El ‘hackeig’ definitiu a una història massa androcèntrica.
La història del cinema, com tota la història en general, s’ha estudiat sempre malament, des de postures parcials i esbiaixades, des d’esferes hegemòniques i de privilegi. I, per molt que això s’hagi dit moltes vegades, sembla que trencar les narratives oficials és, encara avui, un acte sacríleg.
A mitjan mes de juny del 1993, la Mostra Internacional de Films de Dones de Barcelona inaugurava la seva primera edició amb una sessió dedicada a tres cineastes pioneres: l’americana Lois Weber, la francesa Alice Guy-Blaché i l’alemanya Lotte Reiniger. El programa era tota una declaració d’intencions. Anunciava, sense embuts, una voluntat de tornar a explicar la història del cinema des dels seus inicis, qüestionant el relat androcèntric que hem assumit i perpetuat, de manera acrítica, durant molt de temps. “El gran repte, quan vam començar, era col·locar la paraula feminista en un lloc on mai no havia estat, en un moment en què aquesta paraula no convocava públics per donar-li nous formats”, recorda Anna Solà, cofundadora de la Mostra, junt amb Marta Selva.
Enguany, la Mostra arriba a la 30a edició i, per a l’ocasió, Solà i Selva han coescrit Un trajecte pels feminismes fílmics, un llibre tan estimulant com ambiciós, publicat per l’Ajuntament de Barcelona, que té vocació de convertir-se en un títol de referència més enllà de les celebracions de l’efemèride. Representa tot allò que la Mostra ha estat des dels seus inicis, d’acord amb un ideari que queda molt ben definit, a les pàgines de la introducció, com “un espai de recepció obert a lectures poc previstes” que puguin provocar “hackejos feministes a la història oficial del cinema”. Les dues autores hi dibuixen una seqüència de deu itineraris temàtics a través dels quals posen en diàleg figures de dones cineastes que, en diferents moments i de maneres molt diverses, han fet trontollar els models de representació tradicionals per promoure una altra mirada. “Som rebels amb els discursos canònics i no pensem el cinema només com un entorn de cinefílies, sinó que hi veiem un context de pràctiques polítiques”, defensa Solà.
El dia de la roda de premsa en què es presentava el cartell de la 30a edició, la programadora Alba Villarmea explicava que, des de la Mostra, entenen el cinema “com una provocació perpètua, resistent a qualsevol tendència d’estabilitzar el coneixement”.
El llibre s’adscriu a aquest principi de ple. Les autores defugen els cronogrames i les perioditzacions convencionals de la història. En canvi, busquen correspondències inèdites, per exemple, entre els primers registres fílmics de les mobilitzacions de les sufragistes i el cinema de militància feminista que es feia a Itàlia i a França en les dècades dels seixanta i dels setanta. “Pretenem ampliar l’impacte de les idees renovadores del feminisme a través del cinema”, especifica Solà. Els deu recorreguts que plantegen aborden conceptes com la col·lectivitat, el cos, la violència, la memòria i la descolonització, a partir dels quals exploren obres divergents que van des de la dissidència queer de Barbara Hammer fins a la representació d’identitats heterodoxes en la filmografia d’Ulrike Ottinger i les narratives del desig en les pel·lícules de Chantal Akerman.
Evolució del pensament feminista
Tot el llibre es podria entendre com un corol·lari dels camins pels quals el programa de la Mostra ha anat transitant al llarg de tres dècades, en consonància amb l’evolució del pensament feminista i de les sensibilitats de cada moment. “La nostra filosofia té a veure amb trencar la visió imperant, molt masculina, blanca i eurocentrista, de la creació cinematogràfica”, ens explica María Zafra, una de les tres directores de la Mostra en l’actualitat. “Nosaltres, com a feministes, som subjectes actius del debat. Encara ara, que se suposa que som en un altre moment, quan parles de genealogies de dones creadores a la gent li explota el cervell”. El diàleg amb el públic és un dels eixos d’acció fonamentals de la Mostra des dels seus orígens. “Al principi només ens venien a veure les militants que et trobaves a les manifestacions”, recorda Solà. “Nosaltres els havíem de transmetre la passió que sentíem pel cinema de l’Yvonne Rainer o la Germaine Dulac. L’Akerman sempre generava desconcert. En canvi, amb el documental Gràcies a Déu soc lesbiana, la sala Aquitània, l’antiga Filmoteca, es va omplir per primer cop”.
En un dels primers capítols del llibre, les autores especifiquen que les dones són “un subjecte autoral inabastable, en transformació i transformador”. Aquesta és la tesi que posen a prova al llarg de prop de 300 pàgines que, més que la llampant hemeroteca del que resulta ser el festival de cinema més longeu de Barcelona, configuren una història alternativa a la història patriarcal del cinema que s’ha escrit tantes vegades. “Per capgirar el sistema s’han de canviar també els llenguatges”, etziben, i així ens demostren que quan parlen de pel·lícules fetes per dones estan parlant, també, d’una altra manera de concebre la jerarquia en l’ús dels enquadraments, d’un distanciament de l’escopofília masculina i, com a conseqüència, d’una necessària desfetitxització dels cossos. Com diu Zafra, “que les dones facin cinema no és una novetat, perquè les dones hi han estat sempre, des del principi, potser fora de la indústria, treballant des d’un lloc en què podien trencar motlles i innovar”; una altra cosa ben diferent és si aquestes dones han estat correctament representades en els textos historiogràfics i acadèmics.
Agenda llaminera
Fa deu anys, la Mostra va deixar de ser una cita anual concentrada en pocs dies per convertir-se en un projecte de programació contínua que s’estén al llarg de tot l’any en diferents seus. “Això va ser una evolució natural i també una mesura contestatària, que va a la contra de la idea que els festivals de cinema hagin de ser grans esdeveniments de catifa vermella –explica Zafra. Nosaltres ens hem desmarcat sempre del patró del festival competitiu i busquem altres maneres de fer”. El llibre n’és un bon exemple. Però no l’únic. Fins al 27 de novembre duran a terme diferents activitats d’una agenda d’estiu i tardor molt llaminera que podeu consultar al web de la Mostra: mostrafilmsdones.cat
