El més recent, però no és ni el primer ni segurament l’últim. Les denúncies d’assetjament i abús de poder per part de professors de l’Institut del Teatre són el nou capítol d’un canvi de paradigma. Assistim al progressiu trencament dels complexos, els silencis i les victimitzacions. El moviment feminista torna a mobilitzar-se al voltant del 8-M, enguany amb les actrius al centre de l’onada d’empoderament i amb les xarxes socials com a eina fonamental.
No teníem paraules per anomenar-los, no teníem xarxes socials per trobar-nos. Havíem nascut i crescut preses d’una realitat en què no sortíem als llibres d’història, en què les actrius sempre acompanyaven el protagonista, en què elles eren sempre víctimes o escurçons, infermeres i mai metges, hostesses i mai pilots. Sean Connery fent de James Bond era un senyor elegant i no un masclista. Llegíem a la Super Pop articles sobre com estar més guapa per al teu xicot, rèiem dels cossos d’altres dones amb els aarg de la Cuore i competíem entre nosaltres ferotgement per agradar, per ser-hi. Sororitat era un terme inexistent.
“Són coses que es diuen”. “Aguanta, que no n’hi ha per tant”. “Va, dona, que t’ha llençat una floreta”. “Quin cul que et fan aquests pantalons”. “Segur que no ho vas entendre bé”. “Aquesta feina te l’han donat perquè vas adjuntar una foto amb biquini al currículum”. “Jo les reunions les faig al meu hotel”. Aquestes frases i moltes d’altres han ressonat durant anys en entorns laborals, universitats o centres de formació. Tothom les escoltava en boca de senyors poderosos i xerecs. La culpa era d’elles per ser joves, per ser poc cultes, per ser unes trepes, per ser naïfs, per enamorar-se dels seus caps, dels seus professors, dels seus directors. L’eròtica del poder, li deien.
La clau de volta d’aquest comportament és que l’assetjador no se sent assetjador.Carla Vall
“Ja sabem com és el Joan” passa a engrossir aquesta llarga i eterna llista de greuges, de sentències pronunciades per qui se sent impune i pels seus còmplices. L’eròtica del poder era, ras i curt, abús de poder i ells, depredadors. Per l’advocada feminista Carla Vall, la clau de volta d’aquest comportament és que “l’assetjador no se sent assetjador”. No fa res que no hagi vist abans, no fa res que no faci qui l’ha precedit. El marc del patriarcat li ha permès durant segles abusar, escarnir i incomodar. Ser temut i admirat, odiat i desitjat. Per l’actriu, psicòloga i dramaturga Lara Díez Quintanilla “vivíem entre monstres i comportaments monstruosos parits i gestats per la societat malalta del moment (la mateixa d’ara, però més descarada), que els normalitzava i aplaudia. Vivíem en l’ambivalència i els límits difusos de la fragilitat i la dependència”.
Al final som la costella, no? Les Eves que els vam deixar sense paradís. Els homes poderosos pensen que són víctimes d’una conspiració, d’una cacera de bruixes 2.0. Ells no han fet res. Els monstres es pensaven que eren deus. “Tractar malament en la feina era una forma d’operar típica dels directors deïficats. En un entorn altament precaritzat, qui podia renunciar a una feina perquè el cap l’arraconava o la menystenia?”, es pregunta l’actriu Alicia G. Reyero.
La precarietat i l’abús
La precarietat, com apunta Reyero, ha estat un dels vèrtexs des d’on s’ha sustentat aquest sistema. En el cas de les arts escèniques, l’actor és la baula més feble, aquell de qui es pot prescindir, perquè n’hi ha molts a la cua. “Vaig patir abús durant els assajos d’un projecte teatral i ningú de l’equip va dir res”, explica l’actriu. Una escena que s’il·lustra molt bé en la sèrie El Crac, dirigida per Hèctor Claramunt i Joel Joan, en què un director teatral vexa el personatge de Laura Aubert davant del silenci còmplice de la resta de la companyia. Per Xantal Gabarró, actriu, creadora i formadora teatral, la precarietat és l’abonament que alimenta els abusos de poder en el món de les arts escèniques, un entorn de molta vulnerabilitat en què estan en joc el cos i les emocions.
