Durant els anys setanta, si un es passejava pel carrer Casanova amb els ulls ben oberts, hauria vist com en un restaurant que es deia la Parelladeta s’hi reunia una curiosa colla de joves. Cares conegudes: Àngels Moll, Rosa Maria Sardà, Josep Maria Mainat –qui no recorda La Trinca-; i cares menys conegudes, no per res, sinó perquè eren els qui movien els fils, com el realitzador Sergi Schaaff o l’autor Josep Maria Benet i Jornet. Es reunien molt a la vora d’on vivia una parella que aleshores era ben trencadora: Enric Majó i Terenci Moix.
Del novel·lista que va ser Terenci Moix –que es deia Ramon, per cert, però que s’havia canviat el nom per l’actor Terence Stamp– pocs deuen recordar que llavors es mal guanyava la vida fent de periodista. El Terenci havia conegut l’Enric a l’Escola d’Art Dramàtic Adrià Gual, punt de trobada de joves amb inquietuds intel·lectuals i ganes de fer bullir l’olla. L’Enric hi interpretava, aleshores, un Edip avantguardista, gestual, i en biquini.
El 1976, el Festival del Grec obria les portes del teatre a la Transició. L’Enric hi participava i hi anava amb el que ja era el seu company sentimental. Per la seva banda, Benet i Jornet treballava amb Rosa Maria Sardà i Àngels Moll, les quals coneixien el Terenci i, a poc a poc, les reunions al Parelladeta es van anar convertint en un hàbit que duraria fins gairebé cinc anys.
Anys daurats. El Parelladeta es va convertir en els bastidors d’un teatre que bategava al cor de la ciutat per acabar donant vida a les millors pàgines de l’escena catalana.
