Era immisericordiós. Fins que va morir (de tuberculosi el 1915) feia tremolar els elencs. Una vegada qualsevol, va escriure que excepte la senyoreta Palau i la senyoreta Marcos ningú no va estar encertat. I començava a repartir llenya: Fulano, monòton; Mengano, exageradíssim; Zutano, plorós; Perengana, cursi; i un parell de figurants que voltaven per la zona van quedar convertits en maniquins, tal vegada no per la seva culpa, sinó per l’aliena.
Caramanchel era un poeta que marcava tendència també a l’hora de caçar a canonades autors teatrals: els personatges de l’obra són tan ridículs que difícilment podrien sortir al carrer sense que els nois els apedreguessin. L’un és inversemblant, l’altre és un empelt, el de més enllà un neci insuportable i la dameta jove és milionària i toca el piano. La trama anava per un altre costat, però en la mateixa direcció. Es quedava tranquil.
Amb Caramanchel calia amagar-se sota la taula. I comprar tots els diaris en els quals escrivia perquè no arribessin al públic. Fins i tot hauria estat bo no obrir les taquilles, total, per a què. Amb caràcters així, no resulta estrany que escaltés la Gran Guerra. Caramanchel era d’aquell tipus de gent que François Truffaut hauria distingit ràpid: el tarannà moral del crític es percep quan aquest s’alegra de l’error o se’n lamenta. Però Caramanchel va tenir sort: quan ell vivia, Truffaut no havia nascut encara.