Tanmateix, en aquests moments de reivindicacions, potser és aquesta mateixa precarietat, sumada a la pèssima gestió de la pandèmia en matèria de cultura, la que fa que les joves que alcen la veu sentin que no tenen res a perdre, perquè no tenen res. Només engrunes d’un sector en descomposició que supleixen amb projectes col·lectius i autogestió.
Xarxes socials, espais per construir sororitat
Fa quinze anys també teníem precarietat i no teníem xarxes socials. Encara no havia sorgit el #metoo, no ens havíem mirat les unes a les altres, no ho havíem compartit. Quan em van assetjar fa tretze anys, vaig anar a parlar amb l’advocat d’un arxiconegut sindicat i em va dir que era la meva paraula contra la seva, que em “destrossarien“, que ho deixés estar.
Tal com diu Carla Rovira, actriu i creadora, les xarxes ho han canviat tot: tenim un altaveu, un lloc on dir-hi la nostra, i les dones més joves nascudes amb Internet ho saben. “Les xarxes socials són espais que permeten ser observadores de la nostra pròpia vida. Ens mirem més, reconeixem i polititzem els nostres malestars i alhora els compartim”, explica Rovira. “A més, la informació ja no passa només per quatre mitjans de comunicació, també socialitzem les formes de comunicar-nos“. Gabarró, del mateix parer, creu que les xarxes socials han estat un altaveu i un lloc on perdre la por i el complex de culpa que generen els abusos, la majoria travessats pel gènere.
Tot i que no es pot negar la repercussió dels treballs d’alguns mitjans tradicionals –com és el cas de les investigacions del diari Ara sobre l’Institut del Teatre o l’Aula de Teatre de Lleida–, la viralitat de les denúncies d’abús a les xarxes ha estat la base per encetar la imparable quarta onada feminista que estem surfejant des del 2018. Des del #metoo impulsat per l’actriu Alyssa Milano, que es va estendre per tot el món –i que ha portat el productor de Hollywood Harvey Weinstein a la presó–, fins al #Noésteatre dels darrers dies a casa nostra. Hashtags que han permès que des dels mitjans de comunicació es donés cobertura a parlar de l’assetjament i el masclisme. Temàtiques que han saltat de Twitter als mitjans tradicionals i l’opinió pública popularitzant, de nou, els postulats del feminisme.
Per a l’actriu Andrea Ros, que va publicar la seva vivència amb Lluís Pasqual a Facebook, les xarxes socials han fet créixer la idea de sororitat. “Hem entès que la ferida és col·lectiva, no personal. I des d’aquí és molt més fàcil mirar i veure què està passant. No són fets aïllats o vivències exclusives. És sistemàtic i estructural. Per tant, la resposta és i ha de ser col·lectiva”, explica Ros.
No són fets aïllats o vivències exclusives. És sistemàtic i estructural. Per tant, la resposta és i ha de ser col·lectiva. Andrea Ros
Per Gabarró, l’augment del feminisme i les manifestacions del 8-M han estat clau per vèncer les pors i les vergonyes, “tot i que no hem superat el patriarcat”. Díez Quintanilla, seguint el fil, creu que si volem trobar respostes que detinguin els cercles viciosos que eleven els monstres “hem d’aprendre a construir una nova mirada, redirigir l’atenció i l’escolta i crear noves maneres de narrar la mateixa realitat. Entrenar-nos en la detecció i la denúncia de comportaments monstruosos visibles, invisibles i emmascarats”.
Treballar en entorns segurs, desjerarquitzats, lliures de maltractament i lliures de precarietat i opacitat pot ser una solució. Això, i dir prou en veu alta a les xarxes i al carrer. #Time’sUp.
