Parlo d’una manera genèrica, ja que el producte que podríem internacionalitzar és molt divers. Una companyia artística pot distribuir espectacles a teatres o circuits d’exhibició, però també pot tirar endavant un projecte de creació en una residència artística, una coproducció, etc. Un actor o un director pot internacionalitzar la seva carrera. També, un teatre o centre artístic pot desenvolupar projectes en col·laboració i tenir accés a ajuts europeus i internacionals. I així, per a tot el sector cultural.
Però, tornant a la pregunta, què és internacionalitzable?, i limitant-nos a la distribució d’espectacles, hi ha algunes respostes. Com a regla general, una direcció artística d’una localitat seleccionarà per a la seva programació el que no pot trobar en els circuits nacionals. Principalment són dues coses: tot allò que és nou i no divergeix gaire dels seus criteris estètics i, en segon lloc, el que conté elements d’una cultura diferent de la de la majoria de la comunitat on programa. En el primer grup hi trobarem els treballs lligats a la innovació dels llenguatges artístics, fruit de l’experimentació o d’una inspiració talentosa que va més enllà de la convencional. En el segon grup parlaríem del que podríem anomenar com a exòtic, el que prové de cultures poc conegudes. A Europa, aquest darrer és un estil de programació amb un llarg recorregut, principalment als festivals.
La recerca de l’exotisme o la diversitat cultural ha passat a Europa per moltes fases en aquests darrers quaranta anys. Una vegada ens va tocar a nosaltres; vam ser una cultura exòtica a Europa i ho van aprofitar molt bé els sectors de la dansa i les arts de carrer. Va ser a finals dels vuitanta i començaments dels noranta, quan els artistes catalans viatjaven per Europa amb facilitat. Aquest temps ha passat. Europa va dirigir la mirada cap a un altre país o continent i nosaltres no vam saber assumir el nou paper que ens tocava: passar d’espectadors a jugadors de ple dret en el marc de les relacions culturals internacionals.
