Conversem amb professionals del muntatge perquè ens expliquin el seu apassionant ofici
No és estrany que el muntatge, una professió que sovint s’ha definit com “l’art invisible del cinema”, s’intenti explicar a través de metàfores i comparacions; és una feina complicada de definir i difícil d’identificar per part de l’espectador.
Quantes vegades anem al cinema i elogiem l’actuació dels actors, o ens meravellem amb la fotografia de la pel·lícula? La feina del muntador, en canvi, passa absolutament desapercebuda. Per entendre millor en què consisteix el muntatge i el pes que té en el procés cinematogràfic, hem parlat amb tres muntadores perquè ens guiïn a través d’aquesta enigmàtica professió. Elles són Núria Esquerra, que ha treballat en més d’una vintena de llargmetratges com En la ciudad de Sylvia; Ana Pfaff, muntadora de pel·lícules com Estiu 1993, projecte que li ha valgut l’últim Premi Gaudí al millor muntatge, i Ariadna Ribas, muntadora de projectes tan premiats com La mort de Louis XIV o Júlia ist.
L’essència del muntatge
En el seu inici, el muntatge era considerat un ofici de dones; una tasca artesanal que consistia a retallar i enganxar les imatges de manera gairebé automàtica. L’home era qui tallava el bacallà, qui es movia còmodament pel rodatge i vivia l’acció en primera persona mentre la dona l’esperava a la sala d’edició per endreçar el material. Va ser més tard, amb l’arribada del cinema sonor a finals dels anys vint, que la feina del muntador es va començar a considerar més tècnica i, consegüentment, més “d’home”.
“No em sento gens identificada amb aquest perfil tècnic al qual s’associa el muntatge. A mi, el que m’apassiona és la part més creativa; la construcció d’una història i d’uns personatges”, ens confessa Ana Pfaff. Sí, el muntador és qui ha de decidir com tallar, unir i manipular cada imatge per tal de dotar la pel·lícula d’un sentit narratiu; però és una tasca que requereix pràctica, observació, sentit del ritme i intuïció. Només així el muntador aconsegueix seduir l’espectador i conduir-lo d’un estat anímic a un altre. Núria Esquerra entén el muntatge com la reescriptura final del guió; és un moment en el qual cal replantejar-se tot el que s’ha fet durant les fases prèvies per tal d’aconseguir que la història prengui sentit: “Sempre sembla que tingui més pes el que passa al rodatge, però el rodatge no és gens decisiu; de fet, el rodatge es defineix al muntatge.” Per a Ariadna Ribas, la seva feina vincula molt bé totes les altres especialitats: “El muntatge és una eina molt potent per aprendre cinema.” Per a ella, el més emocionant d’aquest ofici és treballar en projectes molt diferents i descobrir noves formes de composició d’imatges que donaran a la història un sentit o un altre. El muntador, jugant amb el temps i els sons, ha de donar un sentit propi a cada mirada, paraula i silenci per tal que l’espectador rebi uns sentiments i uns pensaments.
El muntat ge requereix pràctica , observació, sentit del ritme i intuïció
La parella ideal
Una bona relació entre el director d’una pel·lícula i el seu muntador és fonamental en qualsevol projecte cinematogràfic. Al llarg de la història del cinema hem conegut parelles tan emblemàtiques com Quentin Tarantino i Sally Menke o Martin Scorsese i Thelma Schoonmaker. Però, com és aquesta relació durant el muntatge?
L’Ariadna ens explica que amb el temps s’ha adonat que treballar de bracet amb el director li resulta molt més enriquidor que treballar sola. Admet, això sí, que és molt important fer un primer visionat del material en solitud per no endinsar-se en el projecte amb una imatge preconcebuda: “D’aquesta manera, et centres només en les imatges que t’arriben. Són les imatges les que han de parlar.” També ho viu així l’Ana, que defensa la necessitat d’una relació de plena confiança entre director i muntador: “És molt important agafar projectes en què connectis amb el director; això fa que la relació professional passi a ser una mica més personal i es crea una complicitat molt interessant.” I és que el muntador no és un treballador que arriba a la sala de muntatge, talla escenes i marxa, sinó que és part d’un equip artístic en el qual tots contribueixen al descobriment i creació de la pel·lícula. Però la relació entre el director i el muntador depèn molt del tipus de projecte en el qual es treballa; no és el mateix muntar un llargmetratge de ficció, on hi ha uns diàlegs molt marcats, que muntar un documental, en què és el muntador qui duu a terme tota l’estructura del projecte. La Núria, que coneix bé tots dos camps, em confessa que ella prefereix treballar sola. És necessari, per descomptat, parlar amb el director per conèixer la seva percepció, però per a ella la fase de muntatge és un moment per pensar i reflexionar en solitud.
“Als Estats Units i a França el paper de la dona muntadora està molt més estès”
Núria Esquerra
La dona muntadora
Els darrers anys han estat decisius perquè professionals del sector del cinema d’arreu del món reivindiquessin el paper de la dona en una indústria dominada per homes. Directores, actrius, guionistes i altres professionals han aixecat la veu per denunciar la vergonyosa bretxa salarial entre homes i dones, així com la falta de reconeixement i suport per part del sector als projectes femenins.
L’Ariadna, que és professora de muntatge a la Universitat Pompeu Fabra, explica que a les seves classes ella veu un bon equilibri entre estudiants masculins i femenins. La creença que el muntatge és una feina únicament tècnica no té sentit avui en dia i els estudiants de muntatge ho saben bé. La Núria, en canvi, opina que encara hi ha molt poques dones en el món del muntatge. “Als Estats Units i a França el paper de la dona com a muntadora està molt més estès, va a un 50 %. A Espanya, en canvi, no és així.” És cert que ha notat en els darrers anys un increment de dones muntadores en el sector, però malgrat això els números encara són força desiguals.
Reivindicant el paper del muntador
Jaume Martí, juntament amb el professor Joan Marimón i companys muntadors com Domi Parra o Pau Atienza, han impulsat la primera Associació de Muntadors i Muntadores de Catalunya, un projecte del qual feia temps que es parlava. Però, per què era tan necessari aquest projecte? En Jaume explica que aquesta associació va néixer de la necessitat que tenien els muntadors de reunir-se i compartir experiències els uns amb els altres, ja que el muntatge és una feina molt solitària. Van adonar-se que era necessari fer front a un seguit de problemes i dificultats, i només podien fer-ho unificant-se i conversant entre ells. Un dels objectius fonamentals, diu en Jaume, és fer una tasca pedagògica per informar tant la societat com el sector de quina és realment la feina del muntador. “Tothom sap què fa un director o un guionista”, puntualitza Jaume Martí, “però el muntador és el gran desconegut.” És sorprenent que dintre del mateix sector de l’audiovisual hi hagi professionals que desconeguin les tasques i les limitacions dels muntadors, que a causa dels avenços tecnològics dels darrers anys s’han vist abocats a un excés de feina que va més enllà del muntatge. A través de l’associació es pretén reivindicar la figura del muntador i guanyar el respecte per una professió que no vol romandre a l’ombra.
