Un sector en creixement en què el català presenta serioses dificultats i, a la vegada, segueix mancat d’un conveni laboral de referència.
L’actor Albert Trifol porta tota la vida fent doblatge. Quan ha d’explicar el seu ofici el compara amb els àrbitres. “Si vas a veure un partit de futbol i al final es parla de l’àrbitre, malament. Si surts de veure una pel·li i el doblatge t’ha molestat, senyal que alguna cosa passa. La nostra feina està ben feta quan és fidel a l’original”.
Com que el seu pare s’hi dedicava, ell va començar a doblar als 10 anys. La seva germana encara era més petita, en tenia 6. Eren els anys vuitanta. “Va ser una escola, m’ho passava molt bé. Aquella època vam fer un grupet que ens va unir molt. Encara que actualment es funciona de manera diferent i una criatura només pot treballar 2-3 hores al dia. La Generalitat ho té molt vigilat”.
Qui ara també dobla és el seu propi fill. “Se li dona molt bé i li agrada molt. Però s’ha d’anar regulant. Si una noia comença de petita fent doblatge en pot fer sempre. Els nois, en canvi, pels canvis de veu dels 13 als 17 anys, no treballen tant”.
L’Albert és director de doblatge de pel·lis on hi ha criatures. “Les produccions s’allarguen més dies, el ritme no és el mateix, però m’agrada molt. Hi ha plataformes que cada cop ho exigeixen més”.
La importància de dirigir i ajustar
Un dels perfils menys coneguts en el món del doblatge és el de les persones que s’ocupen de la direcció o de l’ajustament. “Una vegada hi ha la traducció feta s’ha d’ajustar el text a les boques”, explica Trifol. “Els anglesos aguanten les frases més que nosaltres. Respiren de manera diferent, és curiós. Això ens porta a modificar temps verbals, buscar sinònims… hem d’aconseguir que els labials coincideixin mantenint el significat. Si veus una cosa fora de boca, no t’ho creus”.
“La gent treballa amb respecte i dedicació, però les condicions que a vegades se’ns imposen van en contra del resultat final”
Ajustar és una feina meticulosa, d’hores, no sempre ben pagada. “El resultat final depèn del temps i dels diners. La gent treballa amb respecte i dedicació, però les condicions que a vegades se’ns imposen van en contra del resultat final”.
L’auge de les escoles
Arriben noves generacions molt motivades, que volen dedicar-se a doblatge –en alguns casos contagiats per l’afició a l’anime–, una passió que per desenvolupar-se necessita formació. Les escoles de doblatge van guanyant, per tant, una importància cada cop major. Miquel Àngel Rodríguez és el responsable del taller de locució i doblatge go2takes! de Barcelona. “Oferim una formació molt pràctica, de faristol, per preparar professionals per a un sector amb moltes ofertes de feina. Es busca una manera de doblar diferent de la de fa uns anys. Abans era més proper al teatre, més impostat. Ara es posa molt més en valor la naturalitat”.
Un món encara d’homes?
No es doblen només pel·lícules, sinó també sèries, publicitat, audiollibres, videojocs… Les possibilitats són diverses. Però la percepció és que al sector hi segueixen treballant més homes que dones. “Això es nota sobretot en la ficció”, explica l’actriu Victòria Pagès. “Malgrat algunes poques excepcions, en els repartiments mai no hi ha paritat. Això no està canviant”.
L’avantatge respecte al teatre i al cinema és que actors i actrius no són jutjats tan severament pel seu aspecte. “Amb la veu tens la sort de poder fer una franja d’edat més àmplia”, diu Pagès. “Tens un registre diferent del teu físic i edat. Això és important, perquè la indústria audiovisual és com és”.
El català, en retrocés
Pagès va començar a treballar com a actriu de doblatge professional a principis dels anys noranta, coincidint amb els primers anys de TV3, que va generar molta demanada. “Es necessitava molta gent”, recorda. Entén el doblatge com una faceta més de la seva professió com a actriu.
“El català està molt maltractat, durant molts anys hi ha hagut clients, com TV3, que han anat en detriment de la qualitat”
Creu que el més agraït és quan es doblen bones actrius i bons actors. “T’ho passes molt bé”, explica. “Nosaltres veiem els diàlegs una vegada i una altra. Acabem adquirint un sisè sentit sobre les intencions de les escenes”.
En els seus inicis, el 90% del que doblava era en català. Ara és al revés, el 90% és en castellà. “El català està molt maltractat. A més, durant molts anys hi ha hagut clients, com ara TV3, que han anat en detriment de la qualitat, l’única variable han estat els diners”. El sector no disposa d’un nou conveni des del 2009 i es funciona amb pactes empresa a empresa.
Cada cop menys ambients
Qui també ha vist canviar l’ofici ha estat l’actriu Fina Rius, que va començar a doblar el 1986. Treballa des de Barcelona, malgrat que constata com Madrid va guanyant terreny.
Cada cop la convoquen més per enregistrar sola, fent bande à part. “Abans de la covid trucaven a sis o vuit persones per fer un ambient com ara un partit de futbol. Això ja no passa, també perquè cada cop ja arriben fons gravats en la versió original que són inintel·ligibles i ja serveixen”.
Canvi tecnològic constant
Les persones amb perfil tècnic són qui més ha vist canviar la manera de treballar. Poc s’assembla el que passa ara amb els anys setanta, quan Jordi Daura recorda com a Barcelona hi havia pocs estudis. El seu pare va fundar Sonygraf el 1954. “Al principi hi havia una quarantena d’actors i una quarantena d’actrius fent doblatge… ara potser són més de 400”.
El gran canvi és la velocitat de producció. S’ha passat de doblar pel·lícules que s’havien estrenat uns mesos abans als Estats Units a sèries que s’han de doblar amb urgència i que poden canviar a mesura que s’hi treballa. Moltes dates d’estrena són globals i la sortida és en diversos idiomes a la vegada, sobretot a les plataformes. “Ara és una feina més freda, però també és veritat que tècnicament tens moltes més possibilitats a l’hora de mesclar, equalitzar…”.
El què no s’imagina Daura és que els estudis desapareguin. “Si cada actor o actriu es gravés a casa seva seria poc efectiu, cadascú sonaria diferent. A banda, també hi ha qüestions de seguretat: els estudis assegurem que el material no es filtri”.
Daura creu que el nivell és bo, que es dobla molt bé i que cal seguir així. Ell, que s’hi ha dedicat tota la vida, recorda amb nostàlgia el doblatge que es feia als anys vuitanta.
“Si ets un tècnic de so i no t’agrada el doblatge, fes una altra cosa”, diu convençut. “Aquesta és una feina artística, s’ha de portar a la sang. Sí que és cert que abans era anònima i ara hi ha molts fòrums d’Internet on tothom opina. Però això és simplement perquè s’ha tornat com el futbol: tothom se sent director de doblatge i, fins i tot, actor”
