Quan fa un parell d’anys Eulàlia Iglesias escrivia en aquesta mateixa revista sobre el tancament de la redacció de Fotogramas de Barcelona feia referència a les alteracions en les estructures del periodisme, a la crisi dels mitjans tradicionals i a un canvi de paradigma que, entre altres coses, privilegia la precarietat. Les ressenyes, habitualment sobre les estrenes de la setmana, apareixen atrinxerades en les pàgines dels diaris.
En part, la crítica de cinema habita dins la casa del periodisme. Per tant, pateix la mateixa crisi que aquest, a la vegada que ha de fer front als seus particulars fantasmes, que també han anat canviant de rostre en els últims anys; per exemple, arran de l’auge de la por ferotge de l’spoiler, que sembla no tenir límits i que condiciona la capacitat d’anàlisi.
La crítica, però, no és només la ressenya puntual, sinó la capacitat de comprendre i de fer veure les tendències, les línies que corren per sota de la superfície i que, en el fons, ens diuen alguna cosa no només sobre el cinema sinó sobre el món i el moment en què vivim. Així, si pensem en el cinema més contemporani, podem veure com una pel·lícula com Tenet i quasi tots els films de Christopher Nolan no només plantegen un enigma, sinó que proposen una concepció del temps essencialment contemporani, en què les fronteres entre el passat, el present i el futur semblen haver-se difuminat completament. El año del descubrimiento, la pel·lícula dirigida per Luis López Carrasco que va inaugurar el festival l’Alternativa, proposa un trànsit (com Tenet) entre èpoques i (com tantes altres pel·lícules espanyoles recents) entre l’Espanya de la Transició i la de l’actual crisi financera. De la mateixa manera, dues pel·lícules vistes recentment al Festival de Sitges com són Possessor i Este cuerpo me sienta de muerte enarboren un discurs al voltant dels cossos líquids i dels gèneres fluids. Totes aquestes pel·lícules ens parlen de la nostra època, no només a partir del relat, sinó de la temporalitat de les seves imatges o de la manera com filmen i conceben els cossos, elàstics i mutants.
La crítica és la capacitat de comprendre i de fer veure les tendències, les línies que corren per sota de la superfície.
Potser aquesta és la diferència entre la crítica i la ressenya. O, potser, aquesta és la distància entre actualitat i contemporaneïtat: la primera té a veure amb el màrqueting, la complaença i el servilisme, i la segona, amb la voluntat d’entendre el món. I, tal com estan les coses, com més eines tinguem per desxifrar-lo, millor.
Aquest article forma part del Dossier ‘Crítica en extinció’ publicat al núm.211 d’Entreacte. També t’interessarà:
Crítica? ‘What’ crítica?, de Santi Fondevila
