Des de l’Entreacte, com a soci de l’AADPC i com un dels moltíssims participants en aquestes reunions, em demanen algunes línies per parlar una mica del tema. El que llegireu a continuació és el meu resum personal; així doncs, és important deixar constància, abans de tot, que a hores d’ara no hem decidit tenir cap portaveu, de la mateixa manera que encara no ens hem dedicat a decidir amb quin nom definir-nos (no per falta d’interès, sinó perquè hem tingut altres prioritats i perquè entenem que la nostra identitat es demostra, abans que res, en les nostres accions).
De manera espontània, fa menys d’un any, unes quantes companyies teatrals amb situacions precàries ens vam començar a trobar, per posar en comú estratègies i compartir informació. Senzillament es tractava d’oficialitzar el que ja feia temps que fèiem de manera més desendreçada i caòtica. Com a treballadors de trinxera del teatre, actors, autors, productors, directors, però sobretot membres de col·lectius artístics emperrats a sobreviure en un escenari cultural en general molt complicat, vam entendre que no hi havia ningú com nosaltres mateixos per fer-nos costat i fer la xarxa més forta. Per no caure en el parany del lobby tancat, fet només per defensar els interessos d’uns quants, una dinàmica que a tots ens semblava poc fèrtil, vam decidir que les portes de les reunions estiguessin obertes a tothom i és així com funcionem.
A hores d’ara el col·lectiu està format per més de 55 companyies de teatre d’arreu de Catalunya i alguns participants a títol individual. Reuneix aproximadament 300 persones que treballen diàriament en el seu funcionament. S’han produït uns 300 espectacles en els últims quatre anys i s’ha donat feina a més de 1.500 professionals de les arts escèniques. Fa poc menys d’un any que ens trobem, en reunions plenàries, de periodicitat bimensual, distribuïts en una sèrie de comissions dividides per temes específics, que van desenvolupant les seves respectives àrees de treball, i amb una comunicació internàutica diària, que també està oberta a qualsevol que hi vulgui participar.
El motiu essencial pel qual ens hem organitzat és per poder fer viable el teatre en què creiem, que sigui sostenible i que arribi a la gent. Per aconseguir això compartim experiències i aprenentatges amb la màxima generositat, treballem per millorar l’organització interna de les companyies, els sistemes de promoció, compartim processos creatius, estratègies de comunicació, informació… En molt poc temps hem aconseguit dur a terme iniciatives com la targeta promocional T-5, per potenciar l’intercanvi d’espectadors, o la revista El Virus, de format digital i en paper, amb 11.000 còpies del número 0 repartides per tot Catalunya. Tot sense cap mena d’ajut econòmic. Ens ha quedat molt clar que junts podem fer realitat tot allò que ens plantegem, i aquesta idea d’apoderament és el primer pas perquè un col·lectiu com el nostre no tingui complexos per lluitar pel que creu necessari: posar el públic de la nostra banda i fer un teatre d’una qualitat indiscutible, sostenible econòmicament, amb el suport que es mereix, connectat a la societat i amb uns paradigmes estructurals d’acord amb el moment actual. Compartint informació, i atès que ens veiem obligats, per les circumstàncies, a fer tots els papers de l’auca en les nostres pròpies companyies, ens ajudem a prendre consciència de quin és el mapa cultural i social en què ens trobem, pas previ indispensable per organitzar-nos amb força i poder ser útils al col·lectiu.
Hi ha qui ha definit el moment teatral que ara mateix estem vivint com “l’era de les companyies”. Personalment, el canvi que veig al meu voltant és el de l’era de la cooperació. Canviar el paradigma de la competitivitat pel de la col·laboració és la millor solució, si no l’única, pel moment de precarietat en què ens trobem. Les persones (companyies i individus) que formem part d’aquestes reunions de treball som molt diferents, tenim experiències molt diverses, i això fa la nostra mirada molt més àmplia. Hi ha molta passió i talent, però, a més, venim bregats de casa: tots hem aixecat projectes del no-res, sabem el que costa fer realitat els nostres somnis, tenim molt a guanyar i no tenim ganes de perdre el temps.
