Dues dades destaquen, marcades a foc, en les nominacions dels XIII Premis Gaudí, els de la pandèmia, els de l’any més estrany de les nostres vides. Per un costat, només eren nominables sis llargmetratges de ficció rodats en català. És evident que hi ha un problema entre el cinema i la llengua catalana. Vivim un mínim històric que s’explica, entre altres coses, pels ajuts insuficients del Govern i per la reducció de la inversió de TV3 en continguts audiovisuals. Per un altre, per primera vegada a la història dels premis, i després de les nominacions paritàries de 2020, hi ha més dones nominades (42) que no pas homes (35), un 54 per cent de les candidatures nominatives. Bones i males notícies, una de freda i una de calenta.
Les tres pel·lícules que enguany marquen la pauta són La Vampira de Barcelona (amb 14 nominacions), Las Niñas (13) i Sentimental (8), tres pel·lícules molt diferents que demostren l’ampli ventall argumental i formal dels nostres creadors. Amb una llarga trajectòria teatral, un grapat de documentals a l’esquena i algunes gales dels Gaudí dirigides, Lluís Danés salta a la ficció amb una nova mirada, que fuig de la versió oficial i s’acosta a investigacions posteriors d’alguns periodistes a la llegenda de la Vampira del Raval. Considerada a l’època com una assassina i segrestadora de nens, acusada d’activitats properes a la bruixeria, Enriqueta Martí va ser empresonada i va morir entre reixes, passant amb majúscules a la història de la crònica negra del país. Però La Vampira de Barcelona aposta per mirar cap amunt, assenyalant les xarxes de tràfic de menors i pederàstia, protegides per la burgesia i els poders fàctics (polítics, socials, periodístics). Danés arrisca apostant per crear un univers oníric, proper a l’expressionisme, que mira Fellini i el món del circ, i que fa servir recursos anacrònics (el blanc i negre trencat per puntuals aparicions de color, les ombres xineses) que li juguen a favor i converteixen la pel·lícula en una estimulant experiència que sempre camina a la vora de l’abisme.
Amb Las Niñas, l’aragonesa Pilar Palomero s’estrena en el llargmetratge mirant cap a la seva pròpia infantesa, fent servir records i experiències, per parlar d’aquell moment en què deixem la infantesa i encarem l’adolescència. Posant el focus en aquella Espanya de l’any 1992, que semblava que també havia de fer el salt i fer-se gran, la cineasta segueix les passes de la Celia, una nena de 12 anys que va a una escola de monges a Saragossa, que viu amb la seva mare i que pateix l’absència de la figura paterna; una joveneta discreta, que mira molt i parla poc, i que comença a perdre la innocència. Las Niñas és lluminosa i vital i permet la crítica a una educació religiosa carrinclona i hereva del franquisme, però també deixa lloc per a certa nostàlgia. Andrea Fandos (nominada com a millor actriu, a diferència dels Goya, per les diferències en les bases dels premis) és un descobriment meravellós, com ho són la resta de l’encertadíssim repartiment juvenil.
I a Sentimental, l’infal·lible Cesc Gay adapta Els veïns de dalt, la seva reeixida obra teatral, i li dona nova vida, amb un pòquer d’intèrprets en estat de gràcia, per tornar a radiografiar les misèries de la felicitat conjugal. Una divertidíssima joguina còmica amb tocs de certa amargor, capaç de barrejar els aires vodevilescs amb una reflexió sobre les rutines del dia a dia que erosionen qualsevol relació, per forta que sigui.
Són tres pel·lícules excel·lents, les favorites d’una edició dels Gaudí que reconeix altres títols interessants (el trio protagonista de la colpidora L’ofrena o el muntatge i el guió de la sorprenent i apassionant My Mexican Bretzel) i que passarà a la història per significar un nou pas cap a una normalitat on les xifres de dones nominades deixin de ser notícia.
