crítiques?
En un interessant estudi centrat en el panorama anglès, la dramaturga i acadèmica Duška Radosavljević considera que el canvi de paradigma comunicatiu del pas a l’era digital afecta de ple la crítica teatral: assegura que a les xarxes no hi trobem una continuació de la història de la crítica periodística (d’arrels literàries i desenvolupada des d’una perspectiva occidental, blanca i masculina), sinó una nova crítica que s’emmarca inevitablement en un nou context comunicatiu: internet. Radosavljević i altres autors han considerat que la xarxa és un bé comú, d’accés pràcticament universal i que presenta una estructura comunicativa molt més democràtica que el paper. Internet es basa en una comunicació viva, interactiva, que propicia la creació de comunitats en línia i que capgira la idea de propietat intel·lectual. Es pot considerar, en certa manera, que internet deixa enrere l’era Gutenberg, amb els seus textos editats i distribuïts unidireccionalment, per retornar a l’oralitat amb formats basats en la conversa, com els comentaris o les piulades. Per tant, és també una nova perspectiva per entendre el fet de la crítica teatral.
Blogs en la frontera pública i privada
Els abundants blogs que publiquen crítica a Anglaterra serveixen a Radosavljević per explicar aquests nous espais de crítica a la xarxa. Els blogs, tal com detalla, es troben en la fina línia entre allò privat i allò públic, propiciant un espai per a l’expressió personal, a la vegada que per a la construcció d’un personatge públic en la comunitat. Beuen d’estils literaris diferents (el diari, el registre d’activitat, l’antologia…) i brinden un espai a espectadors aficionats, però també a estudiants universitaris i investigadors, que troben en el blog un espai per publicar peces que no són estrictament periodístiques, és a dir, que es diferencien de la crítica teatral tradicional.
Ara bé, si tornem al panorama de casa nostra hi trobem pocs blogs que publiquin crítica. En són exemples Gema Moraleda (Somnis de teatre) i Elisa Díez (Butaques i somnis), que han mantingut els seus blogs amb constància i buscant-hi una veu pròpia. Més enllà d’això, altres nous o potencials escriptors independents de crítica, com serien estudiants universitaris amb un estil d’escriptura més acadèmic o, simplement, amb interès per escriure crítica troben el seu espai per publicar en mitjans com Núvol o La Llança, que accepten col·laboracions no remunerades, o en plataformes de cartellera com Teatre Barcelona, En Platea o Novaveu (la iniciativa per a joves prescriptors de Recomana.cat), que tampoc remuneren les publicacions. Hi ha nombrosos espais oberts com aquests que, amb premisses més o menys exigents, faciliten la feina de qui escriu crítica desinteressada, que pot publicar amb extensions variables, sense haver de mantenir un blog personal i guanyant més difusió i visibilitat que si ho publiqués en un blog propi.
Empobriment i desprofessionalització
Però si llegim i seguim la gran varietat d’usuaris que escriuen i publiquen en aquestes plataformes de manera voluntària no arribem a les conclusions esperançadores de Radosavljević, sinó que més aviat tenim la sensació d’assistir a un empobriment de la crítica: els comentaris, els textos i els articles són més descriptius que crítics, més informatius que interpretatius, més publicitaris que analítics. I quins són els motius pels quals la crítica no neix amb noves formes i amb més força en blogs, xarxes socials i plataformes de cartellera? Podríem pensar que la no-remuneració desprofessionalitza la crítica. Però si fem cas a Radosavljević, la remuneració no ho és tot: la voluntat i l’instint humà per criticar o analitzar les arts poden portar els usuaris d’internet a generar discursos crítics als seus blogs o perfils. Aleshores, què fa que la crítica no es consolidi en aquests espais?
Aquest 2020, a Twitter hem vist un dels pocs exemples d’innovació en la crítica a través de les xarxes socials: L’Espectador Que Tus (@Espectadortus) ha publicat una sèrie de crítiques en format de fils de piulades, aprofitant la llarga extensió que permet aquest sistema, aprofitant també l’anonimat de Twitter, per escriure crítiques molt directes i plantejant preguntes crítiques a la comunitat de la xarxa. Es tracta d’una proposta incipient d’ús de l’espai virtual per compartir la crítica d’una nova manera. Però fora d’aquest usuari o de comptats blogs personals, la presència imperant de plataformes de cartellera homogeneïtza l’oferta: límits d’espai, puntuacions i etiquetes predeterminades per valorar els espectacles o directrius per desenvolupar els textos converteixen l’espai obert d’internet en quelcom que acota i dona un caràcter preestablert a les crítiques.
Aquesta és només una interpretació de per què els discursos més crítics són tan escassos a les xarxes. Segurament en podríem trobar d’altres: la fràgil salut del nostre panorama teatral, el poc valor que es dona socialment a la crítica… Però això ens allunyaria massa del que avui ens ocupa: internet i els seus espais participatius són un terreny fèrtil, pràcticament verge. Per ara presenta incipients propostes crítiques, però depèn de nosaltres descobrir- ne les possibilitats, cultivar-lo i explotar-lo.
També t’interessarà
Es pot salvar la crítica?, per Xavi Pardo
Crítica? ‘What’ crítica? per Santi Fondevila
Crítica, actualitat i contemporaneïtat, per Violeta Kovacsis
Els XXIII Premis de la Crítica d’Arts Escèniques ja tenen finalistes
