A la porta, hi havia Martín del Olmo i un gegant amb llargues cames de fusta i un barret de copa.Es deia El Paralelo. El Paralelo era una barraca que s’havia instal·lat a la plaça de Sant Agustí, a Girona. El seu propietari actual, Martín del Olmo, l’havia comprada a José Ruiz –propietari també de l’orxateria La Valenciana, a Barcelona. A Barcelona, del Olmo havia estat encarregat d’aquell barracot, quan estava al carrer del Marqués del Duero –avui conegut com l’avinguda del Paral·lel, d’aquí el seu nom. El segle XX tot just havia arrencat amb aquella meravella, un teatre amb presències sense persones. Martín del Olmo endegava així el seu negoci: es posava a la porta acompanyat per un gegant amb llargues cames de fusta i un barret de copa que animava la gent a entrar-hi.
Al principi, el que s’hi podia veure era la projecció d’una pel·lícula, on un anomenat “artista” a mitja jornada tocava el piano. Aviat, però, del Olmo va decidir prescindir dels seus serveis i va pensar que ell mateix se situaria darrere la pantalla i explicaria l’argument als espectadors a mesura que passaven les imatges. Aviat, homes i dones es van sumar a la tasca de del Olmo i, al cap d’uns mesos, darrere la pantalla d’El Paralelo, s’hi comptaven tota una colla de gent dedicada a reproduir els diàlegs de la pel·lícula, en plena projecció en marxa. Naixia així el doblatge.
El 1909 la barraca d’El Paralelo va desaparèixer i, en el seu lloc, es va construir El Coliseo Imperial. Del Olmo va substituir el gegant de cames de fusta per un “relacions públiques” amb barret de copa. La història del cinema tot just començava.
