Si ho hagués estat, Barcelona ja seria al fons del mar. I no, Barcelona ara mateix tan sols té trenta-cinc anys més, els cabells més blancs i senyals d’artrosi pròpies de l’edat.
Barcelona encara sura, sí, per molt que hi hagi moments en què sembla que se sentin gloc-glocs procedents de la banda sonora de la seva existència. Per exemple, a la primavera del 82 El Molino va obrir una nova etapa amb nous empresaris disposats a demostrar que l’esperit moliner continuava viu. Avui, El Molino lloga les seves dependències, escenari inclòs, per a esdeveniments, festes i reunions. Que duri.
Continuem evocant. Un edifici d’oficines amb escola d’idiomes, agència de col·locació i restaurant incorporat ocupa l’espai on hi havia el Teatre Barcelona. Allà, el 82, Vicente Parra va descobrir que Elisa Ramírez no era Greta Garbo. Ho va deduir perquè en cap moment de l’obra que tots dos representaven va sentir dir a la seva parella teatral el “Give me a whisky”, que va servir perquè els espectadors descobrissin que la Garbo no era muda.
En aquelles dates del 82, també va passar que un rodamón i la dona de l’amo d’un cafè de mala mort es van enamorar, van protagonitzar un quicky estel·lar damunt la taula de la cuina i van decidir eliminar el marit d’ella. Ell era Nicholson i ella, Jessica Lange. Del marit de la Jessica, no se’n recorda ni Déu, i del Cinema Comtal (ara convertit en un Zara d’aquests que tant abunden), amb prou feines uns quants, que es mantenen drets a la coberta del Titanic d’Azúa, on, per cert, el Teatre Tantarantana no podrà ser comprat pels anomenats fons voltor; se’ls va avançar en l’operació l’Ajuntament de Barcelona (bé, l’Ajuntament de la Colau!), i la presó Model deixarà d’estar en peus perquè uns joglars mai no hi puguin anar presos (millor per tots!).
