Entre les últimes que han aparegut hi ha Espacio Labruc, a Malasaña (un barri més donat a copes i concerts); o La Pensión de las Pulgas, al Barrio de las Letras, dels creadors de La Casa de la Portera, un dels projectes amb més èxit en les darreres temporades. A aquestes se’ls hi ha afegit la proposta d’Alberto Sanjuan que bateja la veterana Sala Triángulo com Teatro del Barrio (Lavapiés) i la transforma en un centre de caràcter polític i festiu que busca sumar-se a l’acció dels moviments socials (acull, fins i tot, el projecte de la Universitat del Barri). Ben a prop i amb la mateixa idiosincràsia hi ha la capella Patòlica de Leo Bassi, i una mica més amunt, la seu del Nuevo Teatro Fronterizo, de Sanchis Sinisterra. Podem continuar: Sol de York, Kubic Fabrik, Nave 73, Teatro del Arte, o com a pioners d’aquest boom, Microteatro por dinero. I de segur que me n’oblido algun. Tots aquests projectes són fruit de les ganes d’actors, directors, dramaturgs… de jugar-se-la i trencar amb el pessimisme que altres abonen a diàriament.
Si s’analitza el fenomen es veu que respon a demandes a les quals no responen les administracions públiques ni els teatres privats consolidats. I que bateguen amb intensitat, com són la necessitat de parlar de política, del que ens concerneix, en la línia del moviment ciutadà 15-M. O de dotar de contingut cultural barris de la perifèria dels quals ningú s’ocupa (és el cas de Kubik Fabrik, un projecte molt implicat amb el barri d’Usera).
Aquestes iniciatives han esdevingut una plataforma per a la creació emergent, i molts pensem que a les seves taules (inestables però plenes de vida) hi ha la renovació del teatre de Madrid.
