El cert i segur és que la feina en el sector de les arts escèniques s’ha anat deteriorant fins a arribar a una situació de precarietat en la qual regna una inseguretat laboral molt notable, afegida a la que és pròpia de l’ofici. Malgrat els convenis laborals, que determinen uns paràmetres que són, teòricament, d’acompliment obligat, la realitat, sempre més dinàmica que els pactes jurídics, ha fet saltar pels aires la regulació del mercat laboral, aprofitant la crisi específica d’un sector deficitari i la rebaixa salarial que ha produït la crisi econòmica arreu.
T’agradaria fer un Hamlet?
I tant, quan, on, amb qui?
Sàpigues però que no hi ha diners. Et pagarem si surten més de deu bolos…
Però, tornant a la proposta del principi, cal dir que en el mateix sector no es coneix cap tècnic que no cobri per les funcions, mentre que els actors i les actrius, o els directors, sí que ho fan. Per què? Per ganes, és clar. Passa, però, que aquest voluntarisme influeix a la llarga en el mecanisme del mercat laboral, que resol sempre el conflicte entre empresa, teatres públics inclosos, i treballador amb la rebaixa. Hi ha poques professions, i el periodisme n’és desgraciadament una altra, en què es treballi sense cobrar o, fins i tot, pagant. Cal reflexionar, doncs, i probablement cal saber-ho, i poder dir no, quan les propostes de feina exploten deliberadament el voluntarisme, o cercar altres formes de remuneració que facin valer la feina artística, que a la fi és la qüestió primordial. Caldria també que aquesta fos una posició freqüent i lligada als qui tenen més poder en l’àmbit professional, única forma de canviar l’imaginari col·lectiu. Caldria, finalment, que els qui volen produir sense respectar les mínimes condicions laborals fossin etiquetats com a pertorbadors, per bones que siguin les seves intencions.
Val a dir tot això, sabent que el vuitanta per cent del teatre que es fa avui dia és per voluntarisme. I també que hi ha, i que sempre hi haurà, sobretot en el col·lectiu més jove, un nivell de producció en cooperativa o altres formes, en què el grup assumeix el risc sencer; vaja, que si va bé, cobren, i si no, no cobren.
