Maria Aurèlia Capmany i Anna Balletbò anaven en tren cap al Congrés de la Pau, a Varsòvia. Després de dos dies de viatge, el tren havia estat aturat a la frontera de Polònia. Els soldats havien pujat als vagons regiran-t’ho tot, fins i tot descargolant sostres i parets, a la cerca de contraband. Maria Aurèlia va urgir la seva companya a deixar-los ben clar que allò no era seu; però com l’Anna no en sabia ni un borrall de polonès, Maria Aurèlia va decidir prendre la iniciativa. Agafant empenta, va començar a fer anar aquell trac que -com ella recordava, deien els antics actors francesos- era el senyal definitiu que hom podia considerar-se un actor damunt l’escenari. A l’estil de l’escola Adrià Gual, sentint aquella cosa de “estic tot sol davant d’aquesta gent, haig de seguir endavant”, va començar –i en català, vull dir que la cosa té mèrit- a fer el seu paper de dona amb qui s’ha comès un gran error.
El resultat fou que, primer l’Anna i després la Maria Aurèlia, no se’n van saber estar de fer-se un bon tip de riure. D’escenari, no n’era pas; però de ben cert que aquella devia ser una de les millors actuacions de Maria Aurèlia que, sense públic i sense teatre -l’actor és sempre actor- va saber fer, de la situació, un gran paper.
Les van prendre per boges.
